«Ocupar-se dels adolescents és educar mirades»

«En realitat, és una construcció social, quatre, cinc o sis primaveres de la vida. Però la desigualtat social possibilita viure-la d’una manera o una altra. I afecta també l’adolescent, com acaba vivint, com entén la pròpia adolescència, què espera o no obtenir».

«Sí, perquè hi ha moltes maneres de ser adolescent i, en la mesura que una societat accepta que l’adolescència pot ser de formes diferents, també accepta maneres de ser o de viure diferents. En realitat, la lluita perquè l’escola sigui diversa és la lluita perquè els adolescents puguin conviure amb aquestes adolescències diverses».

Dr. David Bueno Torrens

Doctor en biologia i professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament. Especialista en genètica del desenvolupament i la neurociència. Divulgador científic

Universitat de Barcelona

«Els adolescents necessiten que els hi posem límits perquè els puguin creuar»

Llegeix més

«Ocupar-se dels adolescents és educar mirades. Entremig d’aquestes reflexions sobre què ens hauria de preocupar des del punt de vista de benestars o malestars, de vivències saludables o no saludables, de la pròpia condició mental que pot tenir un noi o una noia adolescent, hi ha dos extrems que ho barregen tot:

• Un grup reduït de nois i noies, que pateix molt i fa patir. I aquí el gran problema és com ajudar-los. Però aquest univers real d’adolescents que “la lien” de manera greu, i que tenen una col·lecció d’adults desesperats i desconcertats, és com un núvol negre que fa que la resta d’adolescents siguin mirats a vegades d’acord amb aquesta lògica.
• I a l’altre extrem hi ha les impotències adultes. Què és normal i què no? Doncs allò que els seus adults suportin.

Entre aquests dos extrems hi ha la immensa majoria de les adolescències que sempre tenen un punt boig i de desconcert respecte els adults i dels adults respecte a elles.

Seria absurd pretendre que la vida d’un adult en companyia d’un adolescent fos sempre un lloc plàcid.

Hi ha un component de conflicte perquè els i les adolescents posen en crisi el món adult, hi lluiten permanentment en contra. Fins i tot arriben a formular-se la idea de que no volen viure la vida que els pares els diuen que han de viure. Però tot educador (pare, mare, mestre...) ha de fomentar el pensament raonable d’imaginar que acabarà bé. I que és sa anar vivint la vida quan toca.

A estones, els adults som incapaços ni de mirar-los. I, a estones, recuperem una mirada positiva. En la proporció entre unes mirades i altres, han de percebre que no totes les mirades són de conflicte, d’angoixa, sinó que també n’hi ha de ganes de descobrir, de curiositat».

«Si en algun lloc hi ha una crisi greu en el sistema d’atenció a la salut mental és amb els adolescents perquè bona part de les nostres maneres de respondre no encaixa amb el que estan passant o vivint.

El pare o la mare té l’obligació d’angoixar-se però també de tenir una mirada polièdrica i veure més enllà d’allò que li preocupa. Fer l’esforç d’interessar-se en per què somriu o per què plora el fill o filla.

Un professional del món educatiu té l’obligació d’entendre el conjunt de la vida d’un adolescent i situar allà el desig d’aprendre. No pot pretendre ensenyar només el sistema d’equacions o els pronoms febles, sinó acceptar que està motivant un adolescent perquè tingui ganes de continuar preguntant-se per què passen les coses. No pot dir “a mi no m’importa la vida de fora”. I què és dins i què és fora? On comença una cosa i on comença l’altra?

I un professional del sistema de salut mental, ha de tenir una mirada que renunciï a fer un llistat de símptomes. Hauria d’estar prohibit aplicar protocols en les entrevistes amb adolescents. Si estàs parlant d’un adolescent, que d’entrada nega que li passi res, que segurament ha vingut a consulta forçat per alguna altra història, que és obvi que no està bé, ha de rebre una mirada d’interès per la seva persona i interès per descobrir junts què li està passant. Si en lloc d’això, percep un interès només per un diagnòstic, ho tens difícil com a professional perquè torni a la visita».

«En el llibre “Estima’m quan menys ho mereixi perquè és quan més ho necessito” plantejava 8 idees que relaciono amb l’equilibri emocional:

1. Ajudar-los en l’autoconeixement. Una persona equilibrada pot donar-se respostes a la pregunta elemental de què em passa.
2. Gestionar emocions, sentiments i afectes. En moment de pandèmia especialment, hauríem d’estar més preocupats perquè tinguin temps que algú els ajudi a discriminar sentiments i vivències que no pel currículum que no han donat.
3. Tenir ganes de descobrir la vida.
4. Saber gestionar les frustracions. A mesura que s’incrementen els desitjos, es generen més frustracions que cal anar situant.
5. Aclarir el malestar, tenir alguna explicació de la salut mental perquè sinó anem a una generació drogada amb psicofàrmacs. Sempre tenen un remei químic pel seu malestar i a vegades és necessari sentir i viure el dolor.
6. Continuar trobant explicacions a la vida. Créixer sense arguments per viure, que no siguin només tenir diners i triomfar, és terrible. També els adults embogim quan no trobem cap raó per viure.
7. Continuar fent projectes. Trobar arguments que donin sentit al fet de viure i sentir que la vida no està tota planificada, prevista i descoberta.
8. Que les altres persones ocupin un lloc en la nostra forma de ser i de viure. Un no està sa si no necessita dels altres per viure. Una part de la salut mental és convivència, que els altres ocupin un lloc a la nostra vida perquè les vides egoistes no son saludables».

«Per començar, caldria situar els professionals de la salut mental a l’entorn de referència per als joves (escola, institut, casals de joves, etc.) per poder ser reconeguts com algú útil en la vida dels adolescents. I en segon lloc, aplicar una mirada no diagnòstica, que sedueixi el jove per descobrir junts com ajudar-lo, en lloc d’obsessionar-se per diagnosticar trastorns.

Posar etiquetes no ajuda a entendre la complexitat. Però és més fàcil definir el problema amb una etiqueta, demanar una resposta i construir un recurs. Després tot és inútil: el recurs està buit, la resposta no té res a veure amb el problema i el problema ja ha canviat. Primer veiem problemes, després adolescents».

«Crec que cometem un error d’imaginar com serà allò que desconeixem i moltes vegades fem deduccions adultes en funció de la història professional o associant situacions similars que s’han produït. En realitat, no sabem què passarà.

Els adolescents són bastant més flexibles i moltes vegades se’n surten bastant més bé que els adults. Som nosaltres que atribuïm problemes on no n’hi ha.

Imaginem coses que no sempre es donen. I no parem a fer una cosa fonamental com mirar-los i preguntar què necessiten. Parem-nos a pensar de què els estem privant. I parem-nos a pensar com aquestes privacions afecten uns i altres. No hem d’oblidar que nosaltres també vam ser adolescents.

Probablement l’adult està molt desconcertat també en aquest temps de pandèmia. Sense saber què es podrà fer demà, sense allò que a vegades el feia més feliç. Però cal reclamar que totes les persones adultes puguin parar-se a pensar com se senten per pensar com se sent l’adolescent.

Tots els adolescents necessiten sempre petons però pobre de tu, com a pare o mare, que intentis fer-li. Has de demostrar que estàs al costat però sense envair la seva distància. Aquesta geometria variable és la que desespera sovint els adults».

Fotografia: Carlos Gurpegui