Pregunta a l'expert

Si estàs en tractament per una anorèxia o bulímia i reps algun comentari inadequat és important que ho abordis amb molta naturalitat. Per exemple, pots dir-li a la persona: «Disculpa, actualment estic en tractament per una anorèxia o bulímia i si és possible, prefereixo no rebre aquest tipus de comentaris, ni que estiguin ben intencionats».

Podem aprofitar aquest tipus de situacions com un exercici d’assertivitat, traslladant aquest missatge sense que sigui ofensiu i sí constructiu pels dos.

Els processos terapèutics solen voler un temps (com a mínim uns mesos) i les recaigudes no són gens estranyes. És important que, conjuntament amb el professional, i amb la persona afectada, els pares col·laborin en la identificació i, en la mesura del possible, la modificació d’aquells factors o variables que influeixen en aquestes recaigudes, i això forma part del mateix procés de teràpia.

La fòbia social és un trastorn d'ansietat que de vegades pot causar crisis d'ansietat en situacions socials. Per exemple, podeu notar taquicàrdia, rubor, hiperinflació, tartamudeig, tremolor o altres sensacions típiques d'un atac de pànic en situacions socials com ara en parlar en públic, conèixer gent, ser el centre d'atenció, estar en grups grans o petits, demanar en un restaurant o botiga, parlar per telèfon davant de gent…

Exercici i alimentació acostumen a anar lligats, és a dir, quan et trobis en un moment en què la relació amb el menjar sigui tan bona que no requereix supervisió per tercers, pot ser un bon moment per començar a fer exercici físic, sempre seguint unes pautes concretes de moderació i centrant-te en passar-ho bé i no en els resultats. S'aconsella començar progressivament i amb acompanyament inicial d'una persona de confiança que sàpiga frenar les conductes inadequades si es donen. Sense pors, però amb prudència.

En l’increment de casos d’anorèxia i bulímia durant la pandèmia  hi han influït diversos factors com el canvi en les rutines de la vida diària en aspectes com l’alimentació, l’exercici físic i els horaris de son. A això cal sumar-hi l’aïllament social que ha suposat la pandèmia pel col·lectiu més jove, fent classes online, sense extraescolars i sense contacte físic amb el seu cercle d’amistats.

L’anorèxia i la bulímia són trastorns que et fan sentir sola i que, en molts casos, acaba aïllant-se del seu entorn. De fet, molt sovint com més aïllada està la persona més força guanya el trastorn. En aquest punt serà fonamental el suport que rebi per part de la família i de l’equip terapèutic perquè, en realitat, la solitud és una de les conseqüències pròpies de la malaltia i la manera d’evitar aquesta solitud és dur a terme un tractament especialitzat per recuperar una vida social normalitzada.

És recomanable que a cada centre educatiu hi hagi un protocol d’actuació davant d’un cas d’autolesió.  Aquest protocol hauria de contenir punts sobre com identificar aquests casos, qui i com ha d’avaluar l’alumne que s’ha autolesionat, com i quan cal contactar amb els pares, i com evitar el contagi social a la resta dels alumnes.

El primer pas és acudir al teu centre datenció primària. En aquests centres, el teu metge i infermera de referència podran valorar el teu cas i derivar-te als centres especialitzats en trastorns de la conducta alimentària per confirmar un possible diagnòstic, si fos el cas. A més, et podran oferir a tu i a la teva família tota la informació important que heu de conèixer sobre els trastorns alimentaris i les recomanacions quant a senyals d'alarma i control dels símptomes fins a rebre tractament especialitzat.

En el procés de recuperació d’un trastorn de la conducta alimentària, com l’anorèxia i la bulímia, passaràs per diverses fases. La segona d’elles, la coneguda com a fase de contemplació, és aquella en què comences a plantejar-te que alguna cosa va malament. Però no és fins a la tercera fase quan comences a mentalitzar-te de la necessitat de fer canvis a la teva vida i buscar estratègies per fer-ho.

És important tenir una relació saludable amb el nostre cos i deixar d’associar la primesa o la pèrdua de pes amb l’èxit o amb un objectiu estètic destacable.

En lloc d’això, hauríem de prioritzar el respecte per la diversitat corporal i reivindicar la bellesa corporal com quelcom que va molt més enllà del pes o la talla.