L’anorèxia masculina, la malaltia invisible

L’anorèxia nerviosa s’ha considerat sempre una «malaltia de noies», però malgrat la prevalença més gran en el sexe femení, els homes també pateixen anorèxia. Es tracta de casos minoritaris, ja que les estadístiques ens diuen que de cada 9 noies amb anorèxia hi ha 1 noi (Treasure et al., 2020). Aquestes diferències de sexe es deuen tant a factors biològics com psicosocials.

Per una part, s’ha observat que les dones tenen una predisposició major a patir anorèxia nerviosa atribuïda a certs factors neurobiològics com l’inici i la manifestació de la pubertat, que és abans en el cas de les dones. Les hormones sexuals femenines com els estrògens, sembla que tenen cert impacte no només en el desenvolupament dels canvis físics en les noies, sinó que també en els psicològics (Schorr & Miller, 2017). Així, el pas de nena a dona ve precedit d’una sèrie de canvis de comportament i pensament que poden interferir en la consciència del mateix cos. És durant la pubertat quan pot aparèixer certa inquietud per aquests canvis, com la por a madurar i certa insatisfacció corporal. En els nens, la pubertat és més tardana i no hi ha un impacte tan important a escala hormonal, ja que és més progressiu.

Des del punt de vista psicosocial, existeixen factors ambientals com els rols i estereotips de gènere, molt importants en el desenvolupament d’una anorèxia nerviosa que podrien explicar aquestes estadístiques tan decantades cap a la dona, però que també influiran en els homes. No obstant això, la pressió estètica i la cosificació del cos han estat històricament superiors en la dona que en l’home, la qual cosa implica que a la dona se la valori de forma implacable en funció de si compleix o no amb els cànons estètics establerts. Per aquests motius, és important abordar els trastorns mentals des d’una perspectiva de gènere, ja que aquesta pressió estètica que avui en dia ja coneixem com a «violència estètica», i que s’ha amplificat arran de l’impacte de les xarxes socials, influeix directament en l’autoconcepte de les persones, en la insatisfacció corporal i, per tant, en l’autoestima. Sabem que un dels factors de risc de desenvolupament d’anorèxia és una baixa autoestima, a més d’una insatisfacció corporal prèvia al començament del trastorn.

De l’exercici físic compulsiu a la restricció significativa d’aliments

Què els passa als homes? Potser no estan sotmesos a una pressió estètica? Sens dubte, ho estan i cada vegada més. La societat patriarcal idealitza la «masculinitat hegemònica» amb la força física, fet que implica un cos atlètic i «no desnodrit», motiu pel qual potser trobem menys casos d’anorèxia nerviosa masculina, ja que la incapacitat de mantenir un pes mínim saludable (que implica desnutrició) és justament un criteri diagnòstic d’aquest trastorn.

Això explica que trobem més casos de vigorèxia, condició coneguda per l’obsessió per aconseguir un cos musculat, en home. A més a més, en els casos d’anorèxia masculina, és molt més freqüent l’obsessió per l’exercici físic que en les dones (Schorr & Miller, 2017). De fet, al començament sol predominar la voluntat de muscular el cos més que d’aprimar-se. En la cerca d’aquest objectiu es realitza un excés d’exercici físic, que acaba tornant-se un comportament compensatori. Aquest tipus d’exercici és el símptoma més important en un noi amb anorèxia i el que més costa controlar. És compulsiu, té com a única finalitat cremar calories, és insà i no combrega amb els valors saludables i tan protectors de l’esport: gaudi, hàbit saludable, socialització i treball en equip. A diferència de la vigorèxia, l’exercici físic compulsiu sumat a la restricció significativa d’aliments, provoca canvis cerebrals i patrons de conducta molt marcats que desencadenen pensaments propis de l’anorèxia, com la por a engreixar-se o la distorsió de la imatge corporal.

L’home amb anorèxia, a més, està sotmès a un estigma més accentuat que la dona amb el mateix trastorn (Timko et al., 2019). La majoria de casos encara passen inadvertits i malgrat debutar durant l’adolescència s’acaben tractant durant l’edat adulta.

Quins són els factors de risc de l’anorèxia nerviosa masculina?  

1. Sobrepès o obesitat infantil: que implica l’inici de dietes, prohibició d’aliments i insatisfacció corporal d’acord amb els cànons estètics actuals que idealitzen la primor en la dona i un cos musculat en l’home (Hache et al, 2020).
2. Autoexigència, perfeccionisme i personalitat obsessiva:  en nois predomina un temperament d’elevada autoexigència, rigidesa i obsessió. S’associa fins i tot a un major risc de trastorn obsessiu compulsiu (TOC) que en el cas de les noies.
3. Competició en l’esport d’elit: associat a l’exigència i la pressió a la qual poden estar sotmesos alguns nois, l’exposició corporal que impliquen certs esports, la necessitat de dur certs tipus de dietes estrictes i controls de pes.
4. Assetjament escolar i violència estètica^10,11: un percentatge important de nois i noies amb AN han patit assetjament escolar i aquest, en més del 50% dels casos s’ha associat a comentaris sobre el seu cos (Hache et al, 2020) (Wolf, 1990). La gordofòbia, la LGTBIfòbia i el racisme són les tres principals causes d’assetjament escolar. A més, l’anorèxia nerviosa és més freqüent en nois homosexuals (Corbeil-Serre et al., 2014) (Nagata et al., 2020). Aquest aspecte psicosocial s’ha estudiat a fons. Per una banda, el procés d’acceptació d’una identitat sexual determinada podria generar un conflicte en l’adolescent, entre el que un sent i el que la societat espera que «sigui i senti». A més, sembla que la pressió estètica podria ser superior en la comunitat LGTBI+.

Encara estem lluny de tenir una societat prou tolerant perquè els adolescents puguin sentir, viure lliurement la seva sexualitat i acceptar la seva identitat sexual sense que això els suposi un conflicte psicològic. Una de les Claus en la prevenció de l’anorèxia nerviosa podria ser l’educació en la igualtat i la diversitat, a més de promoure el desenvolupament d’un esperit crític cap als cànons estètics inabastables i imposats que impacten en la nostra ment cada dia a través de les xarxes socials.