«És fonamental que la salut mental s’introdueixi en espais no sanitaris»

«El Dia Mundial de la Salut Mental es va començar a commemorar als anys 90 i permet exposar les necessitats i les dificultats, estructurals o de recursos, amb les quals ens trobem totes les persones que, d’una manera o altra, tenim contacte amb la salut mental. També és una gran oportunitat per aclarir conceptes erronis i canviar prejudicis adquirits, i aquesta és la forma principal de lluitar contra l’estigma.

Cal aprofitar la data per recordar que La salut mental és bàsica per al bon funcionament social, cosa que de vegades oblidem. Al capdavall, si revisem la definició que en fa l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en el seu concepte més ampli, la salut mental és l’estat de benestar mental i emocional amb què les persones afronten adequadament les nombroses tensions de la vida quotidiana, un estat que els permet dur a terme el seu pla de vida propi, desenvolupar el seu potencial i funcionar de manera productiva i col·laborativa en el seu entorn.  Això és una bona salut mental!

Si tothom en tingués, la societat seria perfecta, però no és el cas.  Per tant, invertir en salut mental és invertir en la salut i el bon funcionament de la societat.

Aquest any és especialment important recordar aquesta necessitat d’inversió. Estem immersos en una pandèmia mundial que ens fa viure una situació molt anòmala. Totes les investigacions que es van publicant apunten que, a part del patiment per les morts sobrevingudes, aquesta crisi deixarà seqüeles i veurem símptomes de malestar emocional tant en persones amb trastorn de salut mental previ com en les que no havien patit mai cap problema. Tots sabem que davant una dificultat econòmica com la que està sorgint es genera un malestar més gran. Entre les causes de les malalties mentals, un percentatge molt alt és extern, el que s’anomena determinants socioeconòmics, de manera que com més factors d’estrès tinguem en aquest àmbit, pitjor serà la salut mental i, en conseqüència, el nostre funcionament social».

«Parlar d’un model general no ens permet ser precisos, cal adaptar els models a cada realitat i a cada territori, però hi ha diversos aspectes que convé tenir en compte i que serien prioritaris, a parer meu:

• La dotació de recursos.

Al món hi ha grans desigualtats, no solament en la quantitat de recursos sinó també en la manera d’aplicar-los, però en general, segons dades de l’OMS, fins i tot els països amb un PIB elevat presenten un dèficit d’inversió en salut mental, en comparació amb altres àrees. Així doncs, La manca d’inversió en la prevenció i la promoció de la salut mental és la norma.

En països amb un PIB baix o mitjà, es calcula que més del 70 % de les persones que pateixen un trastorn mental no reben atenció. A escala mundial, hi ha menys d’un professional de la salut mental per cada deu mil persones. Això significa que la salut mental té molt poca dotació.

El més prioritari és aportar recursos humans i estructures per crear o millorar els serveis de salut mental.

I, a més a més, cal assegurar-ne la disponibilitat i l’accessibilitat i garantir que estiguin en la línia de la Convenció dels Drets Humans. Hi ha molts països al món on no es respecten els drets humans de les persones que pateixen, per exemple, trastorns mentals greus.

• L’aposta per un model de salut mental comunitària.

Què significa això? Significa que l’acció terapèutica es duu a terme majoritàriament en la comunitat, en el lloc on la persona viu i té el seu espai de relació. Amb aquest model es vol evitar els ingressos de llarga durada que produeixen desarrelament social i una dificultat més gran per tornar a l’entorn propi de cadascú. L’aplicació d’aquest model s’ha d’acompanyar dels dispositius de la comunitat no sanitaris, en un enfocament global de la salut mental. Vet aquí el punt clau de la qüestió: la salut mental no és només cosa de la sanitat.

És fonamental que la salut mental s’introdueixi en espais no sanitaris: en dispositius socials, a les escoles, les empreses, dins les organitzacions esportives, en tots els espais de relació, en definitiva.

Una bona política de benestar social és la millor mesura de prevenció en salut mental.

Aquests models, naturalment, s’han d’adaptar després a cada societat i ser sensibles a les poblacions vulnerables. Hi ha persones o col·lectius que sabem que presenten una prevalença més alta de malaltia mental i, per tant, cal articular aquests serveis en funció d’aquests grups.

El model d’atenció de salut mental comunitària no és homogeni, ni tan sols a Espanya. Hem avançat molt i ho notem en els pressupostos de salut mental. A Catalunya, per exemple, ja s’inverteix una mica més en salut comunitària que en hospitalària, però encara queda molt de camí per fer.

També és cert que els serveis comunitaris han de ser més proactius, apropar-se més als grups als quals no accedim, que no troben el seu espai potser perquè no oferim la resposta que busquen o perquè no hi hem pogut contactar.

• La detecció precoç.

La detecció precoç és la millor resposta. Ja s’han establert programes específics per als primers episodis psicòtics. L’àmbit infantil i juvenil té un llarg recorregut per endavant. En el cas de la pandèmia, sabem que moltes persones tenen símptomes de malestar o d’estrès posttraumàtic o dols més o menys patològics per motius d’una mort abrupta. És important atendre-les de manera precoç perquè tinguin un pronòstic més favorable».

Cal que els serveis siguin més proactius, oberts i tolerants quan s’adrecen a les persones amb més dificultat d’accés o de compliment dels tractaments.

«Hem de procurar que siguin al més accessibles i personalitzats possible. En la planificació dels serveis, sovint s’utilitzen indicadors tècnics, teòrics, de vegades amb dades no gaire exactes. Amb aquesta informació es planifiquen els grans serveis per a les grans síndromes, però es deixa fora les persones amb síndromes intermèdies o no majoritàries o que tenen problemes molt complexos i no troben un itinerari terapèutic adequat al seu cas. Això, afortunadament, també es va modificant, tot i que lentament. Hi ha molts territoris on aquesta planificació ja es duu a terme amb la col·laboració de diferents agents: associacions de primera persona, associacions de familiars, societats científiques… I tot això fa que els planificadors tinguin més informació a l’hora de poder ubicar recursos econòmics allà on entenen que poden ser més efectius.

El futur en salut mental és la planificació dels serveis de manera col·laborativa entre tots els agents. Només els qui fan ús del servei o que veuen la necessitat d’utilitzar-lo poden tenir prou sensibilitat per dir què és el que necessiten. D’altra banda, els responsables d’un territori o d’un país han de saber com es poden dotar, no sempre es pot fer tot el que es voldria. Els pressupostos no són il·limitats, de manera que cal assolir determinats pactes per decidir fins on es pot arribar».

«Diria que som en una fase col·laborativa i d’adquisició de confiança mútua, però que ens falta trajectòria per poder superar les dificultats. A tall d’exemple, al Parc Sanitari Sant Joan de Déu estem desenvolupant un programa pilot amb la Federació Veus en què tres persones amb experiència directa intervenen amb els equips en diferents dispositius. La idea és molt bona, però encara tenim dificultats d’execució, en part per la manca de regulació.

Cal comptar amb tothom per repensar els serveis i, per tant, aquestes polítiques actuals que estan començant i necessiten més recursos són importants. Quan es coneguin els interessos de tots els sectors afectats es podran prendre decisions més encertades, respectant sempre els equilibris i les necessitats socials».