L'anorèxia i la bulímia nerviosa en plena pandèmia

En l’increment de casos d’anorèxia i bulímia durant la pandèmia  hi han influït diversos factors com el canvi en les rutines de la vida diària en aspectes com l’alimentació, l’exercici físic i els horaris de son. A això cal sumar-hi l’aïllament social que ha suposat la pandèmia pel col·lectiu més jove, fent classes online, sense extraescolars i sense contacte físic amb el seu cercle d’amistats. El contacte físic es va substituir per un increment de l’ús de les xarxes socials, un entorn en el qual pot haver-hi apologia d’algunes conductes de risc pels trastorns de la conducta alimentària (TCA).

Un dels factors en què es basen l’anorèxia i la bulímia és la insatisfacció corporal, a la qual hi han contribuït els missatges que arriben a les xarxes socials. Recordem que amb la pandèmia hi va haver un pic d’interès molt alt i preocupació general per cuidar l’estat físic a través de les xarxes socials.

Tots aquests aspectes són factors que protegeixen de tenir aquest i altres problemes de salut mental i amb la pandèmia s’han vist alterats. Es tracta d’una situació que ha facilitat més la presència de conductes de risc.

L’aparició d’una anorèxia o una bulímia nerviosa és multifactorial:

• Factors genètics.
• Factors psicològics, com pot ser l’autoexigència, el perfeccionisme I la baixa autoestima.
• Factors socials. Actualment tenim un model de bellesa que valora la primesa, existeix molta pressió social per la imatge corporal i les xarxes socials alimenten aquests models.
• Factors familiars. La família ha de ser un model saludable en valors corporals i hàbits alimentaris.
• Factors desencadenants. Es relacionen amb una experiència emocional negativa, com per exemple ha sigut el confinament.

El que és important és no centrar-nos en la causa ni buscar culpables sinó posar totes les energies en solucionar el problema.

L’anorèxia i la bulímia no són trastorns que durin tota la vida. La persona afectada es pot recuperar si realitza un tractament amb professionals especialitzats. Entre un 70 i un 80% de les persones es recuperen i entre un 20 i un 30% dels casos es cronifiquen, és a dir, les persones conviuen amb la malaltia. Un 5% de les persones amb anorèxia nerviosa moren a conseqüència d’aquest trastorn. La detecció precoç, l’inici d’un tractament especialitzat i la participació de la família durant el procés terapèutic són els factors que s’associen a un bon pronòstic. És important seguir treballant en noves estratègies terapèutiques per millorar els resultats de la teràpia.

Els principals símptomes de la bulímia nerviosa són:

• Episodis repetits d’afartaments, és a dir, menjar quantitats excessives d’aliments de manera desproporcionada i amb sensació de falta de control.
• Vomitar.
• Prendre diürètics, tant medicaments com aliments diürètics naturals.
• Fer molt exercici físic
• Dejunar
• Mostrar excessiva preocupació pel cos i el pes, amb por d’engreixar-se.

La bulímia nerviosa pot comportar complicacions físiques derivades principalment de les conductes purgatives (vòmits, laxants o diürètics), com una deshidratació, que pot derivar en problemes mèdics severs com la insuficiència renal.

També es poden produir problemes de cor, com batecs irregulars o insuficiència cardíaca, càries dental severa, malalties de les genives, períodes irregulars o absents de menstruació i problemes digestius derivats dels afartaments.

Els tractaments de l’anorèxia i la bulímia són llargs i complexos. Els tractaments que es proporcionen s’adapten a les característiques de cada persona per poder proporcionar un tractament integral que abordi totes les causes i conseqüències de la malaltia. La mitjana de temps de tractament per a la recuperació se situa entre els 4 i 5 anys.

Les recaigudes de l’anorèxia i la bulímia formen part del procés de recuperació. Per aquest motiu, és important mantenir la calma i no culpabilitzar-se. No s’ha de viure com un fracàs sinó com una oportunitat d’aprenentatge que forma part del procés de recuperació. És important recordar que un dels objectius del tractament és la prevenció de recaigudes.

Quan una persona es recupera d’una anorèxia o una bulímia, cal estar especialment atents a les possibles recaigudes. Aquestes es poden produir quan la persona viu un moment emocional negatiu, com pot ser una ruptura sentimental, una pèrdua o una situació estressant i que li pot afectar l’aspecte emocional amb el menjar. En qualsevol cas, recomanem no viure en un constant estat d’alerta i por davant una possible recaiguda.

L’anorèxia i la bulímia afecten homes i dones, tot i que es tracta de trastorns més comuns en dones, amb nou de cada deu casos.

L’anorèxia i la bulímia no afecten únicament adolescents. Aquest tipus de trastorns poden aparèixer en persones de qualsevol edat. El que sí que és habitual és que l’edat d’inici se situï a l’adolescència, ja que és l’etapa de major risc per presentar aquests trastorns. Però trobem casos en edat prepuberal (entre els 11 i 12 anys) i casos en què la malaltia s’ha iniciat durant la joventut i l’edat adulta.

Actualment s’està treballant a reorientar el model de tractament dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) cap a l’atenció domiciliària, amb el suport de la família i dels professionals, per poder tractar la persona en el seu àmbit social i familiar habitual i poder abordar la base del problema.

Evidentment, els casos greus han de seguir tractant-se a l’hospital, però sense perdre de vista l’entorn natural de la persona afectada.

En el procés de recuperació d’un trastorn de la conducta alimentària, com l’anorèxia i la bulímia, passaràs per diverses fases. La segona d’elles, la coneguda com a fase de contemplació, és aquella en què comences a plantejar-te que alguna cosa va malament. Però no és fins a la tercera fase quan comences a mentalitzar-te de la necessitat de fer canvis a la teva vida i buscar estratègies per fer-ho. És per aquest motiu que, malgrat que ja es tingui certa consciència de la malaltia, els pensaments recurrents d’aquesta encara segueixen latents. Ser conscient és el primer i fonamental pas del procés de recuperació.

L’ansietat és una resposta adaptativa del nostre organisme. La considerem una emoció natural que, a nivell lleu-moderat, ens ajuda a mantenir-nos concentrats i a encarar els reptes que tenim al davant. No obstant això, quan aquesta resposta és desproporcionada, limitant i prolongada, es converteix en un problema perquè ens bloqueja i impedeix que siguem resolutius en aquest moment.

En el cas de l’anorèxia i la bulímia, l’ansietat pot aparèixer abans, durant i després dels àpats en forma de pensaments recurrents sobre el pes, la imatge corporal o la necessitat de fer exercici compensatori.

L’ansietat es pot produir a nivell físic, emocional i cognitiu, i amb diferents nivells d’intensitat.

Una bona estratègia per gestionar l’ansietat a nivell físic són les tècniques de relaxació. A nivell emocional i cognitiu es recomana una intervenció psicoterapèutica centrada en l’anàlisi de les emocions i els pensaments negatius relacionats amb el TCA.

En cas que fos necessari, i si les anteriors estratègies comentades no estan funcionant, els professionals especialitzats poden prescriure medicació per tal d’ajudar a disminuir els nivells d’ansietat.

Si tens un nivell alt d’ansietat que penses que pot desencadenar una crisi d’ansietat, recomanem buscar una posició còmoda i fixar el pensament en una imatge tranquil·litzadora, que ens aporti pensaments positius i alliberadors.

Una bona tècnica per controlar l’ansietat és la respiració profunda:

1. Agafa aire pel nas, de manera lenta i profunda, comptant fins a tres i omplint bé d’aire els pulmons.
2. Aguanta l’aire durant tres segons.
3. Deixa anar lentament l’aire per la boca, comptant de nou fins a tres.

Si la situació no es resol, desplaça’t al teu centre de referència per ser valorat pels professionals de la salut.

Les dones que pateixen anorèxia o bulímia tenen alterada amb freqüència la menstruació com a conseqüència de tenir un pes massa baix o un canvi ponderal brusc. L’absència del període augmenta el risc d’osteoporosis i fins i tot, podria alterar la fertilitat. Quan es recupera un pes saludable la funció reproductiva es restableix, tot i que poden passar fins a sis mesos abans de recuperar la menstruació. Passats aquests sis mesos, si no s’ha recuperat la menstruació mantenint el pes saludable, es recomana consultar el professional de referència.

La culpabilitat és una emoció molt present en l’anorèxia i la bulímia i és necessari dur a terme un treball terapèutic per superar aquesta emoció i tot el patiment que comporta la malaltia. És important recordar que aquesta culpabilitat és producte dels pensaments de l’anorèxia i la bulímia, l’únic objectiu dels quals és fer-nos mal.

Hem d’ignorar-os i recordar tot allò que anirem recuperant a mesura que anem avançant: estudis, amistats, oci, plans de futur… Un element clau per superar l’anorèxia i la bulímia és restablir un pla de vida i trobar motivacions com, per exemple, estudiar, fer un viatge, reprendre activitats d’oci, tenir fills o cuidar una mascota. Hi haurà tantes motivacions com persones.

Quan una persona es recupera de l’anorèxia o la bulímia, és possible que tingui alguns pensaments de manera momentània. L’important és tenir en compte dues coses: com et fan sentir aquests pensaments i quina influencia tenen sobre el teu comportament. Si condicionen el teu comportament o et fan patir serà necessari demanar ajuda als professionals.

Una persona recuperada de l’anorèxia no hauria d’experimentar de manera habitual aquests pensaments i, menys encara, patir per culpa d’ells o actuar en funció d’aquests pensaments.

La manera de superar els pensaments recurrents de l’anorèxia o la bulímia és amb treball psicoterapèutic. Cal recordar que la mitjana de recuperació se situa al voltant dels 4 o 5 anys aproximadament i en part es deu al fet que es treballen aspectes emocionals i cognitius que volen temps i treball terapèutic de la mà dels professionals.

Quan notem que «parla» l’anorèxia o la bulímia, hem d’intentar ignorar-la o disminuir-ne la intensitat. Una bona estratègia seria posar en pràctica pensaments alternatius.  

Una altra estratègia és recordar quines motivacions i plans de futur tens i pels quals és necessari treure’t de sobre aquesta malaltia. També és bona idea demanar ajuda a un membre de la família o amistat per tenir companyia en aquests moments de crisi. Parlar d’altres coses també és una manera d’ignorar aquesta «veu».

No existeix cap recepta miraculosa, cada persona té diferents maneres per afrontar aquestes crisis i pensaments, des d’escoltar música, passejar, parlar amb un amic o familiar, aplicar tècniques de relaxació, etc.

Recomanem el llibre d’il·lustracions «Jo també vull ser com l’Anna i la Mia» de l’autoria Leire Martín Curto. També és molt interessant el compte d’Instagram @stoptca_sjd de les adolescents que estan en tractament a l’Hospital de dia de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona.

Recorda que per a tractar-se d’aquests trastorns es necessita ajuda professional.

Explicar a les amistats que es té anorèxia o bulímia és sempre una decisió personal. Pot ser que al principi tinguis por al pensar en la reacció que puguin tenir. Si decideixes explicar-ho, et recomanem que ho facis de manera natural, igual que ho faries si tinguessis qualsevol altra malaltia. Pensa també a explicar-ho primer al teu entorn més proper.

Si estàs en tractament per una anorèxia o bulímia i reps algun comentari inadequat és important que ho abordis amb molta naturalitat. Per exemple, pots dir-li a la persona: «Disculpa, actualment estic en tractament per una anorèxia o bulímia i si és possible, prefereixo no rebre aquest tipus de comentaris, ni que estiguin ben intencionats».

Podem aprofitar aquest tipus de situacions com un exercici d’assertivitat, traslladant aquest missatge sense que sigui ofensiu i sí constructiu pels dos.

La diferència entre una alimentació sana i l’ortorèxia és que, en aquest darrer cas, s’observa una obsessió pel menjar sa.

Per detectar si tens un problema d’ortorèxia pots fer-te dues preguntes bàsiques:

• Els temes relacionats amb l’alimentació em fan patir?
• L’alimentació controla la meva vida?

En cas que la teva resposta sigui afirmativa en alguna de les dues preguntes sol·licita ajuda professional perquè podries estar dins l’esfera de l’obsessió.

Els primers senyals d’alarma que la família pot detectar en relació amb l’anorèxia nerviosa són:

• La preocupació extrema per la figura, la dieta i el pes
• Rituals estranys amb el menjar
• Pèrdua important de pes en poc temps
• Canvis d’hàbits alimentaris
• Pèrdua de la menstruació
• Practicar exercici físic excessiu
• Interès obsessiu amb el menjar
• Mostrar inquietud, canvis d’humor, aïllament o tristesa
• Realitzar comentaris despectius sobre el propi cos

En relació amb la bulímia nerviosa destacaríem com a senyals d’alarma:

• Anar al lavabo immediatament després dels àpats i amb molta freqüència
• Realitzar comentaris despectius sobre el propi cos
• Canvis de pes bruscos
• Canvis d’humor freqüents
• Despeses excessives no justificades, que poden respondre a comprar menjar d’amagat
• Diarrees freqüents sense motiu aparent

La primera valoració es realitza des del centre d’atenció primària (CAP) per part dels professionals de medicina familiar, pediatria o infermeria. Si es confirma el diagnòstic o se segueix sospitant, des d’aquest centre es derivarà al centre de salut mental infanto-juvenil o d’adults per a la valoració dels professionals especialitzats en salut mental (psicòleg o psiquiatre).

Quan parlem amb els i les adolescents sobre les conductes de risc relacionades amb l’anorèxia i la bulímia, és important no jutjar-los.

L’important és traslladar-los informació sobre aquests riscs i que la persona afectada percebi la nostra preocupació per tal que pugui demanar ajuda especialitzada. Una de les principals característiques d’aquests trastorns és la falta de consciència del problema de la persona afectada.

Els nens i nenes, des de ben petits, tenen una imatge corporal formada al seu cap i són capaços d’intuir si aquesta imatge és acceptada socialment o no, però encara no han desenvolupat els mecanismes cognitius i emocionals necessaris perquè es produeixi una anorèxia.

En cas de produir-se una anorèxia en un nen o nena menor de 12 anys és important tenir en compte que el tractament s’ha d’adaptar a aquesta edat, ja que les característiques individuals són bastant diferents de les dels adolescents i el paper de la família com a part activa del tractament encara és més important.

El primer pas que ha de fer la família davant una sospita d’anorèxia o bulímia és aconseguir una valoració diagnòstica i una proposta d’intervenció per part d’un equip especialitzat en cas de confirmar-se el diagnòstic.

El punt de partida són els professionals del centre d’atenció primària (medicina familiar, pediatria o infermeria). En els casos d’anorèxia i bulímia, la detecció precoç és important per guanyar temps i poder facilitar el tractament.

A partir d’aquí, és molt important que la família rebi ajuda psicosocial per gestionar la seva pròpia angoixa, així com informació sobre la mateixa malaltia. Conèixer aspectes sobre l’evolució del tractament, quines dificultats es trobaran i quin és el seu paper durant el procés és bàsic, així com confiar i col·laborar amb l’equip de professionals. Recordem que una família que rep informació i ajuda pot afavorir un bon pronòstic.

Pots consultar també la Guia per a famílies de persones afectades per un TCA

Si la família observa una conducta obsessiva amb les calories i l’exercici físic en els seus fills i filles adolescents és important fer una reflexió prèvia: pot tenir un problema d’acceptació social? Se sent estimada? Se sent valorada?

És possible que el nostre fill o filla sentí inseguretat sobre la seva imatge corporal, sobre la seva pròpia persona, sobre el projecte vital que estan iniciant, etc.

I un cop tinguem en compte això és necessari tenir una conversa, posant el principal interès en el seu  estat emocional: com se sent, si li preocupa alguna cosa, quins plans té, quines il·lusions, etc.  I parlar-li de manera sincera i respectuosa sobre allò que ens preocupa i sobre la necessitat de demanar ajuda als professionals.

És interessant que les famílies busquin una entitat de suport a les famílies en casos d’anorèxia o bulímia. Es pot consultar la Federació Espanyola d’ Associacions contra l’anorèxia i la bulímia.

A Catalunya, des de l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia (ACAB) oferim un servei d’informació, suport psicosocial i acompanyament específic per a famílies d’una persona amb un trastorn de conducta alimentària que inclou atenció personalitzada, grups de suport i formacions específiques sobre com actuar des de casa quan un fill o filla té un TCA. L’estrès que han de suportar els familiars d’una persona que pateix una anorèxia o una bulímia és elevat i sostingut en el temps, per això és important que es deixin acompanyar per una entitat com la nostra.

En primer lloc, i malgrat que pugui ser una obvietat i sembla senzill sense ser-ho realment, cal mantenir la calma. Aquí hem d’aplicar la dita «vesteix-me a poc a poc que tinc pressa». Hem d’actuar ràpid per la necessitat de detectar i intervenir de manera precoç, però els passos que fem hem de fer-los de manera conscient, segura i tenint clar el pla.

El primer objectiu és rebre una valoració diagnòstica i una proposta d’intervenció per part d’un equip especialitzat (anant al centre d’atenció primària). Un cop solucionat aquest pas, hem de rebre informació sobre el trastorn, el tractament i posar-nos en marxa, sempre fent un treball en equip entre la persona afectada, l’equip terapèutic i la família. En aquest sentit, és indispensable confiar i col·laborar amb l’equip de professionals. A mesura que la persona va avançant la família també ho farà, anirà aprenent i millorant la manera de gestionar la situació a casa, sobretot, insistim, si rep informació i suport.

El paper de la família en els casos d’anorèxia i bulímia és fonamental pel vincle afectiu que tenen amb el fill o filla. És molt important que mostrin el sec afecte i el seu suport a la persona afectada al mateix temps que es mostren ferms davant el trastorn. El missatge que necessita la persona afectada per part de la seva família hauria de ser quelcom com «T’estimem, confiem en tu i estem al teu costat passi el que passi, entre tots vencerem aquesta malaltia».
 

L’anorèxia i la bulímia són trastorns que et fan sentir sola i que, en molts casos, acaba aïllant-se del seu entorn. De fet, molt sovint com més aïllada està la persona més força guanya el trastorn. En aquest punt serà fonamental el suport que rebi per part de la família i de l’equip terapèutic perquè, en realitat, la solitud és una de les conseqüències pròpies de la malaltia i la manera d’evitar aquesta solitud és dur a terme un tractament especialitzat per recuperar una vida social normalitzada.

Quan una persona amb anorèxia o bulímia se sent malament després dels àpats el primer que hem de fer és conservar la calma. Si perdem els nervis i les formes per la desesperació que ens produeix que no mengi o veure el seu patiment durant o després de menjar, no podrem ajudar-la.

Quan detectes aquest patiment en la persona afectada és important connectar amb ell o ella emocionalment i demostrar-li el teu suport. Un bon missatge podria ser quelcom com: «Com et sents? Què puc fer per ajudar-te?».

També pot ser útil ajudar la persona a recordar l’objectiu del tractament i de l’esforç que està fent, animant-la a connectar amb les seves motivacions i plans de futur. Recordem també que l’equip terapèutic pot pautar-nos de manera més correcta com actuar davant d’aquestes situacions. 

Si la persona amb anorèxia i bulímia ja està en tractament i la família té dubtes sobre com ha d’actuar durant els àpats ha de preguntar-ho a l’equip terapèutic què ha de fer i què no ha de fer.

Si, al contrari, la persona encara no està rebent ajuda és important tenir en compte que l’objectiu principal ha de ser aconseguir que es posi en tractament en lloc d’aconseguir que mengi.

És fonamental entendre que perquè recuperi un hàbit alimentari normalitzat cal fer tractament. És un objectiu que, nosaltres com a familiars, no aconseguirem. Per això no val la pena gastar energia en aconseguir que mengi. Si ens centren en això el més probable és que només aconseguirem que, a més de desgastar-nos, caurem en enfrontaments amb la persona afectada. Per tot això és important empatitzar amb la persona, entendre que està patint i intentar connectar amb ell o ella des del punt de vista emocional.

L’anorèxia i la bulímia tenen un origen multifactorial i existeix un component genètic. Això significa que els germans i germanes comparteixen un factor de risc pel desenvolupament d’un trastorn de conducta alimentària.

És útil saber-ho, però no s’ha de viure amb la por constant a què un altre dels nostres fills o filles desenvolupi una anorèxia o una bulímia. Simplement, estigueu atents a possibles senyals d’alerta i parleu, de manera natural i adaptada a la seva edat, sobre la malaltia que està patint el germà o germana.

La decisió de limitar o no l’exercici físic en casos d’anorèxia o bulímia és una decisió que ha de prendre l’equip terapèutic. És molt habitual que a l’inici del tractament es limiti, fins i tot totalment, la pràctica d’exercici físic perquè necessita recuperar pes i ser capaç de realitzar activitat física sense que estigui relacionada amb el desig malaltís de cremar calories. És important tenir en compte que a mesura que la persona vagi millorant anirà recuperant les activitats que realitzava anteriorment.

És molt important que li mostris el teu afecte i suport, al mateix temps que et mostres ferm davant l’anorèxia.

Has de tenir en compte que la teva parella està vivint una situació d’estrès molt agut i, per aquest motiu, has de ser comprensiu i mostrar-li el màxim suport. Evita judicis sobre possibles situacions complexes que poden tenir lloc a casa en relació amb la malaltia. Si terceres persones intenten intervenir en les pautes del tractament pot generar més confusió que ajuda.

Si sospites que la teva amiga o amic pot tenir anorèxia o bulímia, el primer que has de fer és evitar enfadar-te amb ells. Mostra comprensió i escolta la persona per poder-la animar a demanar ajuda professional.

Això és fonamental per tal que una persona es pugui recuperar d’un trastorn de la conducta alimentària. Si malgrat haver insistit en la necessitat que rebi tractament, la persona continua negant-s’hi, el millor que pots fer és explicar-li que hauràs de parlar amb la seva família, especialment si la persona afectada és menor d’edat, perquè busqui ajuda professional. Fent aquest pas és molt probable que la persona s’enfadi, però més endavant ho entendrà i ho agrairà sincerament.

Moltes de les persones que tenen anorèxia o bulímia agraeixen un tracta normal. És a dir, no fer res diferent. Sí que es recomana proposar activitats i parlar de temes que no tinguin a veure amb el pes o la imatge corporal. Estar al costat de la persona que té aquest trastorn, escoltar-la i mostrar-li suport és de gran ajuda.

Internet i les xarxes socials són brou de cultiu de nombroses informacions falses i, fins i tot, espais que fan apologia de l’anorèxia i la bulímia.

La millor recepta per no caure en equívocs ni informacions falses és fixar-se en alguns detalls de les pàgines webs o perfils socials que estem consultant.

Algunes pistes:

• Verifica l’autoria de la informació: és un mitjà de comunicació conegut?
• Revisa la data de publicació, per assegurar-te que la informació no sigui antiga.
• No et refiïs dels titulars cridaners, estan pensats per captar la teva atenció, però poden contenir informació enganyosa o falsa.
• Observa la qualitat del text: hi ha faltes d’ortografia? És un llenguatge formal?
• Comprova quina és la font d’informació que es cita: és fiable i coneguda? És una font oficial?
• Desconfia de les fotografies que mostren canvis corporals, poden estar retocades.
• Desconfia de les receptes miracle i de la informació que clarament pretén vendre algun producte.

Quan parlem de salut, l’evidència científica és la prova de l’eficàcia i la seguretat. Tingues present que les dietes i els medicaments sempre són receptats per professionals especialitzats. I no t’oblidis de contrastar la informació amb fonts oficials (organismes governamentals i centres de salut).

En un món ideal seria necessari influir en els factors socioculturals de la malaltia, és a dir, que tant la indústria de la moda, de l’estètica com del gran consum, així com la publicitat i els mitjans de comunicació, apostaran per la salut i el respecte per la diversitat corporal fent difusió d’un estil de vida i un model de bellesa coherents amb aquests drets i valors. També seria necessari tombar finalment els estereotips de gènere actuals que afavoreixen la creença que les dones han de ser «boniques, servicials i submises» i els homes «forts, dominants i econòmicament poderosos».

Encara estem lluny d’aconseguir aquest canvi de paradigma, però hi ha algunes coses que sí que podem fer:

• Afavorir la detecció i intervenció en els casos incipients, ja que quan abans actuem millor pronòstic de recuperació tindrem.
• Reforçar tots aquells aspectes que actuen com a protectors davant dels trastorns de la conducta alimentària: una bona autoestima, una imatge corporal positiva i el respecte per la diversitat corporal i un esperit crític davant la pressió social per tenir un determinat cos i rol a la societat. En aquest aspecte les famílies juguen un paper molt interessant a través del seu exemple i de tenir inculcats hàbits tan senzills com, per exemple, realitzar un àpat al dia en família.

La sanitat pública a Espanya compta amb excel·lents professionals, però són necessaris més recursos, sobretot en l’atenció primària i comunitària. Sovint, els centres d’atenció primària i els centres de salut mental tenen més casos que recursos disponibles i això es tradueix en què han de prioritzar la gravetat i la urgència. Per aquest motiu, és habitual que, mentre el pes no es vegi greument afectat ni es produeixin situacions de risc com, per exemple, conducta suïcida, no es pugui oferir més temps o més especialització.

És important tenir una relació saludable amb el nostre cos i deixar d’associar la primesa o la pèrdua de pes amb l’èxit o amb un objectiu estètic destacable.

En lloc d’això, hauríem de prioritzar el respecte per la diversitat corporal i reivindicar la bellesa corporal com quelcom que va molt més enllà del pes o la talla.