Pregunta a l'expert

Si la pregunta la fas com amiga o familiar d'una persona amb TCA, et diria que moltes vegades pot ser tan senzill com mostrar-te propera, disponible o preguntar-li directament com la pots ajudar, sense judicis.

Com a professionals, hem d'individualitzar i centrar les cures en la persona que tenim davant, tenint present els seus desitjos, les seves necessitats i les seves circumstàncies.

Sí, ja s'ha comentat abans la manera en què l'embaràs i, sobretot, el postpart afecta a la persona amb TCA, que pot fins i tot agreujar el trastorn.

L'ideal seria treballar amb un equip multidisciplinari i acompanyar la persona molt de prop, adaptant les recomanacions i les cures a l'etapa del trastorn en la qual estigui.

L'acompanyament emocional d'aquestes dones és clau; hem de procurar no caure en un tracte culpabilitzador i paternalista, i reconèixer i posar en valor els seus assoliments.
 

Com a llevadores, és determinant la manera com acompanyem i oferim els consells de salut, ja que som presents en moments de gran vulnerabilitat com són l'adolescència, l'embaràs, el postpart i la menopausa.

Avui dia, un dels paràmetres més controlats de l'embaràs a les consultes continua sent el pes (el pes inicial, en cada visita, el pes total agafat) i els consells de salut que oferim, sovint, van enfocats a controlar aquest pes perquè compleixi aquest quadre que totes coneixem que estableix uns guanys de pes ideals segons l'índex de massa corporal (IMC).

Moltes dones ja saben que tenen o han tingut un TCA però sovint, per por o per vergonya a ser jutjades, no ho diuen. Així que el primer pas seria fer de la consulta un lloc segur, lliure de judicis, i preguntar per això directament per incloure-ho en la recollida de dades.

Quan no hi ha antecedents, la cosa es complica, ja que desgraciadament moltes conductes passen desapercebudes en estar normalitzades o, fins i tot, valorades socialment. Però pot fer-nos sospitar una dona amb un quadre ansiosodepressiu que presenta:

La por quan no és patològica té una funció protectora (és el que ens fa girar per comprovar que hem apagat el foc). En aquest cas, probablement t'està empenyent a valorar la teva relació amb els aliments, a treballar per millorar-la i per a evitar un mal major.

S'ha vist que la rigidesa alimentària en els progenitors, així com catalogar els aliments en bons i dolents, demonitzant alguns dels aliments, pot donar lloc a conductes alimentàries desordenades.

Això és molt comú en les dones amb antecedents de TCA. La preocupació per l'alimentació saludable dels fills, sovint, desperta de nou aquesta hipervigilància alimentària i pot tornar a portar rigidesa, els tetris alimentaris, l'obsessió per les receptes, l'estrès...T'animo que busquis ajuda per treballar les teves pors i per millorar la relació amb l'alimentació.

Si parlem de la capacitat de lactar, reduït al pla més físic, és a dir al funcionament de la glàndula, lactar és possible. Si bé la producció pot estar disminuïda a causa d'un infradesenvolupament del teixit mamari en el cas de les dones que van perdre el cicle menstrual (amenorrea hipotalámica) o van tenir alteracions importants en la menstruació durant la pubertat. La composició de la llet també s'ha vist afecta en situacions de desnutrició severa.

La manera de preparar-nos per a aquesta etapa dependrà en gran part del teu procés, en quina fase estiguis, el grau de consciència del trastorn, el grau de compromís, quina simptomatologia presentes, quins són els teus detonadors... La resposta general seria: pren consciència del teu procés i agafa el compromís de passar a l'acció.

Sí, la insatisfacció corporal és un factor risc per desenvolupar un TCA. Et convido que et preguntis: d'on neix aquesta insatisfacció?, desitges aquest cos concret o desitges el que creus que obtindràs amb aquest cos?

Primer de tot, vull posar en valor que estiguis en procés de recuperació i com n'és de positiu que puguis identificar i expressar les teves pors. Com sabràs, la recuperació és un procés difícil, que requereix molt compromís i una coherència constant per deixar anar, no només la restricció, sinó també les creences limitants i les conductes desadaptatives. Mirar cap a aquestes pors, qüestionar-les i decidir què fer amb ells també és part d'aquest camí.