www.som360.org/ca
Blog

Pors que afloren en el procés de recuperació d'un TCA

Et facilitem pautes per gestionar les preocupacions principals
Sònia Sarro Álvarez

Dra. Sonia Sarró Álvarez

Doctora en Medicina. Psiquiatra especialitzada en trastorns de la conducta alimentària. Àrea de Salut Mental
Hospital Sant Joan de Déu Barcelona
José Miquel Ortiz Moreno

José Miguel Ortiz Moreno

Infermer especialista en salut mental. Expert en trastorns de la conducta alimentària. Cap de gestió d'infermeria de formació.
Parc Sanitari Sant Joan de Déu
Miedos recuperacion tca

Recuperar-se d'un trastorn de la conducta alimentària (TCA) és un procés que necessita temps, constància i persistència, malgrat els entrebancs. En el fons, la superació d'un trastorn alimentari és un procés de reconstrucció de la persona, de retrobament personal. Com més s’aconsegueix sortir del parany del símptoma, més va reapareixent la persona i menys el trastorn.

Durant aquest procés poden sorgir moltes pors i és important no guardar-te-les perquè no es converteixin en secrets, cosa que les fa créixer, i, per tant, perquè no empitjori la situació. Moltes de les persones en procés de recuperació d'un TCA ens han compartit al llarg de la nostra dilatada experiència professional quines són aquestes pors. Aquesta és, doncs, una bona oportunitat per conèixer-les i intentar facilitar pautes pràctiques per gestionar-les. En primer lloc, cal destacar el nostre agraïment a totes les persones ateses que, amb el seu testimoni desinteressat, ens permeten ajudar altres persones que potser estiguin afrontant ara mateix aquesta situació.

Deu desafiaments per a les persones en procés de recuperació d'un TCA

Em fa por no veure'm bé

💬 Les vostres reflexions

«Moltes vegades tinc por de no veure'm bé. Durant molt de temps he cregut que només valia pel que era físicament, però amb el temps t'adones que la imatge idealitzada que desitjaves era insana, i que tinguis l'aspecte que tinguis, el teu valor resideix en moltes altres qualitats».

«No m'he sentit mai satisfeta amb el meu cos, ni estant en baix pes».

«No veure'm bé és una conseqüència de la baixa autoestima. No només em veig malament físicament, sinó que tampoc accepto la meva manera de ser. Si soc tan horrible, per què tinc gent al meu voltant que m'aprecia i m'estima tal com soc?».

✅ Com gestionar-ho

Veure's bé, més enllà del pes real (que no sol ser el percebut), depèn de l’autoestima. Si treballes l'autoestima, encara que hi hagi parts del teu cos que no t'agradin, aprendràs a tolerar-les i, fins i tot, a treure'n partit.

Taller autoestima

L’autoestima com a base d’una bona salut mental

És important aprendre a parlar-te bé, a mostrar-te la mateixa caritat que tan sovint atorgues als altres. Amb el temps, concebràs el cos simplement com un atribut més, com ho són altres aspectes de la persona, i deixarà de ser un fi en si mateix (i fins i tot un «instrument de tortura»).

Al principi, quan l'autoestima està molt malmesa, és útil(com passa amb les ingestes) distreure't amb coses que t'agradin i no tinguin a veure amb el físic o el menjar.

  • Evita mirar-te al mirall o en aparadors fins que et sentis prou forta internament.
  • Evita comparar-te.
  • Evita aïllar-te. Queda amb amics, fes coses en família, cuida't amb alguna cosa que t'ajudi a relaxar-te, com la música o qualsevol altra afició neutra. De mica en mica i amb l'ajuda de la teràpia podrem anar retrobant aquests aspectes valuosos de nosaltres mateixos que el TCA havia silenciat.

L'autoestima també depèn del perfeccionisme, de si podem rebaixar el nivell d'exigència envers nosaltres mateixos. Això sol funcionar amb les amistats: quin dels amics més excel·lents no té els seus defectes i els hi tolerem? És realment la por que ens vegin amb un o altre aspecte físicament, o la por de ser un mateix la que hi ha després del TCA?

Em fa por perdre el control de la meva vida

💬 Les vostres reflexions

«Sento que amb el trastorn tinc el control, però amb tots aquests anys he après que és totalment al revés, que és el trastorn el que em porta només al descontrol. Per això tinc por de perdre el control des dels dos costats: d'una banda, a deixar que entri el trastorn i, de l'altra, deixar que se'n vagi».

«L'important per canviar aquest pensament és recordar què ha suposat cada quilo a nivell emocional i de salut».

«Realment tinc el control o es tracta d'un fals control?».

«Controlar el menjar, l'exercici físic i tot el que m'envolta em dona una satisfacció immediata que fa que m'enganxi, però aquesta satisfacció mai no perdura, i portada a un extrem acaba per descontrolar-se, et fa submisa i no saps com parar» .

«Resulta difícil perquè el TCA t'ha donat una identitat i no conceps una vida sense el trastorn. M'ajuda escriure en un paper les coses que vull fer (senzilles i realistes, que no hagi pogut fer pel TCA), i anar-m’hi exposant malgrat la por i, si cal, acompanyada».

Com gestionar-ho

Aquesta por té molt a veure amb les inseguretats personals, i també amb la por a allò desconegut. El TCA dona una falsa seguretat en un objecte (el cos) que, mitjançant el fet d’aconseguir (o no) uns objectius de pes i figura amb què t'obsessiones, mai no arriba a satisfer-se, però tapa i enterra altres inseguretats prèvies que segueixen presents.

Quan el símptoma afluixa, aquestes inseguretats tornen, així que com més aviat aconsegueixis parlar obertament de les teves pors, admetre-les i afrontar-les, més força perdran perquè sentiràs comprensió i acompanyament. Comparteix-les amb el grup de teràpia o amb algun amic més proper perquè vegis que no estàs sola i que ells també tenen altres pors i inseguretats, i que les podeu tolerar. Tots tenim pors, i més en l'adolescència, en què es busca encaixar amb el món més enllà de la família.

Em fa por perdre el que amb tant esforç he aconseguit

💬 Les vostres reflexions

«Tot aquest esforç que s'aconsegueix gràcies al TCA només t'aporta viure entre hospitals i ser un esclau d'un malestar continu. Ningú no veu aquest esforç. El que aconsegueixes amb el TCA és apartar-te de la vida, la família, els estudis i els amics».

✅ Com gestionar-ho

No et confonguis. Hi ha realment una determinada figura darrere del que vols, o els objectius reals van més enllà: ser estimat, admirat, popular o tenir èxit dins el teu cercle social? Què hi ha darrere l'aparador, què t'agrada de tu i què no? Treballa-ho i recondueix el teu esforç a estimar-te i valorar-te més en conjunt i no només pel físic. Aconseguir això acaba motivant molt més perquè t'integra al món en lloc d'allunyar-te'n.

pensamientos negativos

Com gestionar els pensaments negatius del TCA

Planteja't en quin moment et vas perdre a tu mateixa i vas quedar atrapada al TCA. Pensa què et passava llavors, les teves circumstàncies, on localitzaves problemes o patiment abans de pensar canviar l'alimentació. Els teus terapeutes t'acompanyaran i t'ajudaran a trobar les raons que et van portar a caure en aquest parany, ja que sempre hi ha motius de fons que van més enllà del físic i el menjar, i fa por afrontar-los en solitud. I la por i l'angoixa porten a estirar més del símptoma, i és aquí quan es cau al parany, es crea un cercle. Es tracta de retrobar aspectes valuosos de tu mateix/a que el TCA ha silenciat. De fer reemergir la identitat, però amb un treball de reconstrucció d’aquesta.

Em fa por descontrolar-me amb l'alimentació

💬 Les vostres reflexions

«No pel fet de menjar allò pautat el teu cos s'engreixerà. De fet, als altres que mengen el mateix (o més) els veiem exactament igual».

«Descontrolar-me i menjar sense aturador és una por que apareix quan no segueixo les pautes alimentàries. El meu cos em demana certs aliments que no em permeto, i ho fa en forma de pensaments en bucle».

«Si segueixes una dieta equilibrada i aprens a escoltar el teu cos i donar-li el que et demana, s’autoregula tot sol».

✅ Com gestionar-ho

  • Deixa't ajudar pels teus familiars i amistats més properes. Mengeu junts i parleu. El moment dels àpats és una ocasió diària per relacionar-se, i una bona companyia ajuda a suportar les penes. Les relacions humanes de qualitat ens fan més feliços, i fins i tot milloren la nostra salut física mentre envellim. Pregunta'ls per les seves coses, compartiu somnis i projectes. No parleu de menjar o de models corporals.
  • Un cop més, parla d'aquestes pors amb els teus terapeutes de referència, deixa-les sortir en lloc de permetre que creixin ocultes. Demana ajuda quan sorgeixi o reaparegui l'ansietat per menjar de més, per passar-te, les sensacions corporals desagradables, etcètera. T'ensenyaran a identificar quan és normal tenir gana i quan és part del TCA, i a afrontar els àpats amb nous recursos al teu abast.
  • Recorda també que les pautes a l'Hospital de Dia o durant un ingrés estan supervisades de forma individual per a cada cas per un professional de la nutrició que contempla una dieta variada i equilibrada. Recorda que et trobes en un entorn controlat i entre especialistes. És el «propi» plat i el «propi» cos el que es veu (o se sent) diferent, no els dels altres. I això cal plantejar-s'ho, ja que són la vivència i autoestima d’un mateix les que són negatives i sobrecarreguen l’autovaloració.
  • Si sents molt estrès, deixa que sigui una altra persona la que et serveixi el plat, perquè si ho fas tu mateixa no et quedaràs tranquil·la. Si no depèn de tu, de mica en mica la por es relaxarà. Com quan a l'escola o en un aniversari infantil ens servien el berenar.
  • Després de dinar, distreu-te fent alguna activitat tranquil·la que et mantingui la ment ocupada. Truca per telèfon, escolta música, practica una afició.

Si malgrat tot això no pots dominar aquesta por, l'Hospital de Dia ofereix un entorn absolutament controlat on pots anar-ho afrontant en companyia.

Com més restricció/prohibició t'autoimposis sobre certs aliments, més gran serà l'impuls de descontrolar-se i menjar-los. Sovint les persones que fan afartaments els combinen amb intents de restricció vans, i no és estrany que una anorèxia nerviosa evolucioni a bulímia i aquesta, posteriorment, a un trastorn per afartament.

motivacion

Consells per motivar-te i mantenir uns bons hàbits

Així doncs, la solució no és prohibir-se coses, sinó permetre-se-les de manera equilibrada, controlada i, si cal, supervisada.

Al principi del tractament d'un problema alimentari, alhora que es canvien les pautes d'ingesta van canviant els hàbits. És habitual que sentis por i ansietat davant de les sensacions del cos. Sovint s'ha oblidat com es pot reconèixer la sensació original de gana o de sacietat. En recuperar-se la sensació de gana, aquesta pot ser més intensa perquè l'havies reprimit durant massa temps, però això no vol dir que es mantingui així sempre. Si segueixes bé les pautes de l'equip terapèutic i comptes amb suport de l'entorn, el descontrol no es produirà i, passat un temps, la sensació amainarà.

Em fa por que la medicació m'engreixi o m'anul·li

💬 Les vostres reflexions

«La medicació m'ajuda a no estar tan obsessionada amb els pensaments del TCA, i això fa por quan de sobte tens la sensació de ser “una deixada” i no t'hi identifiques perquè sempre has estat rígida i ara “tot t'és igual”. Però gràcies a aquesta ajuda tinc més força per deixar enrere el pensament del TCA i prioritzar el que jo vull. Ara puc pensar en altres coses i flexibilitzar».

✅ Com gestionar-ho

  • És important que parlis d'aquesta por amb el teu psiquiatre de referència. Hi ha pocs psicofàrmacs usats en TCA que realment et facin engreixar. En general, no cal estar sedada per aconseguir tranquil·litzar-te, encara que de vegades és convenient. La majoria de medicacions usades en TCA serveixen per disminuir (alleujar) el pensament obsessiu, equilibrar o millorar l’estat d'ànim, ajudar a tenir un son reparador, o controlar els impulsos amb el menjar, els de fer-se mal o les crisis d'ansietat. La medicació la pauta un professional responsable i especialitzat que busca la més adequada en cada cas, però si sorgeixen problemes és indispensable comunicar-los perquè pugui buscar una solució o alternativa.
  • Compara la sensació de «no ser jo mateixa» tenint el TCA amb abans que aparegués. Ets realment tu mateixa amb el problema alimentari, o hi estàs condicionant la vida?
  • Si has pres medicació, fes-te aquesta altra pregunta: Quant d’espai de la teva ment ocupen els pensaments sobre menjar i cos amb medicació i sense?
  • Les persones amb TCA solen pensar de manera extremista, en blanc i negre o “tot o res” (o ho faig perfecte o ho faig fatal). Per cedir als pensaments i acceptar la dieta pautada se'ns trenquen esquemes, però això no ens col·loca a l'extrem de la deixadesa. Amb el temps això també s'equilibra i apareixen pensaments menys extremistes, més intermedis. Aprenem a escoltar-nos més a nosaltres mateixos i al nostre cos. A més, tots hem d'aprendre a equivocar-nos. Altrament, ens aïllem i ens tanquem en una bombolla per no poder suportar cometre errors i sentir-nos fal·libles, cosa que, en realitat, és molt humana.
  • La medicació facilita el treballar la flexibilitat cognitiva, ajuda a trobar pensaments alternatius a aquells obsessius, i així podem arriscar-nos més bé a provar altres maneres d'actuar i anar canviant la nostra situació personal. Moltes persones amb trastorn alimentari eviten de manera terrible escoltar les seves necessitats anímiques, ni se les plantegen o les neguen, i aquesta angoixa es tradueix en símptoma.
  • Cap medicació per al trastorn alimentari anul·la la nostra voluntat, ni ens pot fer fer el que no vulguem. Pot suavitzar els símptomes, però la voluntat pròpia és la que pren les decisions, no la pastilla.

Em fa por no poder superar el TCA

💬 Les vostres reflexions

«Un consell és buscar propòsits i il·lusions que t'empenyin a superar el trastorn. Aquesta por ens ha d'ajudar a tenir encara més motivació per lluitar, en lloc de bloquejar-nos i cedir davant d'aquest temor».

«Jo crec que es pot superar el TCA i tornar a viure la teva pròpia vida, sense fer cas a la veu del TCA. Encara que es pugui quedar dins el cap, ja no tindria el control sobre mi. Vull aprendre a apartar-la i escoltar la meva pròpia veu i els meus desitjos».

«M'ajuda a tenir uns objectius a curt i llarg termini, tenir un projecte de vida. Potser els pensaments del TCA mai acabin desapareixent al 100 %, però crec que, a poc a poc, seran menys intrusius i tindran menys importància en el meu dia a dia».

Adolescente caminando

Com evitar les recaigudes en els trastorns de la conducta alimentària?

«Em fa por quedar-me sola. Quan tens el trastorn aconsegueixes que la gent estigui més a prop. Et sents més cuidada, però a la llarga els que t'han acompanyat es cansen i acaben desapareixent de la teva vida. Per cuidar les teves relacions, primer cal cuidar-se a un mateix. D'aquesta manera seran relacions basades en 50-50: tot el que es dona també es rep».

✅ Com gestionar-ho

La por de no recuperar-se és sana en cert sentit, quan serveix per posar-se les piles i complir bé les pautes. És una por basada en una realitat possible, la de la cronicitat.

  • Igual que amb les altres pors, és bo que les verbalitzis.
  • Pondera amb el teu terapeuta quins factors hi ha de risc sobre això en el teu cas, i analitza què t'impedeix avançar en un moment determinat.
  • Fes coses que et motivin i t’ajudin a practicar habilitats socials i crear i mantenir vincles afectius, per, a poc a poc, reparar la cultura del sacrifici i el fals èxit social. Així anirà enfortint-se la voluntat i forjant-se una bona autoestima. Es pot trobar un equilibri entre obligacions i satisfaccions a la vida.
  • La necessitat de ser tingut en compte és molt natural, però si es fa des del rol del trastorn, comunicant a través del símptoma i no de la necessitat real d’afecte, es cau en situacions de condescendències i limitacions des de la malaltia. Seria com si a un actor se li exigís que fos sempre un personatge sense poder ser ell mateix fora de l'escena.

Em fa por recaure

💬 Les vostres reflexions

«A la mínima que notis que pots recaure, demana ajuda perquè et facilitin mecanismes per tornar-ho a dominar. El pitjor és ignorar aquesta recaiguda, ja que només la incrementaria i el TCA et tornaria a controlar completament».

«M’ajuda pensar que cada dia és únic i independent de la resta de dies. És una nova oportunitat per sortir del trastorn. Si no puc tota sola, demano ajuda a persones properes i als que sé que m'ajudaran a tirar endavant i a no focalitzar-me en allò que he fet malament».

«Ajuda entendre que no et trobes al mateix punt del principi, que has avançat molt i ara toca tornar-ho a fer, però recorda que, si vas poder una vegada, ho podràs fer una altra».

 «És una cosa que m'esfereeix, sincerament, però m'ajuda centrar-me en el present, el dia a dia, i no tant en el futur. Si ara estic bé, vull gaudir-ho perquè fa anys que no ho faig. Anticipar-me i preocupar-me ara no solucionarà el problema».

Com gestionar-ho

  • Admet la relliscada, però no et rendeixis. Cal ser conscient que els alts i baixos són part del camí cap a la recuperació.
  • Aprèn dels errors i pregunta't: què ha propiciat que el símptoma em guanyi altre cop? Què m'ha passat per tornar-lo a necessitar més? Quins problemes o emocions hi ha al darrere que m'estan costant gestionar? Vas tenir senyals d'avís? Els vas fer cas? I si no va ser així, per què?
  • Identifica què havies aconseguit abans de la recaiguda, en quins aspectes de la teva mentalitat vas avançant i quins altres encara t'atrapen fàcilment.

Em fa por decebre la meva família

💬 Les vostres reflexions

«No confonguis preocupació amb decepció. El millor és parlar amb les persones que creus que has decebut. Parla amb ells i pregunta'ls què senten realment».

«Tenir clar que la recuperació, moltes vegades, està formada per recaigudes que són tot un aprenentatge. Però quan això passa, no tornes al principi del procés (...). Un cop perdonada la decepció amb un mateix, és més fàcil valorar que la nostra família i les nostres amistats senten més aviat preocupació i no decepció. És per això que establir una comunicació sana amb ells ajuda a entendre'ls i que ens entenguin».

✅ Com gestionar-ho

  • Cerca en quins aspectes de la teva persona que no tinguin a veure amb el físic et sents permanentment valorat per la teva família, lluita per mantenir-los a la superfície i deixa't estimar, encara que creguis que no t’ho mereixes. La família sol conèixer bé tant els nostres defectes com les nostres qualitats. L'afecte entre pares i fills i germans no es basa només en aquestes últimes, sinó que s’estima el conjunt de la persona amb els seus més i menys. De vegades és important que t'ho recordin.
  • Comparteix els teus temors amb els teus terapeutes i pondereu-los.
  • La família, per la seva banda, haurà d'acceptar que el tractament no és una carretera recta, sinó un camí sense asfaltar, amb tortuositats, corbes i desviaments i, en ocasions, marxa enrere. Que s'aprèn sobre la marxa, i de vegades això inclou caure fent camí. Si un pare o mare tingués una malaltia i el tractament se li posés malament, deixaríeu d'intentar-ho? Els culparies per això?
  • Un TCA també és un repte per a les famílies, ja que sovint suposa replantejar-se creences, per exemple, respecte al perfeccionisme o la comunicació (o la seva carència), i treballar per canviar coses. Això de vegades inclou que els pares també revisin el seu sistema de valors. Com en tota crisi, fer el viatge junts també importa i deixa la seva empremta en la nostra evolució personal.

Em fa por sortir del TCA per caure en un altre trastorn o addiccions

💬 Les vostres reflexions

«No he provat mai drogues ni altres substàncies perquè sé que m'hi enganxaria. Tinc facilitat per caure a les xarxes de tot allò que pugui fer que no pensi, m'escapi de la realitat i l'eviti».

«Tota addicció és una manifestació del que ens passa interiorment. És el símptoma de com ens sentim. Per això, és crucial treballar les nostres pors, l'autoestima, per superar-les i no passar d'un trastorn a un altre».

✅ Com gestionar-ho

  • Moltes vegades el TCA és més una forma de funcionament per gestionar els conflictes que no pas un problema original amb l'alimentació. Treballa per trobar què t'aporta l'addicció: és el fet de buscar sensacions plaents, permetre't perdre el control, fugir o atenuar un patiment? Hi ha algun trauma important a la teva vida?
  • Fes activitats esportives (sempre que no sigui part del símptoma) i de relaxació.
  • Busca formes sanes de desfogar-te. Prova noves experiències d'oci, com el karaoke o la pintura, sempre que el moment simptomàtic no les contraindiqui.
  • Aprèn a identificar els teus senyals d'alarma particulars, aquestes llumetes taronges que a tots se'ns encenen de vegades i que poden passar a vermelles si no els fem cas.

En definitiva, es tracta de tenir-se en compte a un mateix. Quan s'escolten i se satisfan les necessitats internes, i s'atenen les alarmes, la necessitat d'evasió i de símptoma perd sentit.

Em fa por no poder desenvolupar el meu projecte de vida

💬 Les vostres reflexions

«És millor fer petits passos, però ferms».

«El tractament servirà perquè no continuïs renunciant a parts de la teva vida per culpa del TCA. A més, durant el procés de recuperació tornes a deixar sortir la teva essència, cosa que el TCA havia ocultat. Per això no renuncies, sinó que guanyes una nova vida, un nou començament ple de possibilitats».

«Hi ha la por a no ser acceptada, a sentir que sense el TCA perdràs tot allò que tens, t'agrada i atrau els altres, i la por a que t'abandonin. Tot i que és una por irreal, perquè ningú a qui li importis de debò et voldria seguir veient malament. Al contrari, si et recuperes i et veuen millor, tant per dins com per fora, seran els primers a alegrar-se'n. Nosaltres només podem controlar les nostres pròpies accions i pensaments. I la resta decidirà si vol quedar-se al teu costat. Així que hem de ser reals i honestos amb nosaltres mateixos».

 «El TCA m'aporta moltes coses, però són moltes més les que em treu, em limita i m'impedeix. Porta tants anys a la meva vida que ja forma part de la meva identitat, per això fa por deixar-ho enrere, perquè no recordo o ni tan sols conec el meu jo sense el TCA. Però arribats fins a aquest punt del tractament, també em puc donar l'oportunitat de conèixer-me i omplir el buit que va deixant el TCA amb allò que realment vull tenir».

✅ Com gestionar-ho

Recorda que hi ha una realitat millor més enllà del TCA. Certament, el tractament d'un TCA no és curt i pren una part important de la teva vida en aquest moment, però és perquè la recuperis plenament després, per arribar a ser més lliure en un futur no tan llunyà, i això sí que val la pena. El símptoma en si ja és una renúncia a moltes coses! I el problema de fons seguirà aquí si no es tracta.

Això costa de veure, especialment en l'adolescència, en què es mira el present més que el futur. També els estudis (sobretot si es pensa fer una carrera) prenen una part molt important de les nostres vides, i els veiem necessaris per valdre'ns per nosaltres mateixos i tenir un bon futur. És amb aquesta mateixa filosofia que podràs afrontar millor el tractament del teu problema alimentari.