El perill de «glamuritzar» la mort per suïcidi

Parlar sobre el suïcidi és un dels pilars de la prevenció. En això hi estan d’acord totes les organitzacions i persones implicades en reduir les taxes de morts per suïcidi en l’àmbit mundial, amb més de 700.000 persones a l’any segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, així com les temptatives autolítiques. Però, de quina manera se n’ha de parlar? Com cal tractar el tema als mitjans de comunicació i en els productes de la cultura audiovisual?

Ha plogut molt des que el 1774 la publicació d’«Els patiments del jove Werther», de Goethe, va deixar un reguitzell de suïcidis per imitació. Dos-cents anys més tard, el sociòleg David Phillips va encunyar el terme «efecte Werther» per descriure, precisament, el fenomen d’imitació que presenta la conducta suïcida.

Aquest efecte ha estat observat al llarg dels anys i ha guiat les guies de recomanacions que s’han anat publicant per oferir consells sobre el tractament adequat als mitjans de comunicació. Es tracta doncs, d’aflorar la funció preventiva que puguin tenir les plataformes de comunicació – efecte Papageno – i apagar la influència perjudicial que també poden exercir – efecte Werther-.

Pautes per a pares i amics davant el risc de suïcidi d’adolescents i joves

Llegeix més

Existeixen nombroses guies, com l’elaborada pel Ministeri de Sanitat, en què es recull àmpliament les recomanacions clau per informar de manera responsable. S’hi recorda la conveniència de no parlar de mètodes ni de llocs, fàcilment imitables, així com no glorificar la persona, ni mostrar la mort per suïcidi com quelcom normal, ni mostrar-la com una solució als problemes, ni com una manera d’afrontar-los.

Amb major o menor encert, els mitjans de comunicació apliquen aquestes normes deontològiques. El problema arriba quan entrem en el camp de la creativitat, de la lliure expressió artística i la indústria audiovisual.

El llast de «Per tretze raons»

Han passat quatre anys des que la plataforma Netflix va estrenar la sèrie «Per tretze raons», basada en la novel·la homònima de Jay Asher. L’argument de la història gira al voltant d’una estudiant que mort per suïcidi després d’un seguit de circumstàncies personals que detalla en les cintes gravades i que es van narrant al llarg de la sèrie.

Des de la seva estrena, milers de veus especialitzades en l’àmbit de la salut i l’educació van alertar que aquesta sèrie podia fer més mal que bé i alguns estudis posteriors han ratificat l’efecte d’imitació que estava tenint entre els adolescents nord-americans. Els estudis es van realitzar als Estats Units, però l’impacte de la sèrie és global, tenint en compte els 190 països en els quals Netflix està disponible per a streaming.

 Però, realment, la sèrie va tenir un efecte contagiós?

El primer estudi publicat va ser «13 Reasons Why: Viewing Patterns and Perceived Impact Among Youths at Risk of Suicide» (Hong et al., 2018) i va revelar que aproximadament la meitat dels adolescents van manifestar que veure la sèrie incrementava el seu risc de suïcidi per una gran identificació amb el personatge femení protagonista. A més, els joves amb alt risc de suïcidi van veure la sèrie sols i sense discutir cap dels temes tractats amb els seus pares o altres adults.

Els dies posteriors al llançament de «Per tretze raons», les cerques a Internet amb termes com «com suïcidar-se» i «com llevar-se la vida», van augmentar un 26 % a la vegada que es van registrar increments en la cerca de telèfons d’ajuda, en un 21 %, i cerques de prevenció del suïcidi, en un 26 %.

Una altra investigació (Bridge et al., 2019) ratificava que es va registrar un augment del 29% del suïcidi en adolescents estatunidencs entre les edats de 10 a 17 anys després de l’estrena de la primera temporada. L’abril de 2017, un mes després de la transmissió de 13 episodis a Netflix, la taxa de suïcidi en aquest grup d’edat va arribar al nivell més alt dels darrers 19 anys. La tendència en aquest grup d’edat va seguir alta la resta de l’any, amb 195 suïcidis més dels esperables.

Figura 1: (Bridge et al., 2019) – Associació entre l’estrena de «Per tretze raons» i les taxes de suïcidi en nens i adolescents de 10 a 17 anys als Estats Units. Nota: Els cercles blaus indiquen les taxes de suïcidi observades entre l’1 de gener de 2013 i el 31 de desembre de 2017. La línia taronja sòlida indica els valors ajustats que millor representen el nivell subjacent, la tendència i la variació estacional abans de l’estrena. La línia sòlida ombrejada indica l’emissió inicial del tràiler de «Per tretze raons». La línia posterior a l’àrea ombrejada indica la data de llançament de «Per tretze raons». Els triangles taronges indiquen les taxes de suïcidi previstes; les línies discontínues ataronjades corbes indiquen els intervals de predicció superior i inferior del 95%. Les taxes de suïcidi observades els mesos de març, abril, juny i desembre de 2017 van ser significativament més altes que les corresponents taxes pronosticades.

Segons un article de La Vanguardia, hi ha altres estudis que «van revelar que els estudiants que van veure tots els episodis de la segona temporada tenien menys pensaments de suïcidi i més preocupació en ajudar a algú amb intenció de treure’s la vida comparada amb aquells que mai havien vist la sèrie. No obstant això, els investigadors també van descobrir que alguns estudiants que havien vist alguns dels episodis de la segona temporada tenien un major risc de suïcidi i menys optimisme sobre el futur».

Tots els estudis conclouen la necessitat de tenir precaució a l’hora d’exposar a nens i adolescents a aquesta sèrie de ficció i, en qualsevol cas, fer una visualització acompanyada.

No es critica el tema tractat, sinó com es tracta

El problema principal de la sèrie està precisament en l’enfocament de la narrativa. El primer capítol ja mostrava la protagonista Hannah Baker llevant-se la vida, envoltada en una narrativa que glamuritzava o «embellia» l’acte en si. La sèrie se salta, al llarg de la sèrie, totes les recomanacions que aconsellen no presentar el suïcidi com una eina per obtenir certs objectius, com venjança o reconeixement, ni glorificar el suïcidi o les persones que moren per suïcidi.

Netflix va reaccionar a les crítiques sobre aquestes qüestions activant diverses mesures:

• Va activar missatges d’advertència al principi de cada capítol.
• El juny de 2019, dos anys després de la seva primera emissió, va eliminar l’escena del suïcidi de la primera temporada.
• L’advertència de contingut la va complementar amb un espai informatiu online sobre la violència i els abusos sexuals, la salut mental i les autolesions i el suïcidi, accessible des de la mateixa plataforma i amb recursos per a adolescents i les seves famílies.

Serà difícil conèixer fins on arriba l’impacte i influència d’aquesta sèrie sobre persones vulnerables i amb risc de suïcidi. Malgrat que Netflix no dona mai dades d’audiència, Nielsen va publicar una estimació de visualitzacions el 2018 quan es va estrenar la segona temporada. Segons aquesta empresa, la segona temporada de la sèrie va ser vista per 6 milions d’espectadors als Estats Units durant els tres primers dies que van estar publicats, amb un 75% de públic menor de 34 anys. Si extrapolem les xifres a un mercat global al llarg de quatre anys, estem parlant de milions de persones exposades a un missatge que pot tenir un efecte nociu, sobretot, en persones amb risc.