Tinc un trastorn psicòtic: què li dic al meu fill o a la meva filla?

Habitualment, volem protegir les persones que estimem del patiment, i això fa que pensem que amagar-los un problema o no parlar-ne és el millor que podem fer. Per això, en moltes ocasions, davant d’un problema de salut mental, considerem que és millor no explicar-ho als nostres fills o filles; però pot ser un error. Els fills i les filles formen part de la nostra vida i saber que tens un problema de salut mental els pot ajudar a entendre determinats comportaments o situacions que han viscut o que viuran en un futur, a normalitzar conductes i a reduir-ne l’impacte que pot suposar en el seu benestar emocional. A més, saber que n’estan al cas, farà que estiguis també més tranquil, puguis parlar sobre coses que et preocupen o demanar ajuda, si ho necessites.  

Quan apareix una malaltia o un trastorn de salut mental, és molt complicat que els infants no sentin alguna cosa sobre el que està passant i, si no reben una explicació, acaben accedint a informació parcial i es poden formar una idea distorsionada sobre la situació. Per tant, si no els informem adequadament, poden tenir idees errònies sobre el trastorn, que repercuteixin negativament en el seu estat anímic, com ara creure que ells en poden ser la causa, que poden desenvolupar el mateix  trastorn, que els seus pares poden ser perillosos o que no hi ha cap tractament, entre d’altres. És important que els expliquis què et passa i alguns aspectes del trastorn amb un llenguatge que els infants i adolescents puguin entendre, segons la seva edat  biològica.

Saber que tens un problema de salut mental els pot ajudar a entendre determinats comportaments o situacions que han viscut o que viuran en un futur i a reduir-ne l’impacte que pot suposar en el seu benestar emocional.

Cal tenir present que entre els 6 i els 11 anys els infants tenen dificultats per diferenciar un trastorn de salut mental d’una malaltia física, i acostumen a atribuir-ne inicialment la causa a agents infecciosos. Això és rellevant, ja que els porta a creure que el trastorn mental es «contagia», fet que explica, en part, una de les pors més grans dels infants, que és la de desenvolupar el mateix trastorn. Als 9 anys, localitzen «la malaltia» al cervell o al cap. Per tant, abans dels 9 anys, és més important centrar-nos en els símptomes i en les implicacions que poden tenir en el dia a dia i explicar-los algunes de les situacions que poden passar i què poden fer quan passin, que no pas explicar-los el trastorn en sí i les seves causes, ja que no ho podran entendre del tot.

És entre els 11 i els 17 anys, és a dir, a la preadolescència i l'adolescència, quan tenen la capacitat de poder entendre que determinants factors com l'estrès, la genètica i les males experiències en la infància poden estar relacionats amb el desenvolupament d’un trastorn mental. En aquesta edat ja són capaços d’entendre la importància dels processos psicològics i quines coses poden ajudar a estar més bé i quines no.

Quines pors i emocions poden tenir els infants en relació amb el trastorn de salut mental?

• Tenir por a desenvolupar el trastorn mental, ja que no en coneixen les causes.
• Sentir-se estigmatitzats i tenir por que els companys i companyes els deixin de banda a l’escola perquè tenen un progenitor amb un trastorn de salut mental.
• Tenir por que arribi un moment en què no puguin gaudir de la companyia del seu pare o de la seva mare.
• Sentir culpa, per si són els causants del trastorn.
• Sentir-se contrariats, ja que de vegades perceben que han de tenir rols oposats: a l’escola actuar com a infants i a casa se’ls exigeix comportar-se com si fossin més grans.
• Tenir por que si les persones properes no cuiden de la mare o el pare, pugui empitjorar o, fins i tot, morir.

Què pot ajudar els infants a afrontar i entendre la situació?

Hi ha alguns aspectes que poden ajudar els infants a l’hora d’afrontar millor les diferents situacions que es poden donar derivades del trastorn, com per exemple un moment de descompensació:

• Entendre el que està passant de manera clara i comprensible, tenint en compte els senyals que ells han detectat.
• Saber que no en tenen la culpa.
• Continuar les seves rutines, com ara les activitats escolars i extraescolars. Socialitzar amb altres infants o adolescents és bo per a ells i els mantindrà distrets.
• Saber qui els cuidarà si el pare o la mare no poden, i saber també com mantindran el contacte amb ells.
• Tenir un adult amb qui confiïn per poder parlar dels seus sentiments i les seves pors.
• Poder expressar el que senten i compartir els sentiments.
• Accedir a altres suports socials i participar en activitats de la comunitat, com ara espais on compartir experiències amb altres joves amb situacions similars.

Parlar amb els infants i adolescents sobre el que et passa els ajudarà a alleujar les pors i les ansietats i evitarà que omplin els buits amb informació incorrecta.

Quan vulguis parlar amb el teu fill o filla, hi ha professionals que et poden ajudar. És important que abans de tenir aquesta conversa et preparis i et preguntis quines són les coses que vols comunicar, per tal que no hi hagi missatges contradictoris i, alhora, et sentis més preparat i segur. Fins i tot els nens i nenes més petits poden entendre el que està passant, amb frases com «la mare o el pare no està bé i està rebent ajuda per millorar, i tu no has fet res malament».

Com puc millorar la comunicació amb el meu fill adolescent?

Llegeix més

Segurament, tindrà preguntes; si no és així, anima’l a fer-ne o a plantejar inquietuds quan vulgui. És important que siguis honest sobre el que saps i el que no saps. No esperis a tenir totes les respostes, però estar preparat ajuda. En cas de no tenir una resposta clara, demana informació a l’equip professional sanitari, per tal de poder-li donar una resposta al més aviat possible. És probable que tingui preguntes diferents a mesura que es vagi fent gran o si canvien les circumstàncies. Algunes de les preguntes que pot fer-se són:

• Per què la mare/pare actua com ho fa?
• Per què plora, dorm molt, no escolta...(entre d’altres)?
• Què és un trastorn mental?
• Què ho provoca?
• Qui els pot ajudar?
• Què puc dir?

Així doncs, si teniu un trastorn mental,  us aconsellem que en feu partícips els vostres fills i filles, en major o menor grau, en funció de l’edat i de les vostres necessitats. I no ho heu de fer sols, podeu demanar ajuda al vostre equip assistencial.

Mónica Gutiérrez Peña

Familiar de persona amb trastorn psicòtic

«Vam aprendre a conviure amb el trastorn de la nostra mare, a respectar-la i estimar-la tal com era»

Ver testimonio