La necessària atenció a les persones que han perdut algú a causa del suïcidi

L’any 2020 van morir gairebé quatre mil persones a l’estat espanyol a causa del suïcidi. A més, des de l’any 2008, la mort a causa del suïcidi és la primera causa de mort no natural, i actualment s'ha situat a gairebé el triple de les morts a causa d’accidents de trànsit.

L’Organització Mundial de la Salut estableix que el nivell d’afectació en l’entorn proper de la persona que mor a causa del suïcidi està al voltant de sis persones, però també aclareix que si aquest suïcidi es produeix en l’entorn educatiu o laboral, pot afectar a centenars de persones. Si fem el càlcul, la xifra de persones afectades per una pèrdua per suïcidi resulta esfereïdora: al voltant de 20.000 persones cada any.

Malgrat aquestes dades, a hores d’ara a l’estat espanyol no existeix ni un sol programa d’atenció a les persones que han perdut un ésser estimat a causa del suïcidi. Només coneixem una excepció a aquest abandonament: el programa d’atenció a les víctimes d’una pèrdua per suïcidi que es du a terme a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona) en conveni amb la nostra associació DSAS, Després del Suïcidi, Associació de Supervivents. La nostra associació és pionera en l’atenció a aquest tipus de pèrdua.

Els factors que agreugen el procés de dol per mort per suïcidi

La Dra. Catherine Le Galès-Camus, subdirectora general de l’OMS, ho resumeix d’aquesta manera: «Cada suïcidi suposa la devastació emocional, social i econòmica de nombrosos familiars i amics».

Les persones que han patit una pèrdua d’aquest tipus hauran de fer una difícil gestió psicològica de dos fets devastadors:

• Molt habitualment, la notícia inesperada i imprevisible.
• Raonar sobre el perquè d’aquesta mort.

Hem de tenir present que el suïcidi suposa:

• Una agressió extrema envers un mateix i envers les persones més properes.
• La impossibilitat de fer un procés normal de comiat.
• L'acceptació d'una acció irreversible.
• El fet d'haver-ho d’assumir en circumstàncies socials adverses, gairebé en soledat.
• La convivència amb la qualificació social del suïcidi pejorativament titllada de valenta o covarda, que alimenta la mitologia sobre les veritables causes del suïcidi.
• El patiment de l’exhibició pública que suposa la mort per suïcidi, la participació dels estaments policials, judicials, d’emergències... Ens sotmeten a una situació d’exposició i judici de la conducta de qui ha mort, però també dels que l’envoltaven, com a possibles col·laboradors o impulsors involuntaris.

Cal considerar com un element que agreuja aquesta situació tràgica el fet que sigui una mort no natural amb força violència, com la resta de morts traumàtiques (accidents, atemptats, guerres, assassinats), cosa que també afegeix un element de difícil gestió en l’entorn, molt especialment si es tracta de fills.

També cal que comprenguem que «els tabús culturals, religiosos i socials que envolten el fet poden fer que el camí sigui encara més difícil» (WHO, 2008).

El dol per suïcidi és un procés de greu complexitat

Sabem que el dol és un procés adaptatiu biopsicosocial pel qual passem en algun moment de les nostres vides tots els éssers humans. La seva durada dependrà de la magnitud de la nostra pèrdua, cada persona el viurà de manera individual i amb un procés que no és transferible.

Mesurar aquest procés pel temps serà un error, tal com assenyala en Robert Neimeyer: «El temps no cura. No importa el que el temps faci en la persona en dol. El que és important és el que fa la persona en dol amb el temps».

Igualment, no serà massa correcte situar el procés de dol en una sèrie d’etapes cronològiques: «Parlar d’etapes de dol pot dur a l'error, ja que es pot donar a entendre que totes les persones en dol han de seguir el mateix itinerari en la dolorosa recuperació personal» (Neimeyer, 2007).

El trauma de la notícia ens propulsa cap el passat. La reconstrucció biogràfica esdevindrà en moltes ocasions obsessiva: «Per què? I si jo hagués...? Què hauria pogut fer jo diferent...?». Aquesta qüestió esdevé un fet diferencial respecte d'altres dols: quina influència he pogut tenir jo en la seva mort?

Igualment, la influència de les persones del seu entorn, molt especialment de terapeutes, professionals de la medicina, psiquiatria o psicologia, serà jutjada amb molt duresa. «Com és que no ho va veure?», «Per què li va donar l’alta?» o «Li va modificar la medicació?» seran preguntes molt habituals i que poden suposar un veritable afany de càstig envers els professionals que hagin intervingut (Ward et al., 2014).

En el cas d’aquest tipus de dol, la seva evolució pot ser molt més complicada, amb una durada més llarga i amb un risc molt important que l’evolució no sigui favorable, i costi encaminar la persona que ha patit la pèrdua envers un procés de reconstrucció.

Senyals que indiquen que has de buscar ajuda durant el dol

Llegeix més

Durant la fase més aguda del dol, que pot perllongar-se entre sis i dotze mesos (Worden, 2016), la narrativa de les persones es troba orientada en el que s’ha viscut. Les emocions ens desborden greument, són fluctuants i dominen la nostra conducta. Ens instal·lem en pensaments que tornen un cop i un altre sense control i que ens remeten a aquesta revisió obsessiva del que va passar.

Cal tenir molt present que les persones que han patit una pèrdua per suïcidi augmenten el seu propi risc de suïcidi en els dies immediats a la pèrdua, així com en els dies de celebracions d’aniversari (Barker et al. Omega, 2014).

La pèrdua es converteix en un desllorigador del procés de vida:

• Fa que ens replantegem les nostres pròpies creences, especialment sobre el suïcidi i sobre qui ha mort per aquesta causa.
• Es produeix una profunda distorsió en la visió que teníem de la persona que ha mort: com m’ho ha pogut fer, com m’ha pogut abandonar...
• Revisem tota la nostra relació amb aquella persona: castiguem les fotografies, els records o ens sentim vinculats a ells de manera irremeiable.
• En alguns casos, quan la malaltia ha acompanyat durant molts anys l’entorn, es pot produir un profund alleujament.

Durant aquest camí apareixeran, com ja hem dit, algunes preguntes que tenen difícil resposta i que suposen també la necessitat de treballar les emocions més poderoses durant aquest procés:

Aquests sentiments són molt poderosos i caldrà enfrontar les seves conseqüències per evitar que esdevinguin elements d’evolució cap a un procés de dol traumàtic.

La culpabilitat es pot convertir en un procés adaptatiu que ens ajudi a avançar (Rocamora, 2021).

Culpa adaptativa:

• Ajuda a elaborar la pèrdua.
• Ajuda a perdonar i perdonar-se.

Culpa desadaptativa o tòxica:

• És incapacitant.
• Pot ser un element impulsor al suïcidi.

​​​​​​La vergonya i el tabú que acompanya aquest tipus de mort suposa:

• No poder parlar de les circumstàncies de la mort.
• Evitar la paraula «suïcidi».
• Considerar-la una mort «proscrita» i «marginal».

Els riscos més importants que cal tenir en compte en una pèrdua per suïcidi

Com hem anat assenyalant, l’atenció a la pèrdua per suïcidi es planteja el repte d’atendre i visibilitzar un col·lectiu de persones molt més important del que es podria suposar, però també amb un elevat risc de desenvolupar processos que comprometin la seva salut.

• Després de patir una pèrdua per suïcidi, el risc de desenvolupar un procés de dol complicat (traumàtic) és un 40% més alt que en altres col·lectius.
• Existeix una alta probabilitat de cronicitat en l’evolució del dol.
• Augmenta l’aparició de malalties físiques importants.
• Augmenten les conductes addictives (Pitman et al., 2014).
• El risc de depressió i el risc de suïcidi és 5,5 vegades superior que en d’altres persones (De Groot i Kollen, 2013, i Barker et al., 2014).

Cal, doncs, plantejar recursos per a l’atenció a les persones que han patit aquest tipus de pèrdua.

«El 94% dels supervivents en dol per suïcidi varen indicar com a prioritària la necessitat de rebre ajuda per gestionar el seu dol, encara que només el 44% va rebre suport» (Wilson i Marshall, 2010).

Aquesta xifra decebedora no correspon a la situació del nostre país, donat que, com s’ha assenyalat al començament d’aquest article, aquest suport és gairebé inexistent a casa nostra.

Les característiques que hauria de tenir un programa d’atenció a la pèrdua per suïcidi superen de molt la intenció d’aquest article, però voldria concloure amb unes breus orientacions sobre com cal plantejar l’atenció al dol per suïcidi.

Les regles del dol en una pèrdua per suïcidi

Llegeix més

Vull aprofitar aquestes línies per recordar que la nostra associació presta atenció a persones supervivents d’arreu de Catalunya i de l’estat espanyol mitjançant els recursos de l’atenció individual i del treball en grup, i que mantenim nombrosos contactes amb professionals del món de la salut per assessorar, formar i informar sobre aquesta necessitat.

La major part de les persones que acudeixen a nosaltres ens plantegen la dificultat d’establir un vincle de confiança amb el seu terapeuta. Normalment, manifesten que no aconsegueixen el clima necessari per poder sentir-se autoritzats per treballar el seu dol.

L’acompanyament al dol per suïcidi requereix de la capacitat de posar-nos al costat de l’altre i d’escoltar de manera activa i compassiva.

Tal com assenyala Joan Carles Mèlich, «compassió significa acompanyar, acollir, situar-se al costat del que pateix. Una ètica de la compassió subratlla que ningú pot evitar el patiment i que la resposta ètica no consisteix en posar-se en el lloc de l’altre sinó al seu costat».

Així doncs, caldrà que despleguem recursos al voltant de:

• La receptivitat: tot recollint la necessitat d’escolta, aparcant les idees preconcebudes i els prejudicis sobre una mort tan estigmatitzada que confon els mateixos professionals de la salut amb mites i mitges veritats; situant clarament la por a la pròpia exposició al treball sobre el dol de la persona que ens demana ajuda; dissenyant solucions per a les seves preocupacions i, sobretot, donant resposta a les seves inquietuds i pors.
• La confiança: «vull acompanyar-te». Accepto els teus ritmes i les teves percepcions com a punt de partida per treballar amb tu el camí de la reconstrucció. No defujo el contacte físic adequat, ni el recurs de l’humor.
• La capacitat de formular les preguntes adequades: evitem els perquès que tant ens torturen, les preguntes afavoreixen l’evocació i la reformulació del dolor i la por, les preguntes obren camí i no suposen la solució preconcebuda.
• El retorn d'allò que percebem: evitem l’avaluació que suposa judici; el feed back és el propi treball que anem fent amb la persona que ajudem. Les tasques que proposem són revisades des d’aquest punt de vista.

El camí d’acompanyament en el dol cerca que tornem a trobar un camí. Que ens sentim autoritzats a recuperar les nostres vides.