«Vaig haver d’aprendre com ajudar el meu amic»

Em va costar acceptar que el meu amic Jordi tenia anorèxia. Segurament perquè els trastorns de la conducta alimentària afecten majoritàriament el sexe femení i perquè les dones tenim més pressió social que fa que ens preocupem per la imatge, oblidem que els nois i adolescents també poden tenir aquest trastorn. I això en complica també el diagnòstic.

Els primers senyals van començar a l’adolescència. Ens quedàvem a dinar a l’escola i, al començament, semblava que el menjar del menjador no li agradava. De mica en mica, aquesta selecció de gustos pels aliments es va anar convertint en un discurs de voler cuidar la seva alimentació i d’optar per una dieta saludable. Després, vas veient que, a poc a poc, va restringint més aliments, en redueix la quantitat de consum i apareixen les mentides. Mentides pietoses que utilitzava per desenfocar l’atenció dels qui estàvem al voltant. Però el seu argumentari sobre l’alimentació i sobre la seva imatge corporal era cada vegada més estricte. Després van començar a aparèixer les expressions de temor per guanyar pes i per la possibilitat d’arribar a ser una persona obesa. El trastorn es va desenvolupant amb lentitud, fet que com amiga em va costar de veure, perquè no vols intervenir en la vida personal de les teves amistats. Però va arribar el punt que el Jordi va deixar de fer plans amb nosaltres quan hi havia menjar pel mig. Aquest va ser el detonant de la nostra preocupació com a grup d’amigues.

Recordo haver parlat amb ell a les escales de l’estació de Sant Cugat o davant del pavelló, i que ell em negava l’evidència. Jo li feia veure tot el que havia fet aquells últims dies amb el menjar a l’escola: llençar-lo d’amagat, demanar al cuiner que ens servia que n’hi posés poc, inventar-se mals de panxa per no menjar o perquè li fessin una dieta. Semblava que els dies que estava més receptiu veia que jugava amb el menjar, que feia coses estranyes per no menjar. Com que mostrava aquest domini sobre ell mateix, semblava que acabaria controlant la situació. Ell em deia  «Ja ho sé, però jo controlo». Molt sovint, la por de pensar que un amic pot tenir una malaltia o un trastorn, condueix a la sortida fàcil de minimitzar la situació, de no veure conductes malaltisses, de justificar-ho tot. En definitiva, de negar l’evidència.

I va arribar el dia, el dia en què es va blindar i no podíem ajudar-lo amb consells o sent els seus controladors. Ell ja fugia de nosaltres. Només volia estar prim, es va convertir com en una addicció.

La por de pensar que un amic pot tenir un trastorn fa que sovint justifiquem algunes conductes i neguem l'evidència. 

Com amiga, pots fer-los costat i donar-los consells, però arriba un moment que el seu bloqueig alimentari els domina per complet, i tenen tanta por a augmentar de pes, que manifesten una distorsió de la pròpia imatge. No poden ni mirar-se al mirall o en un vidre d’un aparador. Quan va arribar aquesta situació descontrolada, i vèiem que anava perdent pes, vam anar a parlar amb el tutor, perquè vam veure que ja no podíem fer res, ja no ens feia cas. I el tutor va parlar amb la família.

El suport de les amistats

Anys més tard, aquesta situació ens va portar com a grup a fer un xat, on no hi és ell, per compartir l’estat físic i anímic del Jordi i també per donar-nos consells i millorar la nostra ajuda i suport. És important tenir informació de com està en cada moment; hi ha dies que no pot sentir parlar de menjar o que fer un comentari referent al cos d’altres persones l’enfonsa.

Després de gairebé més de vint anys, el trastorn encara hi és. Ha passat per moments extremadament crítics, però ara s’està recuperant, gràcies a l’ajuda externa de professionals especialitzats, dietistes, psiquiatres i grups de suport. 

En aquest camí llarg i ple d'alt i baixos és imprescindible tenir una bona xarxa de suport. És important que sempre hi siguem

El que hem de fer els amics i amigues és demanar-li explícitament com vol que l’ajudem, què podem fer per ajudar-lo, i ell, amb l’ajuda dels terapeutes, ens va guiant i ensenyant com podem ajudar-lo, com ens hem de dirigir a ell pel que fa al menjar. Recordo un dia que ens va dir: «Si us plau, no parleu de menjar»; o també ens va demanar que no li donem «molts ànims». La seva terapeuta ens va donar una sèrie de consells i pautes, ja que, sovint, no saps com ajudar-lo. Nosaltres també estem aprenent en tot aquest procés i aquesta lluita que cada dia està afrontant el Jordi.

Hem de ser conscients que el tractament és llarg i dur, per a la persona i per als qui l’envolten. Per això, és imprescindible una bona xarxa de suport que estigui al seu costat, tant en els bons com en els mals moments. En aquest camí llarg i ple d’alts i baixos, és important que sempre hi siguem.