Els trastorns alimentaris en els homes

Es parla molt dels trastorns alimentaris com a problema relacionat sobretot amb l'adolescència i les noies. Però la realitat és que els professionals de la salut mental veiem cada cop més casos que comencen abans de la pubertat i que també involucren nois.

Ser noi i tenir un problema alimentari té les seves pròpies dificultats. La gravetat en un home pot ser tanta o més que en les dones, amb una premissa diferent: tant els mateixos nois com les seves famílies són propensos a considerar l'anorèxia, la bulímia i els afartaments compulsius com una malaltia de noies. I aquest fet sovint determina que triguin més a adonar-se que han desenvolupat el problema o que siguin més reticents a demanar ajuda especialitzada. Alhora, socialment, l'atenció se centra més en el cos femení que en el masculí, i els mateixos nois afectats expliquen que es normalitza més el sobrepès en un home que en una dona. S'hi afegeix el fet que l'adolescència sol ser una època més intensa i variable tant pel que fa a hàbits de vida com emocionalment, i amb més desordre en l'alimentació que altres etapes de la vida.

De fet, es creu que el diagnòstic de casos de trastorn alimentari masculí sovint està infraestimat, i que podrien arribar en conjunt fins a un 25%, és a dir, 1 de cada 4 casos comunitaris (com adverteix la guia de referència NICE de bona pràctica clínica).

Així, no és infreqüent que els nois arribin a la consulta amb símptomes plenament instaurats. En un estudi, fins al 50% de nois amb problemes alimentaris que van sol·licitar iniciar tractament van requerir hospitalització immediata (Griffiths, 2014), amb tot el que això pot comportar, ja que el diagnòstic i el tractament tardans i una evolució més avançada són factors de mal pronòstic.

Que els trastorns alimentaris siguin minoritaris en homes vol dir simplement això, que s'hi donen amb menys freqüència.

El problema alimentari específic més freqüent en els homes és l'afartament compulsiu, seguit de la bulímia nerviosa (30% de casos en homes) i l'anorèxia (10-15%) (Gorrell & Murray, 2020). D'altra banda, el trastorn evitatiu-restrictiu de la ingesta (ARFID) apareix principalment en nois (2/3), la majoria en edat pediàtrica. Entre els casos d'anorèxia que s'inicien abans de la pubertat, la proporció de nois va en alça.

El fet que en els homes les repercussions corporals no incloguin la falta de menstruació (que s'ha retirat modernament dels criteris diagnòstics a favor d'una pèrdua de pes notable) fa que l'afectació física pugui passar més desapercebuda o es dissimuli durant més temps; i quan, en canvi, hi ha hagut guany de pes, aquest sol ser més ben tolerat socialment i tampoc empeny a consultar-ho, ja que els problemes físics que crea triguen més a manifestar-se. Quan un home augmenta de pes de vegades es diu que «està més fort». Això rarament s'aplica a una dona. A més, en les noies la pubertat i els canvis corporals (i psicològics) que comporta arriben en general abans que en els nois.

És diferent el TCA en els nois que en les noies?

Diferent, no. Amb peculiaritats, sí. Vegem-les.

Els desencadenants que podem trobar si explorem el que ha passat no són gaire diferents entre els dos sexes. En nois amb trastorn alimentari s'ha detectat un pes de base més gran en comparació amb les noies; també és especialment freqüent trobar antecedents de bullying i dubtes sobre l'orientació sexual. Així doncs, tots aquests poden ser factors precipitants d'un problema alimentari al sexe masculí.

Els conflictes i les pors subjacents són, llevat d'això, similars en els dos sexes i comuns a l'adolescència en un sentit més ampli.

Les manifestacions físiques també són similars, però en el cas dels nois, si baixen de pes, el desequilibri hormonal es manifesta de manera diferent. En les noies baixaran les hormones femenines (estrògens), predominant l'efecte de les masculines (andrògens): apareix pèl en zones típiques masculines, acne, i desapareix la menstruació. Mentre que en els nois baixen els andrògens, i per això el pèl genital i corporal es redueix, acostant-se al patró femení, i alhora es redueix el desig sexual. El guany de pes, per part seva, dona problemes a mig i llarg termini, però no menys importants; entre ells hi ha l'obesitat, la sobrecàrrega articular, la diabetis i els problemes cardiovasculars. Els afartaments i els vòmits de per si propicien a més el reflux gàstric, la mala digestió i trastorns d'evacuació, tant diarrea com restrenyiment.

L'ideal corporal a què aspiren els homes també difereix respecte al femení, cosa que pot sumar-se als complexos i preocupacions sobre la sexualitat que existissin prèviament. Caldrà treballar aquests aspectes durant les teràpies.

Quines motivacions mouen els nois a alterar el seu comportament alimentari?

Diverses. Alguns fan excessos per desfogar impulsivitat o per gestionar l'ansietat i les frustracions, com ho fan molts adolescents, per exemple, bevent en gran quantitat; altres pretenen remodelar el seu cos musculant-se més que no aprimant-se i de vegades per aconseguir-ho opten per dietes riques en proteïnes que eliminen sucres i greixos, i després fan tandes de restricció (un tipus de conducta que propicia els afartaments compulsius i la bulímia). En altres casos, l'objectiu sí que és intentar aprimar-se. En tot cas, es busca agradar i agradar-se, i sentir-se així més integrats al grup d'edat o preferència sexual en una societat en què l'ideal de bellesa adolescent s'ha anat fent més androgin i sexualment ambivalent.

I un apunt per cridar l'atenció cap a la influència dels mitjans digitals i les xarxes socials, en què els joves busquen models a seguir. En aquells joves que utilitzen preferentment aplicacions que prevalen la imatge física, com Instagram o TikTok, s'ha detectat una preocupació més gran pel cos que enllaça amb els trastorns alimentaris.

Així que convé ampliar mires i no quedar-se amb la idea que tots els nois i homes amb un problema alimentari volen muscular-se, igual que no totes les noies que retallen la seva ingesta fan exercici compulsivament o es provoquen el vòmit buscant tornar-se etèries.

Pel que fa a altres problemes mentals afegits, els trastorns alimentaris al sexe masculí s'associen més sovint a un abús de substàncies (alcohol, drogues, hormones anabolitzants), i també a la depressió, respecte a les dones.

Millorar l'atenció als homes amb TCA

Partint del fet que la majoria d'escales clíniques i tests diagnòstics per als trastorns alimentaris van ser creats pensant sobretot en dones, crear-ne alguna d'específica segons el sexe (per exemple, respecte a l'ideal corporal) és un tema pendent.

El tractament en unitats especialitzades sol oferir un abordatge complet dels diferents aspectes dels problemes alimentaris: nutricionals, psicològics, relacionals. Es dissenya de manera que inclou sessions conjuntes normalment grupals i altres d'individuals en què es tracten les dificultats concretes de cada persona. Pocs centres ofereixen teràpies específiques per a homes, principalment pel nombre limitat de casos.

En condicions ideals, es podrien oferir tractaments superespecialitzats per a trastorns alimentaris en funció del sexe o d'aspectes socioculturals. Per exemple, un grup de teràpia per a aquells que han estat adoptats, per als que han patit bullying, un grup exclusivament de nois, o transgènere, o prepuberal per als més joves, o per a pares o mares que van patir ells mateixos un trastorn alimentari. Actualment, això és possible a ben poques unitats del nostre entorn, i pot ser un interessant repte de futur. D'altra banda, fer-ho separaria i podria suposar un estigma. És millor escoltar i actuar segons les necessitats que expressin els mateixos interessats. El que sí que intentem és agrupar per edats, o per evolució mental (hi ha molts 15 anys diferents, per exemple). El que sí que podem i els hem d'oferir és un espai on sentir-se còmodes per confiar les seves preocupacions, i així anar buscant conjuntament la manera de resoldre-les, desvinculant-les del menjar o de qualsevol altre comportament que es converteixi en addictiu i perjudicial.