I tu, qui ets?

Des que era molt petita sentia que no encaixava. Els meus gustos no complien amb allò establert, el que s’esperava de mi. Em sentia fora de lloc.

L’estiu que va tocar anar a la universitat estaba nerviosa, desconcertada. Com voldrien ser amics meus els altres? Em van sorgir dubtes, pors, no confiava amb mi. Vaig començar a pensar que, si m’aprimava, si tenia un cos acceptat per la societat, llavors sí que encaixaria.

Què equivocada que estaba!

Vaig aprimar-me, sí. Vaig acabar tenint un pes estàndard, però no ho veía prou. Vaig deixar de tenir el control de la meva vida. El menjar era l’únic que podia controlar i vaig cenyir-me a això. A mesura que baixes de pes, caus en un pou més i més profund. Buit, llàgrimes, obsessió, inseguretat, solitud, fred…

Va arribar un moment en què vaig deixar d’aprimar-me. Aquesta impotència va fer que mengés molt poc i passés molta gana. Així van arribar els afartaments i els vòmits. Quan ho fas et sents pitjor, has fallat, t’estàs fent mal a tu mateixa.

Vaig deixar de sentir alegria, tristesa, emoció; no sentia res. Estava incòmoda, insegura, frustrada, culpable per fer patir aquells que m’estimen.

Vaig decidir demanar ajuda i vaig començar a anar al psicòleg. Aquesta hora de la setmana era la meva salvació, em sentia lliure, compresa, escoltada.

No m’aguantava dreta, em marejava, no tenia energia per aixecar-me del sofà. El meu estómac s’havia fet tan petit que amb un got de gaspatxo ja volia rebentar. Tenia fred a l’estiu. El meu cos va començar a canviar, els òrgans van començar a fallar-me, el cabell queia, ulleres, pal·lidesa… I moltes, moltes coses més.

A escala psicològica vaig deixar de sentir. Ni alegria, ni tristesa, ni emoció; no sentia res. Estava incòmoda, insegura, frustrada, culpable per fer patir els que m’estimen. Necessitava compensar, excuses per a tot, i por, sobretot molta por. 

Demanar ajuda i enfrontar-te a les teves pors

Va arribar el moment de canviar, de donar la volta. Vaig començar a anar al psiquiatre. Al principi sentia que no m’entenia, que era una desconeguda, no sabia res de mi. Penses que aquella persona no en té ni idea. Rebutges aquesta ajuda.

Arriba un moment que t’adones que no pots tu sola i comences a cedir. Ara vols recuperar-te, tornar a ser tu. No obstant això, no pots. La malaltia està tan a dins teu que resulta impossible, així que toca lluitar contra tu mateixa.

Toca afrontar les teves pors, aquestes pors que has anat cultivant durant molt de temps i ara et toca vèncer-los, menjar-te’ls, et toca fer el pas i ser una valenta.

De mica en mica vas introduint aliments, vas experimentant sabors com si fos la primera vegada. És una segona oportunitat de tornar a experimentar-ho tot, però aquesta vegada has de lluitar per fer-ho i créixer en el camí.

La gent que t’envolta no sol entendre què et passa, per això et sents sola, confosa, i amb ganes sempre de llençar la tovallola. Sembla més fàcil estar malalta que sortir de la malaltia. Per això és important veure l’objectiu final, centrar-te en les coses que t’omplen, que t’agraden.

A poc a poc vas fent amics, vas explicant què et passa. Això t’ajuda, exterioritzar els problemes, deixar-se anar.

És un procés en el qual recaus, però continues endavant. Un procés en el qual els passos cap enrere no t’han de desmotivar, sinó que t’han de servir per agafar impuls.

I després d’un TCA, què?

Després de recuperar-me i que em donessin l’alta, vaig decidir ajudar a les persones que estan passant per aquesta malaltia, donant-los veu i ajudant la societat a entendre el que són realment els trastorns d’alimentació. D’aquí va néixer «Y tú ¿quién eres?», un llibre en el qual explico la meva experiència personal i ajudo a sortir a aquells que passen per això, a entendre de prop les persones que pateixen i a eliminar tabús.

Després de l’acceptació va néixer el projecte Cómete tus miedos, els objectius del qual són «conscienciar, inspirar i col·laborar», uns propòsits molt associats amb el llibre. Ara, estem formats per grans professionals que volen fer arribar l’associació a tothom.

Compto amb la meva experiència personal i ajudo a sortir-ne a aquells que passen per això, a comprendre de prop les persones que pateixen i a eliminar tabús.

Com que crec que la vida és avançar, sense parar, encara que de vegades es retrocedeixi, vaig tornar a temps de la prepandèmia a la meva ciutat natal, Saragossa, i vaig veure que hi havia un buit en el tractament dels trastorns de la conducta alimentària. Vaig decidir embarcar-me a l'aventura de muntar una clínica especialitzada en el tractament d’aquestes malalties, amb professionals ben formats i amb àmplia experiència, ja que aquesta problemàtica necessita experts i no pot ser tractada per qualsevol persona, perquè es pot cronificar. El meu propòsit és lluitar contra això i que les persones afectades pateixin el mínim possible. Per això, Renace TCA y Salud Mental és un projecte pel tractament interdisciplinari d’aquestes malalties, que compten amb psiquiatres, psicòlegs i nutricionistes, que estableix convenis amb hospitals i que ofereix supervisions setmanals per donar el millor a cada persona.

Al final, la vida és avançar, lluitar per allò que creus, cenyir-te a això i, malgrat que les coses es compliquin, que sí, es poden complicar i molt, creure que te’n pots sortir, que pots superar qualsevol cosa si li poses ganes, interès i si et recolzes amb la gent (per poca que sigui) que t’envolta.