El suport incondicional d’una àvia

L’Assumpta Aguilar té 77 anys, viu a Tremp (Lleida), és mare de quatre filles i àvia de deu nets i netes. Una d’elles, que ara té vint anys, va començar a tenir un trastorn de la conducta alimentària acompanyat de conductes autolesives i d’una depressió quan en tenia dotze. Aquests anys han estat «durs» per a tota la família, per a qui els avis han estat el pal de paller. «Molt d’amor per a la nostra neta i molt de suport per a tota la família, que ens necessita més que mai». Aquestes són les claus del rol que han assumit els avis en aquesta situació i que ens desvetlla l’Assumpta quan parlem amb ella.

L’Assumpta va ser la primera persona adulta a sospitar que la seva neta podia tenir un trastorn alimentari, després que li arribés alguna informació per part d’una altra neta. «Penses que són etapes que venen i que marxaran, i, fins que no hi ets, no et pots imaginar com n’és de complicat i com pot ser de greu un trastorn de salut mental». I aquests primers símptomes van anar en augment, amb autolesions greus, depressió i, fins i tot, ideació suïcida. L’Assumpta recorda l’època en què van haver d’ingressar la seva neta a Lleida, lluny de casa, com un moment realment dur i angoixant: «Va ser molt fort, allà vam veure que no era la nostra nena. Estava molt medicada, molt xafada i va començar a fer tot allò que no feia a casa per no preocupar la família, s’autolesionava molt, es va intentar escapar... Ens va impactar i desmoralitzar molt veure-la així», ens comparteix l’àvia. I també té espai per a la reivindicació: «Crec que si hi hagués més professionals i més recursos, es podria actuar d’una altra manera, sense haver de lligar les persones ni medicar-les tant, perquè la meva neta arrossega encara les seqüeles de tot el que va haver de passar allà».

Un trastorn dur per a tota la família

A la preocupació de l’Assumpta per la seva neta s’hi suma la preocupació per la seva filla i, per extensió, per la resta de la família. I així ho va viure i ho viu ella: «Estava molt angoixada per la meva neta, però vam pensar que ella ja estava on havia d’estar, cuidada per professionals, i llavors vam centrar-nos a donar suport a la nostra filla, que estava patint molt i ens necessitava; ella i els seus altres fills, que van haver de veure i viure situacions que no els tocava per l’edat». Un procés difícil, complicat, dur, que s’allarga molt en el temps i que pot provocar un desgast a les persones que envolten la persona afectada. «A poc a poc t’hi acostumes, fas el cor fort i dius «doncs si això és així, ho hem de suportar i hem d’estar aquí per ajudar», angoixats però tirant endavant», ens explica l’Assumpta. I això és el que fan ella i el seu marit, ajudar, juntament amb tota una família que «ha fet pinya» davant aquesta situació.

Estava molt angoixada per la meva neta, però vam pensar que ella ja estava cuidada per professionals, i llavors vaig centrar-me a donar suport a la filla

L’Assumpta és una peça important a la família: dona suport a tots els membres, cuida la resta de nets, és sempre on la necessiten, reuneix i aglutina, dona consells i té cura de tots, però segurament el seu valor més preuat és l’amor que transmet. «Quan estem amb la Lluna, el més important és donar-li amor, comprensió i afecte», ens diu desvetllant la seva fórmula. I de fet, ens explica que «la nostra neta ens ha repetit moltes vegades que si no fos pel suport de la família, ja no estaria en aquest món». Els avis i la neta s’estimen molt, fan passejades plegats, comparteixen moments bonics, però també «cal estar una mica pendents d’ella, perquè de vegades no sap i no pot gestionar el seu malestar, i hem de procurar que no hi hagi res amb què es pugui fer mal o vigilar si porta molta estona al lavabo, per exemple. Però ella es deixa cuidar per nosaltres».

I qui cuida l’Assumpta? Riu i diu que se sent estimada i que tot el que fa li surt així, del cor. Tot i així, ens confessa: «Jo m’ho he gestionat bé, però algunes vegades sí que he anat al psicòleg, perquè quan t’enfonses és complicat tornar a pujar. Hi ha vegades que la meva neta està molt bé i penses que remuntarà i que ho podrà gestionar, però llavors veus que no, que encara no pot sortir-se’n sola, i tornes a enfonsar-te, i tornes a donar amor i suport, i no passa res, cap endavant sempre. És dur, molt dur». I per no enfonsar-se i per entendre aquest trastorn, l’Assumpta ha fet dues coses importants: una, informar-se sobre els TCA, llegint llibres i consultant amb professionals; i dues, contactar amb l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) i afegir-se a un grup d’ajuda mútua on, de manera online, comparteix experiències amb altres persones que estan passant per la mateixa situació que ella. «Soc l’única àvia que hi estic connectada, però crec que els avis també està bé que coneguin altres maneres de tirar endavant i que et donin ànims per poder suportar tot això».

Quan li preguntem pel futur, l’Assumpta mira enlaire, es queda pensant i contesta: «Nosaltres, els avis, sempre farem el que calgui i estarem disponibles per ajudar, mentre la salut ens acompanyi».