«Per mi tenir esquizofrènia és un talent»

Em dic Mateo i tinc 26 anys. Visc a Madrid, però fins als 13 anys vaig viure a Itàlia. De la meva infantesa tinc records molt bonics: anar al parc i passar-m’hi hores jugant, estar al barri i pensar-me que era famós perquè em coneixia molta gent, jugar a futbol, anar a l’escola... En definitiva, em sentia el protagonista de la meva vida.

Però no tot era tan bonic. La salut del meu pare empitjorava i li van diagnosticar una patologia mental que desconeixia: l’esquizofrènia. En aquell moment, el meu pare no es va deixar ajudar per professionals especialitzats i això va fer que la situació familiar es desestabilitzés i vaig venir a viure a Espanya.

Després d’aquesta vivència em van entrar moltes pors i inseguretats. En aquella època no volia anar a l’escola ni tampoc quedar amb els meus amics.

Només volia quedar-me a la meva habitació, amagat sota els llençols. Sentia veus i tenia molta por. Tenia la sensació que tothom em mirava. Vaig estar tres dies tancat a la meva habitació.

Per sort, me’n van treure i vaig estar ingressat en un centre de salut mental quatre setmanes. Sincerament no va ser la millor experiència de la meva vida. La part positiva va ser que la intensitat de les veus va disminuir moltíssim. La medicació segur que hi va ajudar força.

Després de tractar-me amb diversos professionals, quan tenia 17 anys em van diagnosticar esquizofrènia paranoide, que es caracteritza per una distorsió del pensament, les percepcions, les emocions, el llenguatge, la consciència d’un mateix i la conducta.

Us he de dir que em sentia una persona perillosa pel que deien a la televisió i als mitjans de comunicació. Quan vaig tornar a l’escola, no aconseguia estudiar i no aprovava. En aquell moment era incapaç d’entendre res.

He de reconèixer que vaig donar-ne la culpa a la meva família per les seves decisions i m’hi vaig barallar tant que alguna vegada van haver d’avisar la policia i tot. Em vaig enfadar amb éssers sobrenaturals (extraterrestres) i pensava que Déu no existia i que tot era una farsa. No tenia una xarxa social perquè no volia socialitzar-me. Tenia la sensació que em miraven malament. Em sentia estrany i anormal.

Pensava que no tindria futur. M’imaginava que acabaria al carrer o que em convertiria en un criminal i que, tard o d’hora, entraria a la presó. També pensava que el meu futur estaria lligat a un centre de salut mental de per vida.

Però a dia d’avui les coses han canviat molt i res no és com m’imaginava. Valoro cada dia que visc i estic molt orgullós dels progressos que he fet.

Per exemple, tinc grans amics, una xicota que m’estimo molt i una família de la qual estic molt orgullós. Tot això ho he aconseguit amb moltes dificultats, però ha valgut la pena. A dia d’avui puc dir que tinc una vida plena.

També m’agradaria comentar amb tots els que m’esteu llegint que he descobert que Mateo és molt més que un diagnòstic, perquè per mi un diagnòstic és una manera d’etiquetar una persona. Jo no em considero un malalt, sinó una persona.

Per acabar, vull explicar-vos que per mi tenir esquizofrènia és un talent, perquè aconsegueixo expressar coses que no són a l’abast d’altres persones. Per ensenyar-ho al món m’he abocat a les xarxes socials (YouTube i Instagram). Amb el meu exemple, vull ajudar persones que tenen el mateix que jo, perquè vegin que és possible tenir una vida normal.