Quines estratègies de prevenció li semblen més urgents ara, des dels diferents àmbits?
«Hem de caminar cap a un canvi de paradigma, passar de la visió en blanc i negre al color. És a dir, sovint posem molt d’èmfasi en els factors de risc, que són importants però que també estigmatitzen, i acabem transmetent una imatge en blanc i negre. Potser l’accent s’hauria de posar en els factors de protecció perquè sobre aquests podem treballar millor. Així doncs, necessitem canviar aquest paradigma sobre la manera de tractar la qüestió i entendre que el fenomen del suïcidi, igual que qualsevol altra qüestió de salut mental, es pot abordar amb diferents estratègies. Què significa això? Significa que, naturalment, primer hem de saber què és aquest fenomen, com es defineix, quina epidemiologia presenta, quines dades i, a partir d’aquí, analitzar quins factors de protecció són necessaris.
Pel que fa a factors de protecció podem distingir els d’àmbit personal i els d’àmbit sanitari i social. Malauradament, tots els problemes de salut mental tenen un component social que no podem menystenir. Així doncs, si només actuem en l’àmbit sanitari fracassarem perquè l’àmbit social és igualment important.
Factors protectors enfront del suïcidi
En l’aspecte personal probablement hem de ser molt curosos a l’hora de potenciar l’habilitat de resolució de conflictes o problemes. Les persones que es troben en aquest tipus de situacions sovint claudiquen ràpidament davant l’adversitat. La seva capacitat de resiliència i d’enfrontar-se a circumstàncies hostils és molt baixa. Convé educar la població en aquest tipus d’habilitats i això demana, probablement, alimentar els nivells d’autoconfiança dels joves, que ara estan summament mediatitzats per les xarxes socials i les plataformes digitals.
Una altra estratègia important consisteix a potenciar tot allò que té a veure amb la flexibilitat cognitiva, és a dir, com fem que les persones tinguin capacitat proactiva d’adaptació a les circumstàncies ambientals, a la seva vida. Sovint veiem persones que són extremament rígides. És bo tenir creences, valors i principis propis, però això ha d’anar acompanyat de la capacitat d’adaptació, perquè només així es pot afrontar una situació estressant, sobrevinguda o dolorosa.
En l’àmbit social és molt important recuperar part de les relacions interpersonals i el contacte cara a cara. Tal com deia abans, la tecnologia se’ns ha ficat entremig, en les relacions entre persones. Recordo precisament un anunci del 2018 en què es plantejava aquesta qüestió i que em servirà d’exemple. Es mostrava una escena en què es feien preguntes als nets sobre la seva família i no sabien les respostes. El missatge era clar: la necessitat de reconnectar amb les persones més properes, de deixar de banda el mòbil i parlar, preguntar, interessar-se. Des de l’entorn familiar tenim la possibilitat d’intervenir i podem fomentar aquest diàleg. Qualsevol família hauria de compartir, com a mínim, un àpat. El sopar sol oferir més oportunitats que la família faci l’àpat tota junta i pugui parlar. El simple ritual de seure, menjar tots junts, xerrar, sense mòbils a la taula… és un costum que es perd i que hem de recuperar, és fonamental.
Aquestes dinàmiques, a més, haurien de tenir el suport de polítiques de protecció de la família fomentades des de l’administració. Tot influeix en el benestar de les persones, fins i tot els horaris de «prime time» de les cadenes de televisió, responsables que molta gent redueixi les hores de descans necessàries. També hi influeixen enormement les polítiques dels governs en relació amb la disponibilitat, per part de la població, d’elements com les armes de foc o l’accés a determinats fàrmacs. Només cal observar les dades relatives a aquesta qüestió per entendre’n la relació directa».
A partir d’aquí, podem plantejar també altres estratègies en l’àmbit sanitari, com ara la necessitat de formar els professionals de la salut per a una bona detecció de la població de risc, per millorar la manera d’informar la població general sobre aquest tipus de problemes. Cal explicar molt bé a la persona i a la família què és el que farem, com els implicarem en aquest procés. En definitiva, afavorir tots els canals de comunicació per tal que l’usuari pugui expressar què pensa, què sent. Si adoptem una posició molt eclèctica, molt sanitària, probablement la persona no s’explicarà.
És fonamental, també, el rol de l’atenció primària. Hem de fer tots els esforços necessaris per formar aquests equips de primera línia perquè tinguin la capacitat de detectar aquestes conductes. Hi ha la sensació que el suïcidi es produeix de manera abrupta, sense cap mena de senyal anterior, però normalment no és el cas. Possiblement hi havia indicis que ens haurien d’haver cridat l’atenció».