La urgència d’abordar la salut mental amb una mirada infermera i comunitària

Fa trenta-cinc anys la Llei general de sanitat plantejava una reforma de la psiquiatria per atendre les persones amb trastorn mental de manera comunitària i evitar d’aïllar-les en un hospital; per això, instava a tancar els «manicomis» i a impulsar unitats de salut mental en la comunitat.

Coincidint amb aquesta normativa, s’iniciava a Espanya el que més endavant es va anomenar nou model d’Atenció Primària de Salut (APS). Els elements diferenciadors de l’APS eren, entre d’altres:

• La longitudinalitat, és a dir, la relació que s’estableix a llarg termini entre el professional de la salut i la persona atesa.
• L’accessibilitat.
• L’atenció integral, centrada en la salut de les persones, les famílies i la comunitat.

La nova llei de sanitat i el nou model d’APS permetien contemplar amb il·lusió l’atenció de la salut mental des d’una perspectiva comunitària que eliminés els tòpics, els estereotips i els estigmes que durant massa temps havien patit, no solament les persones que tenien problemes de salut mental, sinó també les seves famílies i els entorns en què vivien i convivien.

Les unitats de salut mental (USM) que es van crear amb aquest objectiu constituïen un nexe d’unió entre l’APS, en la qual s’integraven i de la qual depenien, i l’atenció hospitalària, que afavoria la continuïtat de les cures en el millor entorn terapèutic de la persona: casa seva.

Posa el focus en la salut i no en la malaltia 

Tanmateix, aquest plantejament va derivar aviat cap a un abordatge purament clínic arran de la influència del model que imperava en el Sistema Nacional de Salut (SNS), basat en la medicalització, el patriarcat assistencialista, el paternalisme i l'hospital-centrisme i que, en la major part de l’Estat espanyol, va acabar absorbint les USM, que van passar a dependre dels hospitals.

Així doncs, podem afirmar que, des de fa 35 anys, no existeixen els «manicomis» com a infraestructures, però la potent inèrcia centrípeta cap a la medicalització i l'hospital-centrisme no han permès desenvolupar l’essència del model d’atenció comunitària, de manera que, malauradament, no van trigar a ressorgir amb força els estigmes i, amb aquests, el rebuig sistemàtic d’aquestes persones i les seves famílies.

Després de molts anys de deriva, el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social va impulsar un canvi que es proposava actualitzar l’atenció primària i comunitària de salut en la qual s’integra la salut mental.

Tanmateix, i malgrat la bona acollida de les mesures, persisteix una forta resistència a incloure-hi abordatges comunitaris de salut mental i a implementar una atenció i unes cures integrals i integrades que posin el focus en la salut i no tant en la malaltia.

Tot plegat condueix a la fragmentació de l’atenció, a basar-la més en les patologies i els diagnòstics que no pas en els problemes de salut de manera integral, tant de la persona que els pateix com de la família i l’entorn dels quals forma part.

Davant d’aquest panorama urgeix integrar el model comunitari d’atenció de la salut mental de manera que asseguri la implementació d’una atenció i unes cures integrals i integrades que s’allunyin dels comportaments clínicoassistencialistes i paternalistes i tinguin com a eix vertebrador la promoció de la salut i la intervenció comunitària, i des de les quals es puguin desenvolupar estratègies basades en serveis comunitaris que donin respostes eficaces i eficients.

Una atenció que no solament se centri en la malaltia, sinó que fomenti uns entorns saludables mitjançant intervencions comunitàries (escoles, residències de gent gran, àmbits laborals…) promotores de la salut mental en tota la comunitat que permetin mantenir sanes les persones sanes. També cal preveure la prestació, quan faci falta, d’una atenció propera, inclusiva i humanitzada que articuli tant els recursos del sistema de salut com els recursos comunitaris per donar respostes eficaces i eficients a les necessitats de les persones, les seves famílies i la comunitat mateix en conjunt.

Més enllà de les inversions, que sens dubte són necessàries, el que és realment prioritari és dur a terme una adequada planificació que reordeni i racionalitzi tant els recursos comunitaris existents com els professionals de la salut implicats.

Igualment, cal dedicar una atenció especial a la incorporació d’infermeres especialistes en salut mental i en infermeria familiar i comunitària a l’APS per tal d’oferir una atenció integral, integrada, integradora i continuada en l’abordatge de la salut mental comunitària, en què és fonamental que les persones i les famílies tinguin una participació activa a l’hora de prendre decisions.

Després de 35 anys, l’atenció de la salut mental comunitària continua sent un repte sanitari i social.

Foto de 8photo - www.freepik.es