La principal diferència és la voluntarietat o no de la persona que cal ingressar. Si l’ingrés és voluntari, el terapeuta i la persona acorden en aliança terapèutica el tractament que amb consentiment informat se li proposa. La persona que ingressa voluntàriament, pot demanar l’alta voluntària. El metge podrà trencar l’aliança terapèutica només en casos extrems i raonats, que es remetran al jutge, comunicant-li que ha passat a involuntari i els motius.

Si el terapeuta creu que és necessari, pot demanar el seu ingrés, encara que la persona no vulgui. El director del centre ha de comunicar-ho al jutjat en el termini de 24 hores des que es produeix l’ingrés. El jutjat, quan ho rep, té 72 hores per autoritzar o no l’ingrés.

El jutge es pronunciarà sobre la procedència o no de l’ingrés. En aquest cas, el tractament serà forçós, tret que es proposin tractaments de risc (com podrien ser la teràpia electroconvulsiva o la psicocirurgia), que necessiten el consentiment exprés de la persona. Si no el dona, caldrà el consentiment dels seus familiars, i si no n’hi ha o no el donen, s’haurà de demanar al jutge, que actuarà en interès de la persona ingressada. El jutge no té cap potestat per impedir o propiciar una alta hospitalària; tan sols intervindrà a petició de la persona ingressada o d’ofici, si creu que hi ha una vulneració dels seus drets.

Durant un ingrés involuntari, la persona manté tots els seus drets fonamentals, a excepció del dret a la llibertat, tenint en compte que queda sotmès a les «relacions d’especial subjecció», per les quals els interessos de la persona ingressada queden sotmesos als interessos de la institució (l’hora de llevar-se, de menjar i de rebre visites, per exemple).