Prevenir el suïcidi juvenil

Els signes que ens alerten d’un risc de suïcidi són diversos. Per una part, qualsevol verbalització d’una visió negativa sobre un mateix. Això es tradueix en expressions com pensaments: «no valc res», «la meva vida no té sentit», «soc una molèstia pels meus pares», entre altres tantes idees negatives.

També hem d’estar alerta amb canvis de conducta que denoten pèrdua d’interès per coses que abans li agradava fer, quedar amb els seus amics o canvis, de vegades bruscos, que ens poden cridar l’atenció d’aquesta persona.

Alguns dels senyals d’alerta més comuns són:

• Comentaris sobre la manera de matar-se o plans per matar-se a si mateix o per fer-se mal.
• Mostrar desesperació o parlar de no tenir sortida, sentiments de desesperança i solitud.
• Sentir un dolor profund que no acaba i que fa que se sentí com atrapat.
• Expressar que és una càrrega pels altres, que no li importa a ningú, que els altres estarien millor sense mi…
• Consumir o augmentar el consum de substàncies com les drogues o l’alcohol.
• Tenir un comportament ansiós o agitat.
• Dormir massa o massa poc.
• Abandonar les relacions amb la família, les amistats i altres relacions importants.
• Expressar ràbia extrema.
• Canvis d’humor, tristesa o irritabilitat, desmotivació, pèrdua d’interès.
• Aïllament social i familiar.

Les persones que parlen de suïcidar-se no ho fan per cridar l’atenció. Aquest és un mite que fa que no fem res. Les persones que verbalitzen el suïcidi, verbalitzen un patiment o una incomoditat emocional que no saben gestionar. Hem de reinterpretar aquest mite: és una petició d’ajuda, una oportunitat perquè la persona que està al seu costat s’adoni que necessita ajuda.

Pau (nom fictici)

Testimoni

Escolta'm!

Ver testimonio

Quan hi ha una verbalització d’una idea suïcida o d’expressions negatives sobre un mateix, com «no valc res», «la meva vida no té sentit», «soc una molèstia pels meus pares», entre tantes altres, cal prendre-s’ho seriosament, demanar ajuda a un professional i, en l’entorn familiar, validar i reconèixer el patiment que té el fill o la filla. Totes les amenaces d’intent de suïcidi són reals, això no vol dir que sigui imminent, però sense dubte és una cosa per prendre-se-la seriosament.

De manera general, en els estudis publicats, hi ha cert acord que el trànsit de la ideació a l’acció dura al voltant d’un any. Com sempre, els estudis fan referència a àmplies mostres, motiu pel qual són una orientació que ajuda a conèixer el procés general. L’experiència clínica va en la mateixa direcció, els nois que atenem després d’un intent de suïcidi expliquen processos de mesos, fins i tot anys d’ideació de la mort abans de passar a l’acte. Lamentablement, en massa ocasions, l’intent de suïcidi és la primera informació o la primera comunicació al voltant d’aquell procés interior. S’ha demostrat que el suïcidi no és una cosa sobtada, impulsiva, en la qual no hi podem fer res.

Si sospitem que el nostre fill o filla està pensant en la mort, li hem de preguntar, ni que sigui una pregunta difícil de fer. No fer-ho és massa arriscat.

No ho sabem. Per tant, no podem abaixar la guàrdia. Hem d’actuar tan aviat com es pugui fent-li veure que necessita ajuda. Si us plau, ajudeu si algú ens menciona la seva intencionalitat. No esperem!

Hi ha diversos factors o situacions que poden convertir-se en factors de risc per a alguns joves:

• Una sensació de desesperança real sobre el futur.
• Una depressió greu.
• Un intent previ de suïcidi.
• Alguna mena de trastorn psiquiàtric.
• L’abús d’alcohol i drogues.
• Una baixa autoestima, que pot provocar un sentiment de culpa o vergonya.
• Una pèrdua o un dol recent d’algú proper.
• Història familiar de suïcidi.
• Experimentar un altre suïcidi significatiu (per exemple, un amic o un adult significatiu).
• Dificultat per mantenir relacions socials o amoroses.
• Assetjament escolar persistent o rebuig per part dels seus iguals (de la seva mateixa edat).
• Racisme
• Actituds homofòbiques o LGTB-fòbiques.
• Fàcil accessibilitat a drogues, medicació o altres mètodes.

Molts estudis han demostrat l’eficàcia d’intervencions específiques en la reducció de la mort per suïcidi. Sembla demostrat, per tant, que el suïcidi es pot prevenir, però també està constatat que per aconseguir-ho necessitarem ser molts, si no tots, implicats i compromisos amb aquest objectiu irrenunciable. Emulant el lema de la publicitat de prevenció d’accidents de trànsit que fa anys que coneixem i abracem: «Zero morts per suïcidi».

Dr. Diego J. Palao Vidal

Director Executiu de Salut Mental

Consorci Corporació Sanitaria Parc Taulí de Sabadell

«Tots podem ajudar a evitar morts per suïcidi»

Llegeix més

Hi ha tres nivells de prevenció en funció del grup al qual es dirigeixen les intervencions. La prevenció universal estaria dirigida a la població general, la prevenció indicada estaria adreçada a un grup de població amb un major risc de presentar un problema, per exemple, el cas de persones amb depressió, i la prevenció selectiva, que aniria dirigida a persones que ja han presentat una temptativa de suïcidi. Pel que fa a la conducta suïcida, quan parlem de prevenció universal en població adolescent, parlem sobretot de tractaments universals que s’emmarquen en l’àmbit escolar, com l' Empowering a Multimodal Pathway Toward Healthy Youth (EMPATHY) o el The Saving and Empowering Young Lives in Europe (SEYLE).

En relació amb la prevenció indicada i selectiva del suïcidi, parlarem d’intervencions que impacten en els elements essencials del suïcidi, com són el dolor, la desesperança i la vinculació, i que ajuden a alleugerir el malestar i a incorporar recursos personals. Exemples d’aquestes serien tractaments com la Teràpia dialèctica-conductual (dialectical behavior therapy; DBT),  la Teràpia cognitiva-conductual (cognitive-behavioral therapy; CBT) i la Teràpia basada en la mentalització (mentalization-based therapy; MBT), aquestes tres intervencions en concret no només estan orientades al tractament de persones en risc, sinó que també són específiques per a la ideació i les temptatives de suïcidi.

Si una persona té ideacions suïcides, ha d’entendre que no està fent res dolent, que no li està passant res estrany i que no sapiguem gestionar, que la seva situació no és irreparable pel fet d’haver pensat amb la mort. Que demani ajuda, que ho comparteixi i que sàpiga que no està sol.

És important consultar el o la professional de medicina o de pediatria perquè puguin realitzar una derivació a serveis de salut mental (Centre de Salut Mental Infanto juvenil (CSMIJ) o Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA)) o, en casos molt urgents, consultar els serveis d’urgències de salut mental on hi ha psiquiatres de guàrdia que podran realitzar una valoració urgent del cas i començar un tractament o indicar un ingrés, si fos necessari.

Si detectem que el nostre fill es vol suïcidar, les accions immediates són paral·leles, per una banda, hem de prendre mesures de prevenció de manera immediata, l’essencial en el nostre entorn és tancar amb pany i clau tota la medicació del domicili perquè el nostre fill no hi tingui accés. En països amb alta presència d’armes de foc, la mesura també inclouria treure totes les armes de foc de casa.

De manera paral·lela també hem de demanar ajuda a un professional de la salut mental.  El procediment per a una atenció en el circuit públic a Espanya és assistir al nostre referent de pediatria o medicina d’atenció primària del nostre fill i informar-lo de la situació, perquè valori i pugui fer la derivació a salut mental, que normalment està al mateix centre d’atenció primària. Ells valoren si aborden la situació al mateix centre o si fan una derivació a un Centre de Salut Mental Infanto juvenil (CSMIJ, a Catalunya).

Al circuit de mútues o de privada, es pot sol·licitar visita amb el professional de salut mental perquè valori quines accions cal prendre i quins passos cal seguir.

Si trobem al nostre fill al mig d’un intent de suïcidi o identifiquem que acaba de fer-ho, o considerem que no podem esperar al dia de la visita amb el professional referent, cal acudir directament a urgències del seu hospital de referència, tant per valorar les conseqüències orgàniques de l’intent si l’hagués dut a terme, i en aquest cas la seva estabilització, com per a una valoració en matèria de salut mental.

Mai se li ha de dir: «No diguis ximpleries».

Hem d’evitar dir tot allò que invalidi o empitjori el patiment de la persona, que suposi o que s’entengui com un repte, que no ens la prenem seriosament o que és un problema pels seus éssers estimats.

A tall d’exemple, mai se li ha de dir:

• Que només vol cridar l’atenció.
• Que no digui ximpleries.
• Que, si ho vol fer que ho faci bé, però que no molesti.
• Que no passa res.
• Que són coses seves.
• Que està en el millor moment de la seva vida.
• Que hi ha gent que està pitjor.
• Dient-me aquestes coses em mataràs.
• Mataràs el teu pare amb aquestes coses.
• Només fas que portar problemes.

Dependrà del tipus de relació que es tingui amb aquesta persona per veure què és el més apropiat, però, en termes generals cal que:

• Validar el seu malestar:  «t’entenc… normal que et sentís així» (Això no són clixés, això ha de ser real perquè li arribi a la persona, per tant, abans de dir això, cal haver-la escoltat amb profunditat).
• Transmetre esperança: «d’aquesta en sortirem plegats…».
• Reforçar els seus vincles amb la vida:  «saps que no està sol, no et deixaré sol, et necessitem…»

El suïcidi no és una malaltia, de manera que no hi ha un tractament específic per a la persona que es vol suïcidar. Existeixen moltes línies de tractament que s’han demostrat eficaces per a la prevenció del suïcidi, sobretot les que assumeixen que les crisis suïcides necessiten un seguiment a mitjà i llarg termini.

La intervencióThe World Health Organization Brief Intervention and Contact Program (WHO BIC) ha estat reconeguda en una metaanàlisi com la intervenció amb millors resultats per a la reducció del suïcidi, per sobre del Liti i de la Teràpia cognitiva-conductual. Aquesta intervenció consisteix en una visita en rebre l’alta i un seguiment programat de nou contacte distribuïts en 18 mesos (telefònics o presencials, distribuïts de manera setmanal i mensual (1,2,4,7 i 11 setmanes, i 4,6,12 i 18 mesos).

Moltes altres teràpies han demostrat beneficis en l’abordatge de la conducta suïcida: la teràpia Dialèctica Conductual (DBT), la teràpia cognitiva conductual (CBT), la teràpia basada en la transferencia (TFP), Multisystemic Family Therapy (MST); Family-Based Crisis Intervention (FBCI); Attachment-Based Family Therapy (ABFT). Alguns tractaments farmacològics com el liti o la clozapina, també han demostrat la seva eficàcia en la prevenció del suïcidi.

En la realitat del suïcidi, sobretot en la infància i l’adolescència, és important ajustar el tractament als condicionants que han dut a la persona a prendre aquesta decisió. Però de manera general, tot tractament que vagi orientat a incrementar les habilitats d’afrontament de la vida, són les que més impacte tenen en la infància i l’adolescència en la reducció del suïcidi.

La ideació de mort o les idees de suïcidi no són una malaltia i no estan reconegudes com a tal en cap manual ni classificació internacional de malalties. Amb això entenem que el suïcidi no es pot tractar amb medicació, no surt una idea com en el cas d’una berruga que podem extirpar, ni quirúrgicament ni químicament. Amb això no vull dir que la medicació no pugui ajudar. De fet, les estratègies psicofarmacològiques per a l’abordatge de la ideació suïcida estan orientades sobretot a reduir i mitigar el dolor o patiment que hi ha a la base de la ideació de mort, mitjançant el tractament dels trastorns psiquiàtrics subjacents i a través del tractament dels símptomes psiquiàtrics, com per exemple la depressió, ansietat o insomni.

Sí, fins i tot en el moment actual, en què tots tenim la sensació que tenim molt per fer encara per prevenir el suïcidi, la majoria de persones superen la seva crisi  i aconsegueixen fer una vida normal. El que és difícil i desaconsellable fer, és intentar estalviar-te, fugir o evitar una crisi vital, es tracta d’assumir-la i resoldre-la.

Els nois i noies que passen per un procés de crisi vital es plantegen la mort com la solució a una situació que, com el seu propi nom, es defineix com una crisi, és a dir, es caracteritza per ser temporal. És una situació que un pot sentir que no sap gestionar, de vegades perquè no troba la solució en aquell moment. La impaciència davant la seva resolució, generalment incrementa el dolor, amb una percepció distorsionada que serà així per sempre. Però sabem que no és així, el no haver trobat ja una solució, no es pot entendre com que no existeix, sinó com que encara no l’hem trobat.

Júlia (nom fictici)

Testimoni

«El meu missatge és que tot passa, cap problema és permanent»

Ver testimonio

Són situacions que tenen un principi i un final, si la persona pot comprendre que es tracta de temps i té pietat amb ella mateixa per concedir-se’l, allò que veu com quelcom tan difícil, deixa de ser-ho. Tots tenim l’experiència d’haver viscut alguna situació que semblava que ens superava, que seria impossible bregar amb ella… i l’endemà o amb el pas dels dies la percepció d’aquesta situació ja havia canviat.

Sí que hi ha persones que poden tornar a normalitzar la seva via i algunes, de rellevància pública, han volgut explicar la seva crisi i com s’han recuperat per tal d’ajudar amb el seu testimoni. És el cas, per exemple, de Lady Gaga, Selena Gómez, Adele, Demi Lovato, SIA, Katy Perry, Billie Eilish, Kid Cudi, René Residente o Kendrick Lamar, entre altres. Però encara són moltíssimes més els exemples anònims que tenim al nostre voltant.

Has fet un pas important admetent que et sents igual. Això que ens expliques has de dir-ho sense por als professionals que t’ajuden i a la teva mare. Ells potser estan pensant equivocadament que estàs millor i, si no és així, és crucial que et sinceris amb el teu entorn: dir-los que no notes millora, que no estàs millor.

Només amb informació fiable sobre com et sents realment se’t podrà ajudar d’una manera més orientada i també, per descomptat, serà d’ajuda per a la teva mare. Quan no estem bé emocionalment, pensem que els altres ho saben o se n’adonaran, però no, no som endevins, podem intuir-ho, però no en tenim la certesa. Si no diem com ens sentim realment és difícil que ens puguin ajudar els altres.

M’ha vingut al cap una persona intentant obrir un pot, un s’esforça molt sense percebre cap avanç, pensa que mai el podrà obrir. Si s’ha de jutjar el valor dels seus esforços en aquest moment, només poden ser negatius, una pèrdua de temps. El pot segueix tancat i la seva idea per l’experiència prèvia és que és incapaç d’obrir-lo. Algunes vegades, una persona passa el pot a algú, aparentment amb menys força física, i l’obra immediatament sense cap esforç. En aquest moment, després de la sorpresa i només llavors, un s’adona que tots els esforços previs havien estat molt útils, havia preparat o afluixat la pressió sense cap avanç aparent. En aquest moment, es promet a ell mateix no tornar a desmerèixer els esforços fets, aquells que encara no han pogut demostrar la seva utilitat.

Pel que sembla, la teva mare ha hagut d’obrir molts pots, i ha vist moltes vegades que cada nit, just darrere del moment més fosc, es fa de dia. Mai podràs ser una càrrega per a la teva mare, tampoc podràs cansar els professionals,  i quan ells et diuen que et veuen millor, ja veuen que el pot encara no està obert, però crec que el que pretenen és fer-te avinent la seva voluntat d’esforçar-se per continuar. Sembla que la teva mare també és d’una altra època, d’aquella en la qual tenia més valor l’esforç que el resultat.

Si creus que no pots amb això, ves a veure un professional perquè per a això hi són, no molestes. La confiança és bàsica i, de vegades, és difícil trobar-la al teu propi entorn, però no és impossible. Tens dret a expressar els teus sentiments: el que sents i com ho sents. Hi ha persones que es van sentir igual que tu, van fer aquest pas de demanar ajuda i avui se n’alegren perquè la seva vida ha canviat gràcies a aquesta oportunitat.

És molt important que consultis un professional si encara no ho has fet o que parlis amb un professional que ja coneguis i amb el qual hagis parlat prèviament. Els professionals hi som per ajudar-te,  mai ens molestaràs per demanar ajuda i compartir el teu malestar, és la nostra feina i hi estem del tot compromesos. Estarem al teu costat acompanyant-te en aquest procés perquè et sentís millor.  Si no tens confiança amb la teva família o amb els teus amics per parlar-los d’aquest tema, potser el que sí que podries fer és dir-los que t’acompanyin o que t’ajudin a buscar ajuda professional, sense entrar en detalla a l’hora d’explicar-los què et passa o com et sents. Potser amb aquest primer pas després et resulta més fàcil poder-te obrir a ells i compartir una mica més allò que et passa.

Si acabes de complir-ne 17 i vols estar millor als 18, això significa que t’has donat a tu mateix un temps raonable de recuperació. Imagino que, quedant un any al davant, ara el més important és precisament oblidar-te d’atabalaments de temps i no estar cronometrant la recuperació. Al cap i a la fi, dependrà una mica del que facis durant aquest temps i pressionar-te no sembla la millor idea de fer-ho. La teràpia, com tot, depèn una mica de la teva implicació en ella, però en aquestes edats, si t’impliques, en un any et sentiràs millor.

Fins i tot, sense implicar-te et sentiràs millor, però no és el que et recomano. A aquestes edats la por de seguir igual és molt habitual, tant habitual com infundat, estàs en una època de constant canvi, tant el que voldries fer com el que no vulguis fer. Estàs a prop de veure una realitat que de vegades els adolescents no veuen, que el món dels adults és infinitament millor que el dels adolescents.

Els processos de recuperació de les crisis suïcides són individuals, però també tenen elements comuns, intentem abordar aquests segons en la resposta.

Nosaltres entenem que les crisis suïcides es produeixen en el context d’una crisi vital.  Amb això sabem que mentre la crisi vital no es resolgui, el risc de suïcidi es manté present.  Per això recomanem que les mesures de seguretat es mantinguin durant tota la crisi vital i durant un any un cop s’hagi resolt.

És important incorporar aquestes mesures de seguretat en les rutines familiars:

• Privar de l’accés a la medicació (recomanem guardar tota la medicació que hi hagi al domicili amb pany i clau) i monitorar el seu ús i assegurar-se l’adherència al tractament farmacològic.
• Mantenir-se més disponible i atent davant la presència de crisis esporàdiques.
• Afavorir el compliment amb el seu tractament tant psicològic com farmacològic,  assegurar que assisteix a les visites de seguiment i mantenir una bona comunicació amb el professional terapeuta de la seva filla i amb l’escola (si és que pot assistir-hi en aquest moment).
• Transmetre-li esperança.
• Reconèixer i explicar-li que l’adolescència és una etapa dura, però que tot el que ve després és molt millor,  que no passa res perquè no sàpiga què fer en un futur, perquè no sàpiga què vol, perquè està confosa, perquè totes aquestes coses durant l’adolescència no són un problema, són precisament les respostes que cal respondre els pròxims anys, no en aquest moment.
• Transmetre-li que el seu malestar no desbordarà la família, que vostès són on volen estar, al seu costat, a les bones i a les no tan bones.
• Fomentar la vinculació de la teva filla a grups de pertinença, a activitats, amb iguals i en l’àmbit familiar.

És probable que, durant aquest procés, us sentiu en algun moment confosos i desbordats. Pot ser que faci alguna cosa que no és la correcta, o quelcom que et recrimini la teva filla. Això últim és humà i ella haurà de veure que la cosa no es tracta de fer les coses bé, que tots ens equivoquem, que la cosa va d’aixecar-se amb humilitat, amb pietat cap a un mateix i seguir provant-ho.

Quan la teva filla us diu: «encara no estic bé, encara no em sento preparada», heu de transmetre-li: «ho sabem i seguirem estant al teu costat fins que ho estiguis».  Amb la seva evolució, amb el treball terapèutic i amb el seu acompanyament, anirà podent identificar aquestes situacions que la desborden i incrementant els recursos per afrontar-los.

Sempre cal seguir les pautes i preguntar, en cas de dubte, als professionals que atenen la teva filla, no dubtis a preguntar-los i demanar-los orientació.

El que ajuda és reaccionar amb un comportament tranquil, empàtic: fer-li saber que enteneu que les autolesions són una reacció quan se sent realment aclaparada i quan sent molt dolor emocional. Que esteu al seu costat i que ha de ser una experiència realment difícil. Sobretot requereix molta paciència, són processos que es poden allargar en la seva recuperació.

És important que pugueu implementar les mesures de seguretat al domicili com per exemple guardar tota la medicació amb pany i clau o retirar objectes amb els quals la vostra filla es pugui fer mal. També és crucial realitzar una estreta supervisió, és a dir, estar més disponibles i atents a com es troba la vostra filla per poder-la acompanyar en tot aquest procés, que ella sàpiga que esteu allà per qualsevol cosa que necessiti. És important assegurar-se que va a les visites amb els seus referents, que es pren la medicació, si fos el cas, que hi ha comunicació entre la família i els professionals.

Ella ha de sentir i veure que sou allà, a prop, disposats a escoltar-la i ajudar-la en tot el que necessiti. En moments de major malestar és clau l’acompanyament, l’escolta activa, ajudar-la a distreure’s amb alguna activitat, que sapigueu on consultar de manera urgent o que disposeu d’alguna medicació de rescat per ajudar-la a tranquil·litzar-se.

Normalment quan els nois s’autolesionen és una manera d’evadir-se, de tranquil·litzar-se de desconnectar del dolor emocional. Amb el suport dels professionals potser també podeu ajudar la vostra filla a trobar altres maneres de poder canalitzar aquest malestar sense que es faci mal.

Pots fer molt, però pot ser que a ell no li agradi.

Has de saber si el teu amic està en seguiment, si els seus pares són conscients de la seva situació i del seu malestar, en definitiva, si ja sou molts els que formeu la xarxa d’ajuda. Si això és així, ja només et falta fer d’amic d’algú que no troba motius per viure, és a dir, que et tocarà prendre una mica la iniciativa en la relació,  en algunes ocasions pot ser que t’hagis de posar una mica pesat fins i tot, perquè sigui conscient del que no és capaç de veure en aquest moment:  que no està sol, que us importa i que esteu encantats de donar-li un cop de mà,  que no és una càrrega per a vosaltres, que sou conscients dels esforços que està fent, que no es preocupi, que no es deixi emportar per a la desesperació. Recordo la importància de la vinculació.

En canvi, si ets el receptor de la primera notícia, la situació és més complicada per a tu, perquè en aquest moment al teu amic li pot costar veure, o estar d’acord amb la importància de crear, d’activar, aquesta xarxa de suport, de la importància que els pares coneguin la seva situació i de la importància que més persones concorrin en el seu procés de recuperació. La relació d’amistat es basa a fer el millor per a l’altre, no en guardar secrets enverinats.  Desafortunadament hem hagut de tractar amb nois que van guardar el secret del seu amic, i aquest va acabar morint per suïcidi. La culpa d’aquests nois és infinita, sense tenir-la en realitat, no és gens fàcil fer front a aquesta situació. No ens podem fer càrrec d’aquesta realitat sols, perquè tampoc nosaltres ho estem.

Sabem que el més probable és que abans parlin amb els seus amics, potser els de l’escola, i no amb els pares o els professors. La gent jove s’ha de sentir confiada a l’hora de parlar d’aquests temes i poder dir a un amic o amiga que es vol suïcidar si té aquests pensaments. És important no estigmatitzar aquesta persona per allò que està manifestant. Has de saber que en les paraules del teu amic hi ha un patiment emocional. No es tracta d’una malaltia mental, ni de covardia, ni vol cridar l’atenció. Anima’l que busqui ajuda i que ho expliqui al seu entorn familiar, a aquelles persones que li generin més confiança. És molt important escoltar-lo i oferir-li suport per buscar ajuda.

Hi ha comportaments que ens poden mostrar que potser alguna cosa no va bé: no respon els WhatsApp, potser ha canviat la seva foto amb una que ens transmet tristesa, no t’agafa les trucades o bé, quan estàs amb ell o ella, et comenta que no val la pena res, que no s’aixecaria, no vol seguir estudiant o treballant, que no dorm bé.

La primera intenció que en surt sempre és dir-li que s’animi, intentem donar consells, incloent-hi que tots estem més o menys igual i, en un intent d’empatia, es comparteixen els mateixos problemes perquè s’adoni que no està sol. I se sol dir que sempre s’ha de veure el sentit positiu de les coses. Però tot això potser li fa sentir més feixuc el pes del seu malestar i dolor i potser li fa pensar que és millor no dir res més a ningú.

Ningú ens ha ensenyat com atendre el dolor emocional. Tots sabem com actuar davant del dolor físic o una ferida, però amb ferides emocionals no sabem quina «tireta» pot anar bé.

Sense invalidar, és a dir, subestimar allò que ens ha dit, podem acompanyar-lo en coses bàsiques i que sabem que abans li agradaven, estant al seu costat i sense atabalar-lo amb reflexions o preguntes. Cal saber escoltar el que ens diu, sense jutjar, sense criticar: les ferides emocionals, el seu dolor, necessiten ser escoltades.

No ens hem de responsabilitzar del malestar de l’altra persona, no podem endevinar, no som professionals ni especialistes. Per aquest motiu, és molt important animar-lo, des d’una convicció plena, a buscar ajuda professional, sempre oferint i transmetent-li esperança.

És una pregunta realment interessant, en la qual juga també un paper important el concepte de «difusió de la responsabilitat». Ha de ser fàcil, en xarxes socials, pensar que això ho està veient molta gent, així que algú actuarà, algú farà alguna cosa. Vull intentar respondre compartint algunes reflexions, perquè cada un pugui extreure el seu propi pla d’actuació.

Hem mencionat algunes intervencions que han mostrat eficàcia en la prevenció del suïcidi i altres problemàtiques, com l’assetjament escolar. N’hi ha una que consisteix a treballar amb els alumnes: «Coneix, Acompanya i Informa». Es tracta de corresponsabilitzar els companys de les situacions de risc dels seus iguals, per descarregar la persona que pateix del fet d’haver de ser qui denuncia la situació i que no se sentí sola.

Segons la meva experiència clínica, els pares sempre em transmeten un profund agraïment vers les persones que les han alertat del risc en el qual es trobaven els seus fills. És un acte de valentia i de responsabilitat ciutadana posar per davant la cuida i la vida, fins i tot d’un amic, anteposar-la a una malentesa lleialtat amb ell. El compromís amb els amics consisteix a cuidar-se mútuament, en saber que aquesta persona farà el millor per a tu, no en què guardarà secrets, sent «còmplice passiu de la meva autodestrucció».

L’escola és l’escenari amb més possibilitats d’impacte en la prevenció del suïcidi. En l’escenari on pots trobar tots els menors d’una comunitat, per tant, és l’escenari ideal per a la implantació d’intervencions de prevenció universal (per a tots). La major part dels estudis de valoració de l’eficàcia de les intervencions s’han fet en àmbits escolars, com l’Estudio EMPATHY o l’Estudio SEYLE.

El potencial és innegable, però això passa amb suïcidi i amb la majoria de dificultats que poden tenir lloc durant la infància (maltractes, abusos, negligències…). De manera que, des del meu punt de vista, el que seria inqüestionable és que demanéssim als professors més esforços dels que ja fan. Si jo fos de l’àmbit de l’educació, no em conformaria que em donessin idees de com actuar, més aviat convidaria a Salut a entrar a les meves aules i que ells fessin el que se sap que funciona.

Et recomano també la consulta de la recent «Guia per a la prevenció i el primer abordatge de la conducta suïcida als centres educatius de les Illes Balears», que recull recursos i continguts necessaris.

Les preguntes sobre la ideació de mort o la conducta suïcida sempre han de ser progressives i per competències. Sempre començaríem identificant un malestar, ja sigui de manera activa (observant canvis de comportament i expressions de malestar) o responent una demanda directa del nen o de l’adolescent.

Una vegada constatada la presència del dolor, començaríem la valoració de la presència del següent element essencial del suïcidi, la desesperança. Si trobem ambdós elements, que sabem que són suficients perquè pugui haver-hi ideació de mort. En aquest moment hem de preguntar per aquesta idea. En alguns casos, si el nen o adolescent diu que està pensant amb el suïcidi, seria suficient per interrompre la valoració i acompanyar-lo en el seu malestar i informar-lo que informarem els seus pares d’això tan important, perquè puguin ajudar-lo, per ajudar-lo a gestionar tot el que el fa patir.

Com a exemple pràctic,  proposo el que podria ser una conversa amb un noi de 12 anys després d’un entrenament:

• Entrenador: «Puc parlar amb tu un moment? Com estàs? Fa alguns dies que et veig capcot, com desmotivat, va tot bé?»
• Noi: «Sí, sí, estic bé, no passa res.»
• Entrenador: «D’acord, però que sàpigues que som un equip, no només esportiu, saps que pots comptar amb nosaltres pel que necessitis.»

Uns dies després…

• Noi: «Puc parlar amb tu?»
• Entrenador: «Clar.»
• Noi: «És que fa temps que…»
• Entrenador: «Vaja… això que m’expliques és molt dur … Què has pensat fer?»
• Noi: «Res, no s’hi pot fer res, no soc capaç de fer res.»
• Entrenador: «Amb tot això que m’expliques, has pensat que la vida no val la pena?»
• Noi: «Cada dia…»
• Entrenador: «Normal. Això ho saben els teus pares?»
• Noi: «No, no els vull preocupar»
• Entrenador: «M’ho imagino, sempre tan reservat. Ja et vaig dir que som un equip i no et deixarem sol en això, jo t’ajudo a parlar amb ells, d’aquesta ens en sortirem segur, però junts.»

Un entrenador no necessita aprofundir més, no necessita saber si a més d’ideació hi ha planificació, si ha fet intents previs, no està dins de les seves competències abordar les idees de mort ni treballar en els motius de vida, ni elaborar el pla de seguretat, però sí que pot identificar-lo, validar el dolor, transmetre esperança i, molt important, traspassar aquesta informació al següent nivell de competència. Un psicòleg ha d’entrar a fons en tots els aspectes mencionats.

El primer és reconèixer el malestar,  validar-lo, informar l’equip docent del malestar que expressa, fer-los partícips de la seva recuperació, perquè ells, al mateix temps, en facin partícips els companys. Necessitem identificar l’origen del malestar en la mesura que sigui possible, si té a veure amb una excessiva exigència, amb problemes de rendiment o amb la relació amb els seus companys i companyes.

Recordem que, als 12 o 13 anys, són molts els fronts que s’obren, encaixar amb els altres, por al rebuig, vergonya, no només el dels estudis i molts d’ells afecten aquest últim.

Que entengui que l’ajudareu perquè, per a vosaltres, les seves angoixes són importants i no s’ha d’avergonyir de tenir-les, que no hi ha manera que ells ens decepcionin, que els estimem amb bones notes i amb males notes, amb pors i sense pors. 

Si amb això aconseguim disminuir el seu dolor, el seu malestar, ja estarem evitant el risc que aparegui la ideació de mort. En segon terme, transmetre esperança, que tot anirà bé, que es doni el temps necessari per millorar la situació, un cop s’hagi identificat.

Paral·lelament, incrementar les oportunitats de vinculació, afavorir que tingui diferents grups de pertinença, ja sigui en esports, en activitats lúdiques, centres cívics, etc. Hi ha nois que sostenen la seva autoestima en la seva tasca en altres àmbits que són l’acadèmic, i hi ha nois que es recolzen en els amics del centre d’oci de la seva comunitat, del club d’esport, en els moments en què tenen algun conflicte amb els companys de classe o de l’escola.

El suïcidi infantil i juvenil, com el dels adults, està lligat al patiment, per tant, a totes aquelles situacions que el provoquen objectivament: assetjament escolar, maltractament físic i psicològic, abusos sexuals, ser testimoni de violència de gènere i un llarg etcètera.

El cas concret de l’assetjament escolar té dues particularitats que val la pena remarcar:

• La relació de l’assetjament escolar amb el suïcidi és global, és a dir, està lligat al suïcidi tant per part de la persona assetjada com per part de la persona assetjadora.
• La víctima, sovint, està sotmesa a dos elements que són fonamentals en el suïcidi: el dolor i patiment que generen les agressions o humiliacions i la desvinculació del grup d’iguals, que pren especial rellevància durant l’adolescència.

Tots hem d’estar molt alerta davant una situació d’assetjament escolar i activar els protocols que els centres educatius tenen per atendre aquestes situacions, orientats sobretot a la víctima, però també a l’agressor.

Probablement aquest alumne manifesta la por a un dolor que pensa que pot viure anticipant situacions que per a ell són molt doloroses.

Són pors o temors que sorgeixen davant del que podrien ser «dols anticipats» cap a aquelles situacions on existeixi un risc de ruptura d’un vincle afectiu vers algú, algun lloc o allò a què tenim un afecte o unió emocional.

 Com a orientadora, i en funció de cada cas, recomanaríem parlar amb l’alumne perquè verbalitzi les seves pors. Fer-ho, ja farà que siguin menys dolorosos aquests pensaments. Parlar ajuda, per a tots, en aquest cas es tracta de parlar amb ell o ella amb calma i curiositat respectuosa, que no sigui un interrogatori. Agrair-li la confiança.  Cal reconèixer que són situacions doloroses per a ell o ella, validar què sent.  Procurar oferir confidencialitat, però no prometre coses que no es puguin complir. Implicar l’entorn, pares o tutors legals  si és possible, i fer-li veure que amb ajuda professional, si és necessària, podrà gestionar aquest malestar que sent.

Generalment, en relació amb les malalties orgàniques greus, molts estudis se solen dur a terme des d’oncologia. En població adolescent i adults joves, s’ha descrit un increment del risc de suïcidi durant el primer any després del diagnòstic de la malaltia. També és cert que, com per a tots els factors de risc identificats, el poder predictiu és molt pobre, però sí que sembla evident la relació.

Nosaltres atenem a nois per sota dels divuit anys. En la nostra pràctica diària, hem atès algun noi que hem sabut que tenia malalties cròniques i que, d’alguna manera, això hauria pogut condicionar l’escenari general, però fins i tot en aquests pocs casos, no en recordo cap que aportés aquesta problemàtica com a motiu principal del seu desinterès amb la vida.

Segons la meva experiència, a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, on treballo, totes les unitats que treballen amb diagnòstics crònics en la infància compten amb un equip de psicologia. Per descomptat, oncologia, que compta amb un equip de psicooncòlegs, però també la unitat de Fibrosi Quística compta amb un psicòleg, que forma part de l’equip multidisciplinari.

Per respondre la pregunta de forma directa, la meva impressió és que des de salut mental s’ofereixi suport a totes aquestes unitats mitjançant la incorporació de psicòlegs, que solen formar part dels equips d’interconsulta o d’enllaç dels hospitals. I que aquest suport psicològic podria acabar convertint-se en una efectiva intervenció de prevenció selectiva per aquells que podrien estar en risc ateses les seves condicions.  Aquest podria ser el motiu pel qual no atenem gairebé a nois per aquestes problemàtiques des del programa de conducta suïcida, perquè ja es tracta des d’aquestes unitats.

També hi ha moltes entitats de primera persona i familiars, com el cas per exemple de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) que fan una immensa tasca d’ajuda psicològica.

La mort per suïcidi d’una persona jove suposa una devastació i una experiència molt traumàtica pels familiars i amics, ens marca de per vida.

Socialment en podrem sentir qüestionats i, fins i tot, interioritzem aquest sentir, generant-nos sentiments de culpa que són molt profunds, presents des dels moments inicials del dol per suïcidi.

És recomanable al començament oferir companyia, respectant les necessitats de les persones en dol, ajudar en el més essencial i bàsic, incloent-hi l’autocura; no emetre judicis ni opinions sobre la persona morta per suïcidi.

La companyia és escoltar evitant expressions com: «sé què sents» (a no ser que hagis viscut una situació similar), «anima’t pels teus altres fills/es», «no ploris més», «ho has d’acceptar». Són expressions que no ajuden, al contrari, provoquen més dolor. A la mort per suïcidi, sempre inesperada i traumàtica, s’hi afegeix el fet de la vivència d’una mort fora de temps: els pares mai estem preparats per enterrar els nostres fills i filles.

Es recomana explicar què ha passat com més aviat millor als més petits, adolescents i joves de l’entorn familiar. És important que siguin coneixedors per part d’algun adult directe, preferiblement mares i pares, en cas que siguin germans.

Ajuda i és molt recomanable conèixer altres persones que han viscut aquesta experiència que ofereixen la seva ajuda, individual o en grups, per a la gestió de les emocions i els sentiments aclaparadors en un dol complex. Pots trobar aquesta ajuda a través de les associacions de supervivents, com Després del Suïcidi. Associació de Supervivents o Papageno. En aquesta darrera web hi pots trobar el recurs més proper al teu domicili.

Als amics se’ls recomana parlar de l’experiència viscuda amb persones de confiança. Parlar de què s’ha viscut amb algú que sàpiga escoltar és de gran ajuda.

Les amistats o els germans i germanes adolescents poden sentir-se culpables, sobretot aquells que podrien haver rebut alguna paraula d’amenaça o actes que poguessin alertar o preveure la seva mort. Altres poden sentir ràbia i enuig, pensant que ha fet un acte «tan egoista». Altres pot ser que no sàpiguen com expressar què senten. S’han de reconèixer i validar les seves emocions.

És important transmetre als més joves que no hi ha una manera correcta de sentir el dolor, que és important sentir-lo i poder-ne parlar, mostrant la nostra disposició a fer-ho quan ells se sentin preparats.

Per a una lectura i reflexió sobre el dol per suïcidi us recomano «El dol o els dols».

Les infermeres tenen un paper molt important en la prevenció primària del suïcidi, en el seguiment i tractament de les persones de risc. Per a la prevenció del suïcidi les infermeres treballem en l’educació per a la salut, suport individual i familiar. Dur a terme un pla de cures ens permet identificar aquells factors protectors sobre els quals cal incidir. L’entrevista clínica i les escales d’avaluació del risc suïcida també ens permeten detectar aquelles persones que poden estar en risc.

Quan una persona realitza una temptativa autolesiva, és perquè ha utilitzat una estratègia per a l’ansietat, angoixa o desesperança adaptativa. Per tant, les infermeres centrem la nostra educació sanitària en donar eines i estratègies adaptatives per utilitzar en el cas que aquesta persona estigui en crisi i pugui recórrer a ella. Són un exemple els exercicis de relaxació i respiració, les tècniques de distracció o fregar-se un glaçó de gel per la pell.