Les altres víctimes

S’autoanomenen supervivents. Són els pares i les mares, els fills i les filles, els germans i les germanes i la resta de familiars que viuen la traumàtica i dolorosa experiència de perdre un ésser estimat per suïcidi.

El seu coneixement de primera mà de la devastació personal i familiar que comporta aquesta situació fa que la seva veu sigui especialment important en la prevenció del suïcidi.

Cap d’aquestes persones no va pensar que li pogués passar, cap no va imaginar que perdria un fill o una mare en aquestes circumstàncies. Aquest és precisament, un dels falsos mites arrelats en la societat: «a mi no em passarà».

I després hi ha la solitud amb què es viu el llarg dol, la incomprensió, el sentiment de culpabilitat i el tabú que envolta el suïcidi. Un mur de silenci que els supervivents miren d’enderrocar per contribuir a un canvi en la forma de parlar del suïcidi.

La importància de parlar-ne és el gran missatge que aquests dos supervivents han volgut transmetre. Parlar-ne amb naturalitat i en tots els espais comunitaris, des de les pròpies famílies fins a les escoles.