Pregunta a l'expert

Recomanem el llibre d’il·lustracions «Jo també vull ser com l’Anna i la Mia» de l’autoria Leire Martín Curto.

És important conèixer amb detall quins són els factors que disparen la idea d’autolesionar-se i quines són les conseqüències d’aquesta conducta per a cada persona. La majoria dels joves expliquen que s’autolesionen per «alleujar» una emoció, pensament o sensació desagradable. Malgrat que pugui costar d’entendre, l’autolesió pot provocar aquest alleujament a curt termini i, per això, és més probable que es repeteixi en un futur.

La presència d'una malaltia o procés somàtic físic pot portar la presència associada d'ansietat. Aquesta ansietat ve donada, en molts casos, per la presència del propi malestar o dolor físic que comporta el quadre mèdic o per la pròpia angoixa situacional que porta un procés mèdic, el diagnòstic i la incertesa de la seva evolució a curt o llarg termini.

Però de la mateixa manera que una patologia somàtica pot portar la persona a presentar clínica ansiosa o depressiva, la pròpia presència d'ansietat pot afectar directament el nostre cos.

Sí, però això també t'ha de moure per seguir endavant, recuperar-te i tornar a ser tu!

En primer lloc, i malgrat que pugui ser una obvietat i sembla senzill sense ser-ho realment, cal mantenir la calma. Aquí hem d’aplicar la dita «vesteix-me a poc a poc que tinc pressa». Hem d’actuar ràpid per la necessitat de detectar i intervenir de manera precoç, però els passos que fem hem de fer-los de manera conscient, segura i tenint clar el pla.

El suïcidi i l’autolesió són fenòmens diferents. L’autolesió és un fenomen, que, per definició, implica l’absència d’una intencionalitat suïcida. No obstant això, les persones que s’autolesionen són més vulnerables a experimentar idees de suïcidi si aquesta conducta és persistent.

Sí, el percentatge de casos és el mateix que es produeix en edats més joves. Un 90% de persones afectades són dones i un 10% són homes.

L’anorèxia i la bulímia no afecten únicament adolescents. Aquest tipus de trastorns poden aparèixer en persones de qualsevol edat. El que sí que és habitual és que l’edat d’inici se situï a l’adolescència, ja que és l’etapa de major risc per presentar aquests trastorns. Però trobem casos en edat prepuberal (entre els 11 i 12 anys) i casos en què la malaltia s’ha iniciat durant la joventut i l’edat adulta.

En un món ideal seria necessari influir en els factors socioculturals de la malaltia, és a dir, que tant la indústria de la moda, de l’estètica com del gran consum, així com la publicitat i els mitjans de comunicació, apostaran per la salut i el respecte per la diversitat corporal fent difusió d’un estil de vida i un model de bellesa coherents amb aquests drets i valors. També seria necessari tombar finalment els estereotips de gènere actuals que afavoreixen la creença que les dones han de ser «boniques, servicials i submises» i els homes «forts, dominants i econòmicament poderosos».

Generalment, davant d'un atac de pànic, les persones no solen autolesionar-se. Si això passa com un mecanisme per «desconnectar de l'ansietat», hem de considerar que hi ha algun problema de personalitat de base que ens interfereix en aquest maneig de l'ansietat.

En aquests casos, cal valorar la necessitat de sol·licitar atenció especialitzada per tenir algunes eines que ens ajudin a controlar aquests impulsos que ens poden fer mal.