M'estic recuperant d'un TCA i vull ser mare, però em fa por no ser capaç d'aguantar els canvis en el meu cos. Què puc fer?

Primer de tot, vull posar en valor que estiguis en procés de recuperació i com n'és de positiu que puguis identificar i expressar les teves pors. Com sabràs, la recuperació és un procés difícil, que requereix molt compromís i una coherència constant per deixar anar, no només la restricció, sinó també les creences limitants i les conductes desadaptatives. Mirar cap a aquestes pors, qüestionar-les i decidir què fer amb ells també és part d'aquest camí.

T'animo a continuar treballant, i a envoltar-te de professionals especialitzats que t'acompanyin en el procés d'acceptació de la imatge corporal i de la seva naturalesa canviant, però no només des de l'amor propi o l'autoestima, sinó també qüestionant les veus externes, els mandats socials, la pressió estètica i la gordofòbia. Sent crítica amb tots aquests missatges que rebem des de nenes i que ens fan creure que hauríem de mantenir-nos immutables al llarg del temps i esforçar-nos contínuament per mantenir el pes que vam tenir, ocultar el cansament, les estries, dissimular la cel·lulitis, les arrugues, tenyir-nos els cabells blancs. Se'ns insta a tornar al cos d'abans, com si no hagués passat res. En definitiva, a dissimular-nos i esborrar de nosaltres qualsevol senyal de vida.

Hem de ser crítiques amb tots aquests missatges que rebem des de nenes i que ens fan creure que hauríem de mantenir-nos immutables al llarg del temps i esforçar-nos contínuament per mantenir el pes que vam tenir.

Socialment, sembla que si no fas res per dissimular-te és que «t'estàs descurant», que «t'has deixat», fins i tot que et falta amor propi. Jo crec fermament que és il·lògic pensar que la lluita contra el cos canviant que som sigui la premissa per a estimar-nos. Els nostres cossos no són estàtics, el cos canvia i és (o hauria de ser) desitjable i natural.