Desenvolupament i implementació del model Barnahus a Espanya

A causa de la seva vulnerabilitat i a una estructura social adultocèntrica, els nens i les nenes constitueixen el grup més afectat per les pitjors formes de violència, com la mutilació genital femenina, el matrimoni forçat i altres formes de violència sexual. Segons els estudis de victimologia del desenvolupament de Finkelhor, els nens i les nenes poden patir les mateixes formes de maltractament i abús que els adults. No obstant això, la seva vulnerabilitat i dependència dels adults els col·loca en una situació de més risc. Això es reconeix àmpliament en el camp de la victimologia, que considera la minoria d'edat com un dels factors principals que augmenten el risc de patir abús o maltractament. El terme «factor victimogen» es refereix a un conjunt de circumstàncies que fa que certs grups, com els nens i nenes, siguin més propensos a patir situacions de violència (Rodríguez Manzanera, 2008).

Així mateix, quan es parla de la vulnerabilitat especial dels nens i les nenes davant situacions de violència, s'assenyala un major risc que pateixin efectes negatius en l'àmbit emocional, psicològic i físic. S'ha demostrat que les víctimes menors d'edat són més propenses a desenvolupar problemes a llarg termini, com ara trastorns psicològics (com ansietat, depressió, estrès posttraumàtic o pensaments suïcides); efectes físics (com incontinència, dolors crònics o problemes de salut inexplicables); dificultats en l'àmbit sexual (com fòbies, comportament hipersexualitzat o problemes de desig); i problemes socials (dificultat per construir relacions, aïllament, rebuig familiar o problemes escolars).

Enfocant-nos en la violència sexual, observem que, any rere any, aquest tipus de violència continua impactant de manera desproporcionada als nens i nenes. El 2023, es van registrar 21.850 victimitzacions denunciades (1) per delictes contra la llibertat sexual; en gairebé la meitat d'aquests casos (9.185), la víctima era un nen o nena (Ministeri de l'Interior, 2024).

És important assenyalar que, en el cas de la infància, es van sumant a la seva especial vulnerabilitat, efectes agreujants. Un d'ells, és que, en la majoria dels casos, les persones que haurien de protegir aquests nens i nenes són els qui els violenten, generant-hi una profunda confusió entre amor, odi, desig i vergonya, sentiments que poden afectar el seu desenvolupament social, emocional, psicològic i sexual (Save the Children, 2020). Els estudis indiquen que en 8 de cada 10 casos d'abusos sexuals contra la infància, l'agressor és una persona de l'entorn familiar o conegut del nen o nena. (Save the Children, 2023).

La violència sexual és, per tant, un fenomen que afecta de manera desproporcionada la infància i provoca greus conseqüències.

L'impacte de la violència sexual a la infància

Llegeix més

Webinar

Això no obstant, la gravetat del delicte i les repercussions d'això en els nens i en les nenes és molt difícil de comprovar, degut en part a l'extrema vulnerabilitat de les víctimes menors d'edat que en la majoria dels casos tenen dificultats per relatar l'ocorregut, per sentir vergonya, culpa, por a les conseqüències, o per normalitzar la situació (Pereda, 2009).

A la falta de relat se suma una absència de proves físiques d'aquest tipus de violència, ja que sol deixar proves físiques escasses i seqüeles no sempre visibles. S'estima que en menys del 10% dels casos (American Academy of Pediatrics, 2013) hi ha alguna prova física del delicte i gairebé mai es compta amb un testimoni que pugui contrastar els fets. La dificultat de poder demostrar l'abús sexual infantil explica, en part, que sigui un crim infra denunciat (Pereda et al., 2016) i amb alta taxa de sobreseïment per falta de proves (Save the Children, 2016).

La violència sexual contra la infància i l'adolescència és, per tant, un problema especialment greu i delicat, que necessita un abordatge centrat en les particularitats de la víctima menor d'edat i en la complexitat del procés, en el qual conflueixen diferents actors i institucions. 

S'estima que els nens i les nenes víctimes de violència sexual parlen, de mitjana, amb deu professionals de quatre institucions diferents i que el procés, a més de ser dolorós, és molt llarg i en pocs casos acaba amb la condemna del perpetrador (Save the Children, 2018).

Està àmpliament demostrat que la reiteració del relat és altament nociva per al nen o nena, que ha de recordar la seva història traumàtica cada vegada que ho explica, dificultant el seu procés de recuperació i resiliència. A més de ser especialment danyós per al nen o nena, la repetició d'entrevistes és també perjudicial per al mateix sistema judicial. Diferents estudis han demostrat que el relat del nen o de la nena es va contaminant amb la intervenció dels professionals. Una de les conseqüències és la pèrdua de qualitat del testimoni del nen o nena, que pot arribar a ser completament invalidat pel jutge. Hi ha moltes raons que dificulten provar aquest delicte. Entre elles, les nombroses entrevistes a què se sotmet el nen o nena, els espais judicials intimidants, les llargues esperes en passadissos, la possibilitat de trobar-se amb l'acusat i la falta de formació dels professionals en temes d'infància.

A aquests errors del sistema judicial, li hem de sumar les llacunes dels altres serveis que també intervenen en aquests casos i que contribueixen a agreujar la victimització secundària viscuda pel nen o nena, quan per falta de coordinació entre ells, dupliquen algunes proves i poden invalidar-ne d'altres.

En resum, tot i que la violència sexual contra la infància és un problema extens i complex que requereix una alta especialització de tots els professionals involucrats, el sistema actual d'atenció a infants i adolescents víctimes d'abús sexual no respon adequadament a les seves necessitats. En lloc d'oferir-los protecció efectiva, el sistema els exposa a un sofriment continu. La manca de coordinació entre les administracions judicial, sanitària i de protecció impedeix que es garanteixi l'interès superior del menor en cada etapa del procés. Perquè la justícia garanteixi plenament els drets dels infants víctimes de violència sexual, i perquè els sistemes de salut i protecció puguin oferir-los una atenció més adequada, és fonamental un canvi de model que posi el benestar i els drets de la infància en el centre de la resposta institucional i que unifiqui els sistemes judicials i assistencials per oferir a l'infant una única resposta adaptada a les seves necessitats i als seus drets (Save the Children, 2018). 

El model Barnahus

La resposta més eficient al problema de la victimització secundària en casos d'abús sexual infantil i que a més compta amb validesa científica, són les denominades Cases dels Nens, conegudes en l'àmbit internacional com Children's Advocacy Centers (CAC), Barnahus o Children's House.

Des dels anys vuitanta, existeixen als Estats Units, els Children's Advocacy Centers (Huntsville, Alabama, 1985). Són centres integrals, amigables amb la infància, que atenen infants i adolescents víctimes d'abús sexual i maltractament, agrupant en un mateix espai tots els serveis i professionals que intervenen en un cas, reduint les avaluacions i entrevistes, gràcies a la coordinació d'equips multidisciplinaris compostos per professionals altament formats i entrenats. La resposta que ofereixen els CAC ha demostrat ser molt més eficaç amb relació al procés judicial i més satisfactòria per al nen o nena (Herbert i Bromfield, 2016). S'ha demostrat (per exemple Crosset al, 2008) que la intervenció multidisciplinària dels CAC millora significativament l'experiència de les víctimes i les seves famílies, garantint una major participació de professionals durant l'entrevista amb l'infant (en el 81% dels casos), millors adaptacions en els espais físics (56% en els CAC, enfront de només 6% en el model tradicional), major accés a exàmens medico-forenses (48%) i a serveis de salut mental (72% en els CAC, comparat amb un 31% en el sistema tradicional).

A Europa, des de l'any 1998, existeix a Islàndia el model Barnahus, Casa dels Nens en islandès. Com el model americà, la Barnahus coordina en un mateix espai tots els serveis implicats en un cas d'abús sexual infantil. En aquestes cases, la policia i els serveis de protecció, justícia i salut treballen junts, sota el mateix sostre, per atendre els nens i nenes víctimes.

En aquests centres el nen o nena explica la seva història un cop, ho fa en un entorn agradable i els diferents professionals dels departaments implicats (interior, justícia, protecció i salut) assisteixen a aquesta entrevista a través de circuit tancat de televisió i, a més, es grava l'entrevista per evitar que el nen o nena hagi d'anar a judici oral per declarar (Pereda et al., 2021). L'ús de la prova preconstituïda és una de les principals diferències entre el model islandès i el model estatunidenc, que no la permet. Aquesta pràctica, reconeguda a escala internacional i europeu, és una de les més efectives per evitar la victimització secundària en nens i nenes, ja que redueix la quantitat d'entrevistes, assegura que els professionals que hi intervenen estiguin capacitats per evitar preguntes suggestives o influir en el testimoni, i limita la necessitat que el nen o nena es presenti als tribunals durant el judici. La inclusió de la prova preconstituïda en el model Barnahus es basa en la tradició jurídica dels països nòrdics, que prioritzen la protecció dels nens i les nenes víctimes de delictes, evitant que hagin de comparèixer en judici. Aquests països compten amb una llarga trajectòria de consciència sobre el risc de «revictimització» que els nens i nenes poden patir dins del sistema judicial, i fan tot el possible per evitar que els menors hi siguin presents durant el judici.

Cal destacar que l'ús de serveis integrals en un entorn amigable com és Barnahus, no només beneficia les víctimes, sinó que també millora el funcionament de l'Administració de Justícia. Aquests serveis redueixen els temps d'espera i eviten dilacions innecessàries, la qual cosa permet preservar millor la memòria del nen o nena. Aquest mètode afavoreix que el relat de l'infant sigui de millor qualitat, més detallat i precís, i pugui arribar a ser una prova de millor qualitat en el procés penal. En ser atès per professionals especialitzats, el nen o nena pot oferir un testimoni més clar i detallat sobre l'acusat i el delicte sofert. A més, la taxa de denúncies i condemnes és significativament més alta quan la víctima rep atenció multidisciplinària. En estar tots els serveis sota el mateix sostre, s'agilitza el procés judicial i es redueix la victimització secundària que sol patir el nen o nena víctima d'abús.

Benefici per al benestar dels infants i per al procés judicial

Un dels majors avantatges del model Barnahus és que
ha demostrat al llarg del temps la seva eficiència i compta amb nombrosos estudis i dades que avalen la seva eficàcia, tant pel que fa al benestar de l'infant i de la seva família, com en millores del procés judicial. Les dades de la Barnahus d'Islàndia demostren que, des que es va implementar, s'han triplicat el nombre de sentències favorables per al nen o nena i s'han duplicat les investigacions. Una de les possibles conclusions a aquesta dada és que el relat del nen, en estar recollit amb més cura, es presenta com una prova més decisiva en el judici (Gudbransson, 2021).

A Suècia, altres dades evidencien que la implementació de les Barnahus ha suposat una millora en la notificació de casos, demostrant que aquest model no només millora l'atenció, sinó també la detecció i la notificació dels casos d'abús sexual infantil.

El pas dels infants pel procés judicial

Llegeix més

L'eficiència d'aquest model rau tant en la qualitat de la intervenció com en la seva flexibilitat. En alguns països, les Barnahus depenen del sistema de protecció de la infància i són psicòlogues d'aquest departament els qui entrevisten els nens, però en d'altres, les Barnahus són liderades pel sistema de salut, o per les municipalitats, i moltes vegades els entrevistadors són policies. La base comuna és el treball multidisciplinari i la col·laboració interdepartamental en un espai amigable per als infants i joves.

Tot i que hi pot haver variacions entre els diferents centres, les Barnahus són sempre entorns amigables, en què el nen o nena mai entra en contacte amb el seu suposat agressor, i en els quals personal especialitzat s'encarrega de les entrevistes i peritatges forenses, tant mèdics com psicològics.

Garantir la qualitat de l'atenció

Per assegurar la qualitat del model sense impedir la seva expansió i adaptació al territori, la xarxa PROMISE, un projecte de col·laboració entre països que busca garantir un alt nivell de qualitat al model Barnahus, proposa 10 estàndards de qualitat per fomentar la seva implementació en diferents països, mantenint la seva essència i objectius fundacionals:

• Estàndard 1. Posar l'interès superior de l'infant en el centre de la intervenció.

• Estàndard 2. Treballar des d'un marc regulador formal, multidisciplinari i interdepartamental.

• Estàndard 3. Incloure tots els nens i nenes víctimes d'alguna forma de violència com a possibles usuaris del centre.

• Estàndard 4. Proporcionar un entorn amigable per a nens, nenes i adolescents.

• Estàndard 5. Gestió interdepartamental del cas.

• Estàndard 6. Entrevista forense.

• Estàndard 7. Examen mèdic.

• Estàndard 8. Serveis terapèutics.

• Estàndard 9. Formació continuada i desenvolupament de competències.

• Estàndard 10. Prevenció: compartir informació, sensibilitzar i construir competència externa.

La col·laboració interdepartamental

El treball conjunt, sota el mateix sostre, de tots els professionals de les diferents institucions, és la pedra angular del model Barnahus, que proposa servir l'interès superior de l'infant amb un gir de perspectiva, essent els professionals que es desplacin a la Barnahus i no a l'infant. Es tracta d'un canvi de paradigma que posa literalment el nen o la nena al centre.

En el model Barnahus no és el nen el que s'adapta al sistema, sinó que el sistema s'adapta al nen. Es demostra que aquest canvi és positiu no només per al nen o nena, sinó també per a la seva família, per als professionals que tenen més suport i seguretat en la seva presa de decisió sobre el cas, gràcies al treball amb altres professionals, i per al mateix procés judicial que també surt beneficiat, augmentant les acusacions i investigacions i sent les proves pericials de millor qualitat.

Hem de tenir clar que la col·laboració interdepartamental no significa que tots els professionals de tots els serveis estiguin sempre presents a la casa, sinó que hem de diferenciar dos equips de professionals: l'equip fix, que és sempre present a la casa, i l'equip mòbil, que només trasllada per dur a terme les seves tasques.

L'equip fix està compost mínimament per tres persones: una professional coordinadora, experta en victimologia infantojuvenil i coneixedora del procés penal; un professional de treball social encarregat de la relació amb la família; i un professional de l'àmbit de la psicologia encarregada de realitzar les entrevistes exploratòries inicials en casos de sospita i de l'atenció terapèutica.

Els professionals de l'equip mòbil estan vinculats a les Barnahus, però no estan sempre presents, només acudeixen a la Barnahus per realitzar les seves funcions i mantenen una comunicació fluida amb l'equip fix en cada moment. L'equip mòbil està constituït pel jutge d'instrucció, el fiscal i l'advocat de la defensa que es desplacen a la Barnahus per participar en la realització de la prova preconstituïda, o poden participar en remot des del Jutjat. A més, es desplacen també el/la professional de l'àmbit de la psicologia forense que duu a terme l'entrevista forense amb l'infant i una persona professional de l'àmbit de la medicina forense, acompanyada d'una personal professional de l'àmbit de la pediatria o de la ginecologia, encarregades de realitzar l'examen mèdic forense i detectar si hi ha indicadors físics del maltractament.

El model Barnahus a Espanya

Des de l'any 2020, el model Barnahus ja és una realitat a Espanya. Enmig de la pandèmia de la COVID-19, va obrir a Tarragona (Catalunya) la primera Barnahus de l'Estat espanyol, impulsada per la Direcció General de la Infància i Adolescència de la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb els departaments de Justícia, Interior, Salut i Educació de la mateixa Administració. El model Barnahus català segueix els fonaments del model original islandès i ofereix un equip de professionals fixos i d'uns equips mòbils, i ofereix els següents serveis: la recepció/entrada única; seguiment i coordinació de casos amb els actors del territori; l'entrevista forense realitzada per un equip mòbil del departament de justícia; l'examen mèdic en casos històrics no aguts realitzat per un equip de l'Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya; i l'atenció psicològica oferta, en funció de les necessitats del cas, pels professionals de salut mental del departament de Salut o per l'equip psicosocial de la mateixa Barnahus. 

Tres anys després d'obertura, la Barnahus de Tarragona ha atès més de 700 casos, i en aquest territori les xifres de notificació de l'abús sexual infantil s'han multiplicat per 4 en aquesta zona. 

De fet, la província de Tarragona té una taxa de notificació desmesuradament superior a les altres províncies catalanes, la qual cosa demostra l'eficàcia del model i del principi de porta única que aporta claredat a un procés antigament molt confús, i fomenta la notificació i derivació de casos. Arran d'aquests bons resultats, el Govern català va obrir el 2024 13 noves Barnahus a tot el territori. 

Aquests darrers dos anys, diverses altres comunitats autònomes han seguit el camí marcat per Catalunya i han començat a treballar en la implementació del model Barnahus al seu territori, com són el País Basc, la Comunitat Valenciana, la Comunitat de Madrid, Navarra, Cantàbria, Andalusia o les Illes Balears.

Finalment, cal destacar en l'àmbit nacional dues grans fites que han estat decisives per a l'impuls del model Barnahus a Espanya. Primer, a escala normativa, dues recents lleis orgàniques fomenten la seva implementació de manera contundent.

D'una banda, la Llei 8/2021, de 2 de juny, per la qual es reforma la legislació civil i processal per al suport a les persones amb discapacitat en l'exercici de la seva capacitat jurídica, més coneguda com a LOPIVI, i de l'altra la Llei Orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de garantia integral de la llibertat sexual. Ambdós textos insisteixen en la necessitat de crear centres integrals, especialitzats per als nens i les nenes víctimes de violència sexual, i la llei 10/2022 insisteix que aquests centres segueixin els fonaments del model Barnahus.

Cap a una infància lliure de violència

Llegeix més

I políticament, el model Barnahus gaudeix del suport del Govern de l'Estat espanyol, que ha demostrat en diverses ocasions el seu compromís cap al model i està implementant, de la mà del Consell d'Europa i de la Unió Europea, el projecte bianual Fortalecimiento de la justicia adaptada a la Infancia a través de la cooperación y coordinación efectiva entre diferentes servicios Barnahus en las Regiones de España, que acabarà el 2027, i l'objectiu del qual és donar a conèixer i fomentar la implementació del model Barnahus a Espanya.

Notes

(1) S'entén per victimització, segons la definició de l'Informe sobre delictes contra la llibertat sexual (Ministeri de l'Interior, 2024, p. 59): el nombre de fets denunciats per persones en què manifesten ser víctimes o perjudicats per alguna infracció penal.