El trastorn per afartament en la persona adulta

El trastorn per afartament és un trastorn de la conducta alimentària que es caracteritza per l'aparició d'episodis recurrents d'ingesta compulsiva o afartaments, juntament amb ansietat relacionada amb l'alimentació, menjar d'amagat o en absència de gana. És freqüent referir-se a aquest trastorn com a BED (Binge Eating Disorder) en relació amb les seves sigles angleses. El trastorn per afartament és el trastorn de la conducta alimentària més prevalent (3% de la població adulta als Estats Units al llarg de la seva vida), sent més freqüent en dones (3,5%) que en homes (2%) i en població obesa (5 a 30%), especialment en persones amb obesitat mòrbida. Així mateix, és el trastorn de la conducta alimentària més freqüent en homes. Sol iniciar-se a l'adolescència tardana o a la joventut i persisteix fins a edats avançades.

Aquest trastorn va ser descrit per Albert Stunkard als anys 50, però no es va incloure en les classificacions dels trastorns mentals fins als anys 80. Finalment va ser inclòs com un diagnòstic amb entitat pròpia al sistema de classificació DSM-5 el 2013.

Parlem d'un trastorn quan es produeixen afartaments recurrents.

Un episodi d'afartament es caracteritza per:

• Ingesta, en un període de temps determinat, d'una quantitat d'aliments que és clarament superior a la que la majoria de persones ingeririen en un període semblant en circumstàncies semblants.

• Sensació de manca de control sobre allò que s'ingereix durant l'episodi.

Els episodis d'atracaments s'associen a un malestar emocional intens i es produeixen, com a mínim, un cop a la setmana durant tres mesos. Es caracteritzen per:

• Menjar molt més ràpidament del normal.
• Menjar fins a sentir-se desagradablement ple.
• Menjar grans quantitats d'aliments quan no se sent gana.
• Menjar només d'amagat, a causa de la vergonya que se sent per la quantitat que s'ingereix.
• Sentiment de disgust amb un mateix, deprimit o molt avergonyit.

L'afartament és una conducta alimentària que també apareix en altres trastorns de la conducta alimentària que es caracteritzen per la ingesta impulsiva, com la bulímia nerviosa o l'anorèxia nerviosa subtipus compulsiu. Però a diferència d'aquests trastorns alimentaris, en el cas del trastorn per afartament no s'observa un comportament compensatori inapropiat recurrent, com podria ser la restricció alimentària, el dejuni o les conductes purgatives per eliminar les calories ingerides.

Per entendre el trastorn per afartament, és fonamental comprendre que no es tracta d'un trastorn caracteritzat únicament per la ingesta de grans quantitats de menjar. És important identificar i entendre el component emocional associat a aquestes ingestes, tant pel que fa a malestar emocional com a pèrdua de control durant l'afartament, per poder incloure aquests aspectes entre els objectius terapèutics i aconseguir resultats positius.

El trastorn per afartament s'associa sovint a obesitat (30-45% dels casos) i a trastorns metabòlics associats com la diabetis tipus 2, al seu inici precoç i a ​​una pitjor evolució de la mateixa. Atesa la relació tan estreta amb l'obesitat, l'obesitat mòrbida i les seves greus repercussions per a la salut, és fonamental aprofundir en el coneixement i el tractament.

També s'associa a un pitjor funcionament social, al dolor crònic i a altres patologies psiquiàtriques com ara el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat, els trastorns del control dels impulsos (abús de substàncies, compra compulsiva, etc.), els trastorns del son, la depressió major i els trastorns d'ansietat.

A l'estudi de les seves bases neurobiològiques encara hi ha moltes incògnites. Després de múltiples estudis de neuroimatge, genètica, neuropsicologia i estudis animals, el trastorn per afartament es conceptualitza com un trastorn impulsiu/compulsiu, amb alteracions en la sensibilitat a la recompensa i biaixos atencionals relacionats amb el menjar. En els estudis de neuroimatge s'han trobat alteracions als circuits córticoestriatals similars als identificats en els trastorns per abús de substàncies. Les conductes d'ingesta compulsiva s'han associat a alteracions a les xarxes de neurotransmissió dels sistemes dopaminèrgics i opioides. El trastorn per afartament també s'ha relacionat amb una mala adaptació del circuit córticoestriatal que regula la motivació i el control d'impulsos.

Com es tracta el trastorn per afartament?

El tractament del trastorn per afartament va encaminat a reduir la freqüència del afartaments, les cognicions alimentàries alterades, millorar el pes i la salut metabòlica i regular l'estat d'ànim.

L'abordatge terapèutic es basa en el tractament psicològic, el psicofarmacològic i la combinació de tots dos. Les guies clíniques basades en l'evidència científica (APA, NICE, etc.) emfatitzen l'ús de la teràpia cognitiva conductual i de fàrmacs antidepressius inhibidors de la recaptació de serotonina (ISRS) com la fluoxetina, o antiepilèptics com el topiramat a segona línia . Hi ha enfocaments que recomanen una teràpia centrada en el tractament psicofarmacològic o en el tractament psicològic de forma independent, i altres enfocaments que recomanen el treball en equip amb la col·laboració de psiquiatres, psicòlegs, dietistes i treballadors socials, seguint la teràpia cognitiva conductual com a eix i utilitzant el tractament psicofarmacològic com a suport.

D'entre els diversos enfocaments de psicoteràpia, cal destacar la teràpia cognitiva conductual, la teràpia interpersonal i la teràpia dialèctica conductual.

• La teràpia cognitiva conductual va dirigida a regular els patrons de conducta alimentàries i a reconduir els pensaments relacionats amb el menjar.
• De vegades també s'utilitza la teràpia interpersonal per resoldre les dificultats de relació interpersonal que contribueixen al desenvolupament del trastorn per afartament.
• La teràpia dialèctica conductual va dirigida a la identificació de desencadenants dels afartament relacionats amb les emocions i l'aprenentatge d'estratègies per gestionar i tolerar aquestes emocions sense fer l’afartament.

Els tractaments psicofarmacològics van encaminats a la regulació de l'estat d'ànim, la disminució de la impulsivitat i la gana i la reducció dels episodis d'ingesta compulsiva.

• La major evidència científica s'ha trobat en els antidepressius inhibidors de la recaptació de la serotonina, com ara fluoxetina i sertralina. Aquests fàrmacs s'associen a millorar aspectes emocionals, disminució de la gana i disminució de la freqüència d'episodis d'ingesta compulsiva.
• En una segona línia s'utilitzen fàrmacs antiepilèptics com el topiramat i la zonisamida, que disminueixen la impulsivitat i afavoreixen la pèrdua de pes.
• També s'associen fàrmacs estimulants del sistema nerviós central, com ara la lisdexanfetamina, per reduir símptomes d'impulsivitat, inatenció i episodis d'afartament.

La majoria dels estudis mostren eficàcia dels tractaments a curt termini pel que fa a la reducció dels afartaments. Són necessaris estudis a llarg termini per poder determinar l'eficàcia d'aquests tractaments respecte a les ingestes compulsives, depressió i obesitat. Atesa l'elevada prevalença del trastorn d’afartament i la seva repercussió per a la salut física i psicològica, és important ampliar la divulgació sobre aquest trastorn alimentari i potenciar els programes preventius.