El paper del centre educatiu en el tractament d’un trastorn de la conducta alimentària

L’Institut Puigvert de Barcelona, un exemple d’acompanyament educatiu i emocional
Estela Valdivia Prieto
Estela Valdivia Prieto
Mestra especialista en pedagogia terapèutica de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (UTCA). Àrea de Salut Mental
Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

L’escola és, en la infància i l’adolescència, un dels principals espais de socialització i desenvolupament. En ella creixem, comencem a construir les nostres projeccions de futur, establim els primers vincles d’amistat i trobem en el professorat referents que ens acompanyen cada dia. Quan, per motius de salut, l’assistència al centre educatiu es veu afectada, hi ha quelcom en la nostra rutina, en els nostres somnis i en la nostra identitat que trontolla. Encara més quan l’autoexigència acadèmica acostuma a ser alta i la persecució de l'excel·lència pot esdevenir una fita constant. 

Així acostuma a passar en les noies i els nois que inicien el tractament a les unitats de trastorn de la conducta alimentària. I ara què passarà? Tot l’esforç acadèmic fet fins ara ha servit per a  alguna cosa? Els meus projectes de futur se’n van a norris? Què pensarà de mi l’equip docent si hi ha un canvi en el meu rendiment? I els meus companys i companyes? Què i com explico el que m’està passant? Què passarà amb les meves notes?

Algunes unitats de trastorn de la conducta alimentària compten en el seu equip de professionals amb una figura docent o psicopedagògica que pot acollir i acompanyar aquestes inquietuds. Ara bé, només la vinculació entre l’hospital i l’escola esdevé una resposta ferma per als nois i noies. L’escolaritat segueix, els vincles romanen, els somnis perduren, l’aprenentatge s’expandeix.

Acompanyar amb una bona coordinacio educativa 

Aquesta relació imprescindible és la que han tingut l’Institut Doctor Puigvert de Barcelona i la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, que s’han coordinat des del primer moment per oferir el millor acompanyament i la millor resposta educativa a una alumna afectada d’anorèxia nerviosa. El centre no ha perdut mai de vista que ser usuària d’un hospital no exclou ser companya de classe, amiga i alumna.

Hi ha molta feina per fer: el procés de valoració de desenvolupament dels plans individualitzats, les adaptacions curriculars, la sensibilització del claustre, la preparació del grup classe, la revisió dels materials, etc. Però, sobretot, cal molta comunicació i molta flexibilitat, ja que no hi ha un full de ruta preestablert.

No podem predir la durada ni l'evolució del tractament, no podem conèixer els neguits ni les preocupacions que aniran sorgint en l'alumnat i tampoc en el professorat ni en la família. Possiblement aquesta és una de les principals funcions de la coordinació educativa durant el tractament, acompanyar en la incertesa i assumir la responsabilitat de sostenir les frustracions, les resistències i les pors que sorgeixen en tota la comunitat educativa davant un ingrés hospitalari.

El paper del centre educatiu en aquest acompanyament educatiu i emocional ha estat bàsic. Noèlia Gómez, orientadora de l'Institut Puigvert, ha mantingut moltes converses amb l’alumna afectada, que tenien per objectiu «tranquil·litzar-la i escoltar-la, però també fer-li palès que tot l’equip docent estem coordinats per poder acompanyar-la en el procés que està vivint». En la coordinació setmanal amb l’hospital es parla d’allò que preocupa a la noia i de les seves necessitats en relació amb l’escola (tasques escolars, si cal fer alguna adaptació, etc.). De fet, tot l’equip docent s’hi implica per facilitar que pugui continuar els estudis. «El professorat li ha anat fent arribar les feines per poder treballar-les a l’hospital i ha flexibilitzat els dies de les proves i entregues en funció de les seves necessitats», explica la Noèlia.

Es tracta d’una «gran feina de treball en xarxa de tots els serveis implicats», destaca, però també amb la família, que «en tot moment ens informa de com està la seva filla i en quin punt de la malaltia es troba, però sempre mostrant absoluta confiança en el nostre criteri professional». En aquest sentit, la comunicació entre el centre educatiu, la família i l’hospital sobre l’estat de salut físic i emocional  de l’alumna «ha facilitat sempre una actuació ràpida». 

En aquesta coordinació és important unificar objectius i discursos. Tant la persona que està rebent tractament com la seva família, el professorat i el grup d’iguals necessiten contenció, i per oferir-los això cal unificar criteris, que no és el mateix que donar sempre la mateixa resposta

L’Institut Puigvert és conscient de la importància de la prevenció i detecció precoç dels casos de trastorns de la conducta alimentària. També és important el paper dels professionals d’orientació educativa que, com la Noèlia, fan seguiment dels i les alumnes amb necessitats específiques i dediquen unes hores a l’atenció de l’alumnat i al seguiment amb les famílies i els serveis de salut. 

El pedagog Marcos Santos Gómez parla del tacte pedagògic com «una mena de sensibilitat situacional, donada en una situació educativa, de la qual s'extreuen consideracions per a una acció prudent, equilibrada, eficaç, encaminada a obtenir un bé en l’infant» (Gómez, 2013). I és això el que ha destacat en aquesta experiència de coordinació i acompanyament; una sensibilitat que ha consolidat, amb professionalitat, coherència i treball col·laboratiu, una fantàstica resposta educativa.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 14 de setembre de 2021
Darrera modificació 14 de setembre de 2021
Estela Valdivia Prieto

Estela Valdivia Prieto

Mestra especialista en pedagogia terapèutica de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (UTCA). Àrea de Salut Mental
Hospital Sant Joan de Déu Barcelona
Bibliografía
Santos Gómez, M. (2013). Educación, símbolo, tacto. Más allá del modelo instrumental en la pedagogía. Arbor , 189 (763) , a073. http://dx.doi.org/10.3989/arbor.2013.763n5010.