L’humor i la tendresa per superar l’experiència de la COVID-19

«Març 2020. El virus COVID-19 s’està expandint de forma alarmant i el govern ha decretat un confinament ciutadà. Excepte en certes feines específiques, la resta de persones han de quedar-se tancades a casa seva».

Amb aquestes paraules comença la història en còmic (Conviviendo 19 días, Norma Editorial) de com una parella viu el confinament dur per la pandèmia de coronavirus a Espanya. Un dels dos, l’Ivan, personal essencial en un centre sanitari, es va contagiar del virus treballant. L’altre, en David, va haver de seguir a distància (la distància entre casa seva i l’hospital o la del gruix de la paret de l’habitació contigua) les millores físiques del seu marit durant 50 dies. Amb ells parlem sobre la seva experiència, salut mental i la seva tornada a la rutina.

La por a allò desconegut

David

«En la novel·la gràfica es veuen molts moments de por. A l’inici de la pandèmia, teníem por de contagiar-nos sortint al carrer, tocant qualsevol cosa, no teníem mascaretes… Més endavant, la por, que sobrevola tota la història com un personatge més, era una cosa més concreta: es posarà bé l’Ivan?»

Ivan

«En el meu cas, anar a treballar en metro era aterridor. I també tornar a casa i pensar que si t’has contagiat pots contagiar a qui estimes. Però sobretot tinc gravat un moment. Quan, la segona vegada que m’ingressen, em duen en ambulància fins a l’hospital. Anava sol amb el conductor, assegut d’esquena. En aquell trajecte vaig pensar de tot. També, que allà s’acabava. Ho vaig veure molt negre. Amb el temps vaig saber que vaig estar a punt d’entrar a l’UCI i que no sabien si en sortiria».

El paper del cuidar i, a la vegada, treballar

Ivan

«Jo sé que no sempre m’he portat bé amb ell, que he estat egoista i que li he fet pagar el meu mal humor. He sentit que no he pensat en ell. Ell, en canvi, ha fet un llibre que és una declaració d’amor. I és una sort que la majoria de gent hagi empatitzat amb la seva situació, perquè això vol dir que heu estat més els que heu cuidat d’algú, que no pas els qui hem hagut de ser cuidats».

David

«Jo no he sentit que fossis egoista o que paguessis el teu mal humor amb mi. Demanaves coses lògiques. I et trobaves malament, així que és normal no estar tan agradable. Igualment, vaig notar el teu afecte, que em va ajudar, com també parlar amb la meva mare per telèfon molt sovint (la trucava per saber com estava, perquè també va estar malament, però sobretot perquè després de parlar amb ella sempre em sentia millor), amb la família, amics… i els lectors de la tira a les xarxes socials, persones a qui no conec personalment, les quals em donaven suport i em preguntaven per l’Ivan. Va ser molt bonic.

Per altra banda, ha estat dur haver de treballar mentre l’Ivan va estar hospitalitzat pel coronavirus, però és una cosa que fa temps que vaig haver d’assumir. Fa anys, la meva àvia va morir i als dos dies tenia una entrega d’una tira d’humor. En aquell moment no tenia ganes de fer riure, però ho vaig haver de fer. Des de llavors, una persona és en David i, una altra, en David-dibuixant de còmic. Com a treballador autònom, no podia permetre’m una atirada… i segurament el meu cos ho sabia, per això no vaig agafar el virus (o vaig ser asimptomàtic)!».

Seqüeles de la COVID-19

Ivan

«Tinc dos tipus de seqüeles: físiques i psicològiques. Les físiques ara mateix només són poca cosa: encara faig algun gall (com a hospitalitzat per COVID-19 i amb aportació extra d’oxigen per la meva funció pulmonar alterada, em va sorgir una disfonia, que és que gairebé no em sortia la veu) i em canso més caminant, però ja no em falta l’aire quan parlo, puc cantar, he pogut tornar a llegir una novel·la, estudiar… Per altra banda, tinc “prohibit” dir que estic bé, perquè estic molt millor, però no estic bé. Tinc agorafòbia associada a una fòbia social, és a dir, no tinc cap problema en sortir al carrer si hi ha molt poca gent, però no he tornat a anar en metro des de llavors o, quan vaig anar un dia en tramvia, on hi havia menys gent, vaig tenir un atac d’ansietat. Això em limita molt per tornar a la meva rutina d’abans de la pandèmia, ja que tinc por de tornar a la feina: hauria d’agafar transport públic, interactuar amb els usuaris…

A més, sento una gran ira. No sé molt bé perquè, però sento molta ira, m’irrito molt i m’enfronto a qui fa alguna cosa que no m’agrada. Abans callava».

David

«Amb cada millora, jo sentia un alleugeriment i m’anava relaxant, però sí que quan no es podia concentrar llegint o no tenia prou força ni destresa per escriure, m’angoixava una mica. Pensava, “I si no pot tornar a llegir algun text llarg mai més? No podrà tornar a treballar, perquè la seva feina té molt part de llegir”. Ara, per sort, està molt millor en aquests aspectes».

Noves tecnologies i pandèmia

David

«Soc un gran defensor de la tecnologia. Sempre ho he estat i, després de tot el que hem viscut, més encara. Vaig tenir la sort de poder estar amb l’Ivan sense estar-hi físicament gràcies a la tecnologia. També em va permetre seguir en contacte amb la família i amistats. Hagués estat molt més dur en una altra època, sense telèfons mòbils ni internet. Quan la meva mare va ser a l’hospital, com que no tenia mòbil, va ser complicat gestionar que estigués sola, sense comunicació constant».

Ivan

«Vaig estar moltes hores sol i sentir a prop els teus anima molt. Com també, quan ja estava millor, però havia de continuar aïllat, poder distreure’m veient sèries em va anar molt bé. Durant força temps no tenia la concentració necessària per llegir i entendre el que llegia, així que tot allò audiovisual em va ajudar molt».

Sentir-se acompanyat

David

«La veritat és que tots els professionals es van portar de meravella: em trucaven cada dia per informar-me i, a més, podia tenir comunicació amb l’Ivan en tot moment. El tracte va ser sempre excel·lent. L’única espina, i segurament només fruit del moment, va ser que el protocol va ser tan rígid que no ens va permetre fer-li arribar la bossa amb totes les pertinences que li vam preparar perquè estigués millor durant l’ingrés. Suposo que parla més la frustració de no poder estar amb ell que el fet en sí, però em va doldre una mica. Tot i això, aquest fet és el de menys i no puc dir res de dolent de totes les persones que el van cuidar i el segueixen cuidant tan bé».

Ivan

«Jo no tinc cap queixa de res. Tots a l’Hospital del Mar de Barcelona, que és on vaig estar ingressat, sempre em van tractar amb molt d’afecte. I quan dic tots, no només em refereixo als professionals de la salut. El personal de la neteja, per exemple, que havien d’entrar moltes vegades a desinfectar, es quedaven a parlar una mica amb mi cada vegada simplement per fer-me companyia. Vaig recordar el nom de tothom. Amb el temps m’ho van agrair, perquè també van ser uns moments molt durs per a tots ells. I després de l’hospitalització, el tracte també ha estat perfecte: el metge, que estava jubilat, em trucava cada dia per fer el control, les logopedes, la psicòloga, la psiquiatra, el neuròleg… No en tinc cap queixa. Estic molt agraït a totes aquestes persones i al sistema sanitari que tenim, que no deixa ningú enrere».

Els sentiments a través de l’art

David

«Fa tres anys t’hagués dit que estava a favor de fer servir l’art com a teràpia, com a concepte, de forma teòrica, però ara que he pogut comprovar que em va bé per treure’m de sobre el que sento, encara ho afirmo amb més contundència. Aquesta publicació és el resultat d’una evolució que he anat fent en aquest sentit, ja que jo sempre he estat un dibuixant humorístic. Quan publicava les vinyetes a les xarxes socials, em vaig adonar que les més populars eren les més personals, per la qual cosa vaig decidir obrir-me més».

Ivan

«A mi m’ha salvat la música. Quan em llevo i fins a l’hora de dinar, poso música. Tota la tarda i fins al sopar, altra vegada música. I canto. Per això al principi va ser complicat no tenir veu per cantar. I també m’ha ajudat en la rehabilitació de les seqüeles de la COVID-19, ja que per ajudar-me a tenir força a la mà dreta, vaig fer servir un piano i anava fent escales».

Sentir-se reflectit en els altres

David i Ivan

«Ens han dit que els professionals de la salut estan recomanant el còmic per tal que les persones hospitalitzades entenguin el punt de vista dels familiars, que els familiars ampliïn la seva visió, per observar tot el procés psicològic durant la pandèmia… No ens esperàvem que tingués tant de recorregut, ja que al principi va començar com unes vinyetes per sentir-nos més a prop. Si a sobre els ha servit i els segueix servint a altres persones… benvingut sigui».

Imatges del còmic Conviviendo 19 días cedides per l'autor.