Les dades que normalment transcendeixen sobre els professionals de la salut són preocupants pel nivell d'ansietat, estrès i depressió, fins i tot d'abandonament, en un escenari on ja s'arrossegava manca de professionals. Quin és l'escenari sobre el qual treballen, quines línies d'actuació tenen en marxa ara mateix per abordar-los?
«Si pensem que la salut dels i les professionals de la salut té a veure només amb els mateixos professionals, ens equivoquem. Sabem que un dels factors desencadenants d'una bona o mala salut és la pròpia organització. En aquest cas, les organitzacions sanitàries són històricament molt complexes i jerarquitzades d'una manera determinada, aspectes que no ajuden en les condicions de treball.
Les organitzacions sanitàries haurien de fer una anàlisi profunda sobre quins canvis han de fer en benefici de la salut dels i les professionals. Al meu entendre, la pandèmia ens va deixar una gran lliçó: fer coses diferents perquè passin coses diferents, però tinc la sensació general que ens n’hem oblidat una mica. Algunes organitzacions, tant públiques com privades, ja estan fent coses diferents, però la meva impressió és que no és una tendència general en l'àmbit sanitari.
D'altra banda, sóc dels que creuen que, si el mateix sistema genera malestar, aquest ha de donar recursos als professionals perquè es cuidin. Conflueixen, doncs, diversos aspectes: les condicions pròpies de l'organització (càrregues de treball, qualitat i organització del treball), i la responsabilitat que han de tenir els professionals sobre la seva pròpia cura.
Una mala praxi té una repercussió en la salut pública, i això suposa que els professionals s'hagin de cuidar per fer bé la seva feina. Així doncs, cal una actualització d'aspectes competencials, però també d'entendre com està un mateix i què necessita o què pot fer».