Més enllà del diagnòstic

La Unitat Terapèutica Educativa Acompanya’m, on treballo com a psicòleg clínic des del juny del 2018, és un recurs residencial del tipus comunitat terapèutica per a menors amb problemes greus de salut mental lligats a l’alta complexitat familiar i social.

La major part dels nois i les noies que ens arriben tenen un llarg historial de patiment que han aconseguit suportar tan bé com han pogut. En certa manera són veterans dels serveis de salut mental, han pivotat en recursos ambulatoris i hospitalaris de la xarxa, han rebut multitud de tractaments farmacològics i venen, en general, carregats de diagnòstics amb els quals es presenten (o contra els quals es rebel·len) i que cobreixen la nostra necessitat, com a professionals, de posar un nom i atribuir un origen a allò que estem veient, encara que no ho entenguem del tot.

En el cas de la Cristina, una de les protagonistes de #JoHoCanvioTot, li havien diagnosticat trastorn de l’espectre de l’autisme, ansietat i depressió, però anteriorment trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH) i fins i tot trastorn bipolar. Ella, però, es queixava que mai no s’havia sentit escoltada. Ni en l’entorn familiar ni, més endavant, en l’assistencial. 

Cristina Rubio

Protagonista de #JoHoCanvioTot

«Si pateixes assetjament, no és culpa teva»

Ver testimonio

Una etiqueta diagnòstica pot impedir que veiem la complexitat del quadre sencer i, per tant, que ens adaptem a les necessitats més bàsiques. Classificar és necessari, ens cal anomenar les coses perquè ens deixin de fer por. El problema és prendre el nom per la realitat. Tal com ens diuen des de la teràpia sistèmica: el mapa no és el territori.

Hyman (2010) ho ha anomenat «reificació» del diagnòstic: creure que el nom que donem a un fenomen ens l’explica del tot o fins i tot és el fenomen mateix. El fet de pressuposar que un fenomen com el patiment psíquic pugui ser entès des d’un sol àmbit és reduccionista, limita la complexitat a una llista de símptomes i deixa fora la importància del context, la subjectivitat de la persona, les experiències sovint altament traumàtiques que ha viscut. Tot això fa créixer, encara que sigui amb les millors intencions, la vivència de la solitud.

Els símptomes sorgeixen en un context familiar i social del qual són indestriables. Per aquest motiu, la intervenció institucional no ha d’anar adreçada només a l’individu, sinó a la seva família i al context social, per tal de treballar la reparació dels vincles amb la comunitat i la inclusivitat d’aquesta.

Les noies i els nois als quals atenem provenen sovint d’entorns familiars i socials no protectors en els quals han estat exposats a experiències de trauma precoç. El trauma reiterat desorganitza el funcionament de la ment i provoca trastorns de la resposta a l’estrès, de l’afectivitat, problemes d’atenció i d’aprenentatge i alteracions de la conducta i de la socialització, entre d’altres.

A més a més, sovint les polítiques públiques i les condicions institucionals no s’adapten a les necessitats de la infància, cosa que provoca en conjunt un nou context de desprotecció i negligència, aquest cop per part del sistema. 

Oferir un context protector i segur

Per aquest motiu, la primera prioritat abans de cap altra intervenció és oferir un context protector i segur. Protector pel que fa a les pràctiques i segur pel que fa a la disponibilitat i el suport afectius, l’acceptació incondicional, l’absència de judicis i l’escolta real.

Això permet estabilitzar les rutines diàries en la vida de l’infant o l’adolescent i, mitjançant una relació sintonitzada amb el professional (terapeuta, educador…), fomentar la pròpia observació, la mentalització i la regulació emocional, unes eines essencials per al desenvolupament de la resiliència. 

La proposta terapèutica planteja, doncs, una perspectiva ampliada que situa el focus del tractament, més enllà de la malaltia i dels símptomes, en les experiències viscudes, el desenvolupament d’una narrativa biogràfica i els determinants socials, biològics, historicoculturals i intergeneracionals.

D’aquesta manera, la teràpia esdevé una construcció compartida en què la subjectivitat, els vincles i la resiliència agafen el protagonisme, amb l’objectiu d’ajudar a reconstruir un projecte de futur il·lusionador i ple de noves oportunitats.

Fotografia: Carles Salillas/OHSJD Aragó