Visibilitzar i prevenir els TCA a través de les xarxes socials

El compte d’Instagram @tcahombres va néixer el febrer del 2021. Durant anys, quan encara no havia demanat ajuda per tractar el meu trastorn de la conducta alimentària, vaig buscar informació a Internet i a les xarxes socials per saber què em passava. I quan cercava els símptomes que tenia, sempre anava a parar a informacions sobre l’anorèxia, però com que gairebé tot estava escrit en femení o adreçada a les noies, sobretot adolescents, una part de mi negava que allò fos el que m’estava passant.

En el meu camí de recuperació, vaig tenir molta curiositat pel funcionament del trastorn, i ja no només com a afectat. I a inicis del 2021, quan vaig aconseguir tenir més força i motivació, vaig ser conscient que havia estat enganyant-me durant vint anys buscant un cos d’una persona vint anys més jove que jo, negant la meva realitat i negant qui era jo realment. Adonar-me d’aquest engany em va fer pensar: i si algun altre noi busca informació sobre els TCA i té els mateixos dubtes que jo?

Vaig començar, doncs, a fer una cerca d’articles i d’informacions sobre TCA en homes. Articles, pocs. Informació, menys. Veient aquesta realitat, li vaig preguntar sobre això a la meva psicòloga de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (UTCA). La seva resposta va ser clara: «Els estudis es fan a partir de les mostres disponibles. Segur que hi ha molts més homes afectats, però l’estigma i la desinformació fa que no demanin ajuda».

Parlar amb molta cura sobre els TCA a les xarxes socials

La meva experiència havia de servir d’alguna cosa. Ajudar i fer visible l’anorèxia i els TCA en homes va ser i és l’objectiu d’@tcahombres. A través d’aquest compte a Instagram explico i comparteixo la meva vivència en primera persona tal com és, fugint del victimisme i de l’egocentrisme.

Aquesta exposició a les xarxes socials parlant d’anorèxia ha de fer-se amb molta cura, ja que hi abunden pàgines pro-ana i pro-mia que pretenen fer apologia de l’anorèxia i de la bulímia. Les xarxes socials, amb les seves cares positiva i negativa, també poden ser un perill per a les persones que tenen un TCA o que poden ser vulnerables a tenir-ne. Per això, és molt important saber què volem buscar, a qui volem seguir i per què volem seguir aquella persona. Milions de seguidors no és sinònim de qualitat. De fet, he publicat força crítiques i denúncies a comptes amb milions de seguidors que aporten una informació falsa o perillosa. Cal, doncs, aprendre a tenir criteri per decidir si un compte o un perfil és beneficiós o no, i contrastar la informació que s’hi dona.

Cal parlar amb molta cura dels TCA a les xarxes socials, ja que hi abunden pàgines pro-ana i pro-mia que pretenen fer apologia de l’anorèxia i de la bulímia.

Per aquest motiu, la primera norma a l’hora de decidir crear @tcahombres va ser justament fugir de qualsevol comentari que aporti idees nocives a persones que puguin tenir un TCA. Per exemple, puc parlar de la restricció alimentària, però mai no esmento què feia i com ho feia. Així com tampoc no faig esment de cap xifra o de quin era el meu pes ideal o quin és el meu pes actual. Trobo que aquesta informació no aporta res. No puc amagar que la meva anorèxia es basava en la restricció alimentària i que això va provocar una pèrdua de pes que em va fer ingressar a l’hospital de dia. És la meva realitat. Però les xifres, què aporten? Res.

El meu objectiu és clar: oferir un lloc segur on es pugui parlar dels TCA, fent-los visibles des de la meva pròpia vivència. Si això pot ajudar que les persones afectades, i no només els nois, puguin sentir-se compreses, ja em dono per satisfet. Però també és un compte destinat als familiars que tenen algú proper amb un TCA, als professionals de la salut que puguin o vulguin tenir un testimoni masculí que en parli obertament i, en general, a totes les persones que tinguin la curiositat d'informar-se sobre aquests trastorns.

Compartir l’experiència: un ajut en la recuperació del TCA

No negaré que al principi exposar-me em creava cert respecte. Però de mica en mica he anat descobrint que el meu compte em serveix fins i tot com a «autoteràpia». Setmanalment, intento dedicar alguna publicació a algun aspecte relacionat amb el trastorn (pot ser alimentari o no) i, és clar, tot el que expresso surt des de la sinceritat, perquè seria il·lògic voler fer arribar el meu missatge si no soc honest amb mi mateix. És a dir, tot i que procuro que l’actitud sigui positiva, si tinc una mala setmana i les emocions són de patiment, per què hauria d'amagar-ho?

Tot el que expresso surt des de la sinceritat, perquè seria il·lògic voler fer arribar el meu missatge si no soc honest amb mi mateix.

Si puc obrir-me d’aquesta manera, és gràcies a tots els missatges de suport que rebo de moltíssima gent. No només de persones que tenen un TCA,  sinó també de familiars, psicòlegs, psiquiatres, nutricionistes... bé, un llarg etcètera. I aquest suport em fa ser conscient que el que explico arriba i ajuda, però també em dona forces per a la meva recuperació. I de la mateixa manera en què tota aquesta gent m’agraeix la meva tasca, jo soc el primer a abraçar-los i donar-los les gràcies per la mostra d’afecte i la força que em donen.

En resum, una notícia del diari El País del 2014 duia el titular L’anorèxia masculina: ignorada, minoritària i diferent. Amb @tcahombres vull capgirar el titular d’aquesta notícia i donar la mà a qui la necessiti.