L’impacte de la vulnerabilitat en la salut mental

La pandèmia de la COVID-19 ha generat una situació d’emergència sanitària i social que ha posat a prova dimensions de la nostra vida com la salut general i la salut mental. També és cert, però, que ens ha afectat de manera desigual segons el punt de partida. Aquests darrers mesos, diferents estudis han mostrat que el contagi i la malaltia s’han produït més sovint en la població dels barris i dels nivells socioeconòmics més desfavorits, de manera que podem predir un augment de la desigualtat ja existent. (AQuAS, 2020).

Espanya, segons la carta signada per diversos investigadors espanyols i publicada a The Lancet (García-Basteiro et al., 2020), ha estat un país molt afectat per la COVID-19. Tal com ho expressa la carta, «aquests problemes s’han vist agreujats pels efectes d’una dècada d’austeritat» en el sistema de salut, però també per uns serveis socials debilitats a causa de les múltiples retallades, als quals es recorre injustament per resoldre uns problemes que són estructurals.

Aquesta crisi sanitària, econòmica i social està deixant de banda moltes persones vulnerables que ja eren víctimes de crisis anteriors, mentre que d’altres han perdut la feina o l’habitatge o es troben en condicions de fragilitat extrema.

Per aquest motiu, necessitem una estratègia de resposta basada en un enfocament de drets humans: dret a la salut, dret a condicions de feina segures i dignes, dret a un habitatge adequat, dret a l’alimentació… que garanteixi unes condicions de vida dignes a totes les persones.

Aquesta crisi servirà per canviar el model social vigent? Durant aquests mesos hem vist manca de coordinació entre les administracions i una presa de decisions tardana. Tampoc no s’ha tingut en compte els professionals de l’atenció directa del sector social i sanitari en les mesures adoptades per combatre la pandèmia.

Tanmateix, també hem estat testimonis d’exemples de solidaritat quotidiana que han permès pal·liar algunes conseqüències immediates de la pandèmia. I ens podem preguntar: la solidaritat serà només una resposta a l’emergència o serà més aviat una actitud que ens acompanyarà cada dia i que actuarà com a motor de canvi social, de transformació cap a una societat més justa?

Si al començament dèiem que la crisi afecta la salut mental, també és cert que la solidaritat i l'altruisme són factors de protecció de la nostra pròpia salut mental.

Ens trobem davant l’oportunitat com a societat de restablir xarxes ciutadanes que enforteixin els nostres barris, alhora que ens empoderin per reclamar els drets vulnerats.

Ara bé, els problemes estructurals no es poden resoldre des de l’emergència ni únicament des de la societat civil. Necessitem unes polítiques públiques amb mirada de drets, amb estratègies efectives a llarg termini i dotades de pressupostos per combatre la pobresa, el sensellarisme i l’exclusió social. Necessitem canvis legislatius, per exemple en la llei d’estrangeria que condemna milers de persones a la pobresa, i que es reconeguin com a drets subjectius el dret a la salut i el dret a l’habitatge.

En conclusió, mentre les crisis no s’afrontin amb polítiques públiques basades en drets humans sinó amb més retallades socials i econòmiques i vulneracions de drets, la societat continuarà emmalaltint; perquè una part de la ciutadania en quedarà greument afectada i això farà augmentar la pobresa i la desigualtat. Una societat que es defineix com a garant de drets no es pot permetre deixar ningú enrere.