«La mirada transcultural és necessària en l’atenció a la salut mental»

«Quan parlem de mirada transcultural, ens referim al fet que quan atenem persones d’altres cultures, cultures allunyades de la nostra, hem de tenir en compte que la manera de percebre el món, les creences, els valors, els rituals i, fins i tot, el mateix concepte de què significa la salut o la malaltia pot variar. La majoria dels professionals que estem atenent en l’àmbit de la salut mental, al nostre país, venim d’una cultura occidental, de tradició judeocristiana, amb uns valors concrets que poden ser totalment diferents dels de la persona que tenim al davant.

Normalment, ni tan sols ens plantegem quins aspectes dels nostres pensaments, creences, maneres de fer, estan mediatitzats per la nostra pròpia cultura, no en som conscients.

Una de les riqueses de treballar amb persones d’altres cultures, és que t’obliga a obrir la ment, a mirar la teva pròpia identitat cultural i veure com gestiones el fet que la persona a la qual atens té una vivència diferent.

En aquest diàleg que establim amb les persones d’altres cultures, hem de construir entre els dos, explorar, negociar i no donar per fet les coses. Es tracta d’aplicar aquesta mirada oberta per, des del respecte, trobar la millor solució a la situació que estem gestionant sense intentar imposar solucions que estiguin pensades per a una població de tradició occidental».

«Jo crec que és important en tots els nivells de l’atenció a la salut. Per exemple, si estem atenent una persona musulmana amb diabetis i sabem que farà el Ramadà, ja sabem que probablement durant el dejuni no es prendrà la medicació. És qüestió de tenir aquesta sensibilitat. En el nostre cas, en l’atenció a la salut mental, és especialment rellevant perquè el diagnòstic es basa en la paraula. La narrativa del malestar que expressa la persona està molt condicionada per aspectes culturals. Per exemple, hi ha cultures que se centren més en el cos, el malestar l’expressen més amb queixes somàtiques i no tant amb expressions psicologitzades, com sí que passa en els països occidentals.

I el mateix ens passa en el moment de pensar en el tractament i en la seva acceptació.  Si estem davant d’una persona que creu que una malaltia deriva d’un mal d’ull o d’una bruixeria, potser no entendrà un tractament basat en medicaments. Normalment, passa que aquestes persones entenen perfectament que venen a un hospital occidental i el pes dels medicaments en el tractament, tanmateix, has d’incorporar aquesta variable per validar la seva causalitat i respectar-la. Aquí és una negociació entre respectar les seves creences i oferir una solució des del nostre enfocament com a metges.

Hi ha un tema especialment interessant també que és el concepte del temps, que és cultural. A occident tenim un concepte del temps lineal (passat, present, futur), en canvi, en altres cultures tenen un concepte del temps cíclic o circular. Això té incidència en qüestions com la prevenció. Per a moltes cultures la malaltia s’entén com l’aquí i l’ara. No entenen per què han de prendre’s una medicació durant mesos si ara estan bé».

El desafiament de la salut mental en persones migrants

Llegeix més

«Al SATMI estem treballant amb aquesta mirada des de l’any 1997, probablement som dels primers serveis de salut mental amb aquesta orientació. Crec que s’ha avançat, de fet, s’ha dut a terme un pla nacional de formació sobre competència cultural a escala de l’atenció primària i centres especialitzats. Existeix aquesta sensibilitat professional sobre la necessitat de conèixer aquestes qüestions, que poden ser indispensables segons la zona de la ciutat on es treballi. Malgrat que és cert que, tot i portar anys immersos amb el fenomen migratori, estem lluny de països com el Regne Unit, França, Estats Units o el Canadà, amb molta més experiència en aquest àmbit. Aquests països són referents en investigació i programes, sobretot el Canadà, que és un exemple de societat multicultural on s’han implementat estratègies polítiques inclusives orientades a lluitar també contra l’estigma».

«En el cas de la carrera de medicina, que és el que conec, no s’aborda la qüestió de la diversitat cultura, almenys a la meva època i em consta que ara tampoc. No s’estudien assignatures com l’antropologia i, probablement, això ja és una mancança de base. Al final, el professional que es forma en aquestes competències culturals ho fa per interès propi, no és quelcom reglamentat».

«En aquests 25 anys que portem de trajectòria, el perfil de persona que atenem ha canviat molt. Al començament, el perfil més comú era el d’un home magrebí que venia sol, amb perspectiva d’inserció laboral i que, amb el temps, feia reagrupació familiar. Ara hem passat a una migració molt més diversa pel que fa a països d’origen, on predominen les persones que fan una sol·licitud d’asil i amb unes condicions socioeconòmiques que han anat empitjorant.

El patiment mental es pot desenvolupar per diferents factors:

• Factors premigratoris, que ja tenien al seu país d’origen: exposició a violència, guerra, precarietat, etc.
• Situacions patides durant el viatge migratori: traumes vinculats a les condicions del viatge, a la mort, al tràfic de persones, per exemple.
• Factors postmigratoris: accés a la documentació necessària per residir i treballar, aïllament, dificultats amb l’idioma, precarietat i sensellarisme.

Malgrat que siguis una persona amb recursos personals, tots aquests factors acaben minant la salut mental de qualsevol. Habitualment, ens trobem amb trastorns adaptatius, trastorns d’estrès posttraumàtic o psicosi.

Pel que fa als aspectes premigratoris i tot el que envolta el viatge, és difícil actuar si no és un clau supranacional, però en les condicions en què rebem aquestes persones sí que es pot treballar millor. Per exemple, els menors migrants tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), quan arribaven als 18 anys tenien permís de residència, però no permís de treball. Això ha canviat en la darrera reforma de la Llei d’Estrangeria. Aquesta millora, nosaltres ja l’hem percebuda en els nostres usuaris, venen més relaxats i contents davant la perspectiva de tenir la possibilitat de treballar.

Està clar que les eines per canviar la situació no són només de l’àmbit de la salut, sinó que també impliquen aspectes legals, socials, econòmics…».

«La majoria de les persones que atenem al SATMI tenen en comú una situació socioeconòmica vulnerable. Un percentatge alt és persones que no tenen documentació, que estan en condicions d’allotjament inestable en centres, albergs o carrer, que no tenen família, que no tenen possibilitat de treballar, viatjar, etc.

També atenem persones migrades en les quals la barrera idiomàtica impedeix un abordatge adequat. Disposem de traductors de diferents idiomes, eina imprescindible per poder fer la nostra feina.

Treballem especialment amb col·lectius que es troben en situació d’especial vulnerabilitat:

• Menors tutelats per la DGAIA  i que, per tant, tenen allotjament i accés al sistema educatiu, però que freqüentment necessiten intervenció psicològica/psiquiàtrica per abordar temes com les expectatives no acomplertes o el consum de tòxics.
• Dones migrades víctimes de violència masclista o tràfic de persones. En aquests casos es treballa tot el procés traumàtic i qüestions com la pèrdua de rols que tenia assumits: com a esposa, com a mare… Aquestes dones necessiten el seu temps per fer un procés d’adaptació, aprendre l’idioma, acceptar un tipus de vida que no és la que esperaven.
• Persones sol·licitants d’asil.  Abordem la simptomatologia manifesta després de l’exposició a situacions traumàtiques, sovint sostingudes en el temps.
• Persones migrades que viuen al carrer o en condicions molt precàries i que no tenen accés a la xarxa de salut mental habitual (falta de targeta sanitària, derivats de la Creu Roja). Especialment en aquests casos, l’abordatge és global. Atenem prioritats com que aquestes persones tinguin unes condicions de vida mínimes (Accés a allotjament, a menjadors socials) i, a partir d’aquí, anem abordant la resta de problemes».

Etiquetes, prejudicis i estigma al voltant de les persones sense llar

Llegeix més

«De reptes n’hi ha molts. Tenim aspectes que com a societat hem de millorar, com el racisme social que persisteix i que està ple de prejudicis cap a les persones migrades. Si a aquest estigma de la persona migrada li sumem un problema de salut mental, encara és més complex.

Diria que és necessari fer una aposta clara, un compromís com a país, per desenvolupar estratègies que permetin acollir aquestes persones amb recursos eficients i que, a escala de gestió política, s’entengui la necessitat de treballar en una mateixa direcció quan gestionem problemes que afecten de manera transversal».

Fotografia de Pol Rius.