Sandra Piñeiro, esportista afectada per una anorèxia
Autora del llibre «Remant en la foscor»

«El problema és el camí que fas servir per intentar ser la millor en un esport»

La Sandra Piñeiro va portar a l’extrem el control del menjar pensant que aquest era el camí per arribar a la perfecció en el rem, l’esport ue practicava. I aquest camí la va portar fa dos anys a desenvolupar anorèxia, un trastorn del qual s’està recuperant a poc a poc. «Jo em cuidava molt amb el menjar, era molt estricta, ho controlava tot i pensaba que era el millor per a mi. La malaltia m’enviava petits senyals d’alarma, però pensaba que ho tenia tot sota control», explica la Sandra. Per a ella, el dia a dia va arribar a ser un «patiment continu, perquè deixes de sentir i de tenir emocions, allunyes la gent que estimes i tot acaba sent tu i el teu control del menjar».  

Però va arribar un dia en què es va adonar que alguna cosa no anava bé, que havia deixat de fer coses que li venien de gust, que ja no sortia amb les seves amigues i que, en realitat, ella no estava controlant la situació: «No sabia què fer per fer callar el meu cap, no sabia què estava passant, però sabia que no era jo, que les decisions no les estava prenent jo».  I és quan va demanar ajuda a través d’ACABE Guipúscoa (Associació Contra Anorèxia i Bulímia), una entitat que ha estat molt important en tot el procés de la Sandra.

«El que la gent coneix de tu, sigues esportista d’elit o no, és el que un vol mostrar, però al final tots tenim les nostres tempestes internes, els nostres problemes. Visibilitzar qualsevol malaltia mental o qualsevol problema és important, i no només mostrar aquesta façana que tot ens va bé, perquè no és veritat… Les nostres virtuts i els nostres problemes ens fan tal com som». I això és el que ha fet amb la publicació del seu llibre Remant en la foscor, explicar que una noia com ella, aparentment «triomfadora», ha hagut de remar més que mai i encara segueix remant, per tal de recuperar-se d’aquest trastorn.

Visibilitzar qualsevol malaltia mental o qualsevol problema és important i no només mostrar aquesta façana que tot ens va bé.

Però, podem trobar una relació directa entre l’esport d’elit i els trastorns de la conducta alimentària? Segons la Sandra, «tots els esportistes de per si tenim una mentalitat molt perfeccionista i molt exigent. A tu et posen objectius de rendiment físics i per ser el millor has de buscar aquesta perfecció. El problema és en el camí que fas servir per arribar-hi. El que està clar és que els esportistes som població sensible per tenir trastorns d’aquest tipus». 

Prova d’això són els casos d’esportistes que últimament anuncien de manera pública que tenen un problema de salut mental, una situació que segurament ha passat sempre, però que ara surt a la llum més que mai. En aquest sentit, la Sandra adverteix que «només s’enfoca la part física de l’esportista i la part psicològica està més oblidada, alguna cosa que cal canviar, perquè al final els esportistes posen el seu cos i el seu estat psicològic al límit».

La Sandra va poder seguir un tractament adaptat específicament per no haver de deixar el que més li agradava: el rem. Els entrenadors i l’equip mèdic li van preparar un pla d’entrenament per poder seguir remant, però «de manera que pogués seguir recuperant-me a escala nutricional i físicament». Aquesta experiència, poc usual en els tractaments de l’anorèxia, és el que ha portat precisament a la Sandra a enfocar el seu doctorat en com fer servir l’esport com a eina en la recuperació d’un TCA. «En lloc de veure’l com una manera de compensar o perdre pes, l’esport pot ser una eina per socialitzar, per recuperar-se… L’esport no només és capacitat física, també és benestar, companyonia…».

Aquesta companyonia el va veure reflectit en les noies del seu equip, que la van recolzar immediatament i li van donar suport des del mateix moment en què va compartir amb elles el trastorn que tenia. Però encara així, la Sandra també ha vist la falta d’informació que existeix sobre els trastorns de l’alimentació, fins i tot en gent propera a ella: «Sovint el primer que pensen és que tens un problema amb el teu cos, que estàs acomplexada o que vols seguir un ideal de bellesa. Però el TCA no és el problema, és la conseqüència d’un problema que tens amb tu mateixa». Davant aquesta desinformació, reclama que «és responsabilitat de tots, persones afectades i professionals, compartir aquest coneixement amb tota la societat». 

El TCA no és el problema, és la conseqüència d’un problema que tens amb tu mateixa.

La Sandra segueix en tractament, millorant dia rere dia, treballant, estudiant i sensibilitzant sobre aquest trastorn de salut mental. Compartir amb els altres la seva experiència segur que ajuda i reconforta a moltes persones que estan passant pel mateix, a la vegada que apropa aquesta malaltia a moltes altres persones que la desconeixien.

«Mai has de llençar la tovallola ni desistir. No et recuperaràs d’un dia per l’altre i tindràs pujades i baixades durant la recuperació. Però fins i tot, en aquestes baixades estaràs més lluny del punt zero en què vas començar. La vida continua. Cal gaudir-la i deixar de castigar-se».  

 

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 30 de novembre de 2021
Darrera modificació 23 de febrer de 2022
Col·lectius

La Sandra Piñeiro s’ha passat la major part de la seva vida practicant rem, un esport que l’ha dut al punt més alt de la competició d’elit conjuntament amb el seu equip del Club de Rem Orio (Guipúscoa). El control del menjar per arribar a la perfecció en aquest esport l’ha dut a desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària que relata al llibre Remant en la foscor. En ell, la Sandra hi comparteix la seva experiència de lluita contra l’anorèxia amb l’única intenció que «pugui servir d’alguna cosa a qui el llegeixi».