La intervenció psicològica en la depressió

D’acord amb l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el 4,4 % de la població mundial té depressió. Es presenta amb més freqüència en dones que en homes, en totes les classes socials i en tots els països, si bé hi ha diferències importants entre regions. La pateixen persones de totes les edats, tot i que la seva incidència és especialment elevada en persones grans. (Fonseca, 2021)

Hi ha múltiples causes i factors associats a la seva aparició. Com assenyala el filòsof Byung-Chul Han, actualment, en les societats hipermodernes hi predomina un excés de positivitat i l'imperatiu neoliberal de ser feliç, fet que ens porta a evitar o amagar qualsevol tipus de dolor, i, al seu torn, ens fa viure anestesiats. La vida indolora impedeix que es produeixi la capacitat transformadora que tenen les emocions negatives com ara la tristesa o la por. Aquestes són inherents a l'existència humana, atès que la vida comporta trams difícils, i és inevitable experimentar-les, com, per exemple, un estat de dol. (Han, 2017)

Aleshores, són el mateix, el dolor i la depressió? La resposta és que no, encara que la depressió i el dol comparteixen característiques clíniques, no s'han de tractar de la mateixa manera i el dol no s'ha de considerar com un estat patològic. En condicions normals, s'espera que, al cap d'un temps, el malestar més acusat desaparegui o es transformi. (Freud, 1917)

Dr. Juan Ángel Bellón Saameño

Metge de família, professor i coordinador

Grup de recerca SAMSERAP (Salud Mental, Servicios y Atención Primaria)

«Les intervencions breus en atenció primària són efectives per prevenir la depressió»

Llegeix més

Ja des de la psiquiatria clàssica, es considera que hi ha depressió quan concorren un estat d'ànim profundament dolorós, una disminució de l'interès pel món exterior, inhibició de les funcions (pèrdua de gana i pes, alteració del son, agitació o retard psicomotor, fatiga, pèrdua d'energia, disminució de la capacitat de pensar o concentrar-se), disminució de l'amor propi i idees de mort, i autoacusacions o retrets. Segons els sistemes de classificació diagnòstica (CIE; DSM), l’episodi depressiu es considera major quan els símptomes estan presents durant almenys dues setmanes i causen un malestar clínicament significatiu o un deteriorament en l’àmbit social o ocupacional, entre d’altres àrees importants del funcionament. En aquestes situacions, es requereix una intervenció sanitària especialitzada.

Segons la Guia de pràctica clínica, s'ha de garantir la disponibilitat de tractament psicoterapèutic per a les persones que el necessitin. La guia més recent de l'Associació Estatunidenca de Psicologia (APA, 2019) per al tractament de la depressió conclou que hi ha suport empíric per a les teràpies següents:

• Teràpia de conducta
• Teràpia cognitiva
• Teràpia cognitiva-conductual
• Teràpia cognitiva basada en l’atenció plena
• Teràpia interpersonal
• Teràpia psicodinàmica 
• Teràpia de suport

Tanmateix, no hi ha prou evidències per recomanar un tractament psicoterapèutic enfront d’altres, per la qual cosa ens centrarem en recomanacions generals aplicables a diferents enfocaments psicoterapèutics. (Fonseca, 2021)

Aplicació de la psicoteràpia en el tractament de la depressió

Per què la psicoteràpia està indicada en la depressió? En primer lloc, perquè la depressió és un fenomen complex i, per tant, la intervenció ha de ser multidisciplinària. La depressió s'ha relacionat amb estressors recents (la mort d'un parent, problemes matrimonials, pèrdues, etc.). La psicòloga nord-americana C. Hammen va assenyalar que no és el fet en si, sinó el significat i la interpretació que la persona li dona o construeix. Especialment si l'estressor està relacionat amb l'autodefinició o el sentit de si mateix (per exemple, la jubilació), és més probable que afecti l'estat d'ànim.

També s'ha vist que hi ha una relació entre la depressió i la personalitat, per la qual cosa resulta més adequada una intervenció psicològica en què es puguin revisar els patrons més estables que formen la personalitat.

Es tracta d'empatitzar amb el dolor de la depressió i, alhora, fomentar la recerca col·laborativa de les causes subjacents.

En una teràpia psicològica, el primer pas en el tractament és establir una aliança terapèutica entre el terapeuta i la persona atesa que consisteix en: l’acord dels objectius de la teràpia, les tasques que es duen a terme i el vincle (estima, confiança, respecte mutu i percepció que hi ha un compromís comú). L'aliança terapèutica forma part del que anomenem «factors comuns», que són variables que es produeixen en tots els models i que, en la psicoteràpia, s'associen al canvi.

Un error comú, com ens adverteix Gabbard, és intentar alegrar la persona i focalitzar-la en allò que és positiu, ja que aquesta ho pot experimentar com una manca d’empatia i la seva percepció de solitud i incomprensió pot augmentar. Es tracta d'empatitzar amb el dolor de la depressió i, alhora, fomentar una recerca col·laborativa de les causes subjacents. També cal tenir en compte que les interpretacions prematures del significat dels símptomes poden ser perjudicials. (Gabbard, 2002)

Depressió, parlem-ne

Llegeix més

Webinar

Per tant, en les fases primerenques de la intervenció es recull la informació i es formula la depressió de manera explicativa com a hipòtesi. En fases posteriors, es pot aprofundir en aspectes específics del cas. Alguns autors han observat com a factor comú en la depressió la dificultat d'afirmar-se i de pensar en si mateix, i la tendència a preocupar-se per obtenir l'aprovació externa. Un altre aspecte que cal treballar són les aspiracions idealitzades, que normalment tenen a veure amb el sentit de vàlua personal i el sentir-se estimat i capaç. Aquestes aspiracions o expectatives van canviant al llarg de la vida i s’han d’entendre, rebutjar o substituir per d’altres aspiracions i altres objectius a mesura que canvien les situacions externes.

Identificar les pèrdues i els seus factors desencadenants

En la depressió sempre cal preguntar-se quina pèrdua hi ha (pot ser real o simbòlica; per exemple, la pèrdua de feina seria real, mentre que la pèrdua de la identitat com a treballadora després d'un accident seria simbòlica). Convé acompanyar en la identificació de les possibles pèrdues i els seus factors desencadenants.

En els processos depressius, la psicoteràpia és un espai en què es pot revisar quins aspectes dels nostres patrons ens compliquen les situacions per les quals passem, per transformar-los i guanyar qualitat de vida.

Tot i que pugui semblar paradoxal, la capacitat d'experimentar la tristesa, sostenir-la i no escapar-ne precoçment és clau per evitar caure en estats depressius desadaptatius o patològics, com seria el cas d’una depressió major.

Com a terapeutes, sempre hem de prestar atenció al que puguem experimentar en la teràpia amb la persona atesa (desesperança, fantasies de rescat...) i entendre-ho com un reflex del que poden sentir altres persones en la vida de la persona o del que genera en els altres, per incorporar-ho a la teràpia.

En resum, en els processos depressius la psicoteràpia és un espai que ens permet revisar quins aspectes dels nostres patrons ens compliquen les situacions per les quals passem, establint un sentit interpersonal de la vivència depressiva i tenint en compte el context, per tal de transformar-los i guanyar qualitat de vida.