Envelliment i suïcidi

Al llarg de la vida ens enfrontem a canvis constantment, però els més importants són els que provoquen que la mateixa vida sigui diferent.

El primer canvi s’associa al ritus d’iniciació a l’edat adulta, és dir, l’adolescència i la joventut. Aquestes etapes comporten grans canvis, tant individuals com socials: la transformació del cos de l'adolescent, la identificació amb el grup d’iguals i la sensació de pertinença, molt importants per sentir-se acceptat i, evidentment, l’inici del camí cap al futur, que comporta prendre les primeres decisions pròpies que el poden marcar significativament. I, per descomptat, viure els primers vincles emocionals, els més intensos, l’amor.

L’altra etapa important se situa en l’extrem del contínuum vital en què, de nou, caldrà enfrontar-se a grans canvis individuals i socials: la transformació del cos pel procés irreparable de l’envelliment i, amb aquest, l’aparició de malalties més o menys importants, la majoria ja cròniques. El gran canvi social que comporta la jubilació, amb el sentiment de vegades inevitable de «deixar de sentir-se útil».

L’esforç d’adaptació a una nova manera de viure, el fet d’assumir nous rols que no sempre encaixen amb les expectatives imaginades, també són processos importants. Les decisions preses podran ser esperades, fins i tot respectades o, al contrari, desestimades i qüestionades. Tot això en un context en què la comunicació i les relacions socials han tingut una evolució sense precedents els darrers temps que ha generat gairebé una bretxa entre generacions, en què es viuen doloroses pèrdues en l’entorn immediat i es té la solitud com a única companya en molts casos.

Un 32 % de les morts per suïcidi es produeixen en majors de 65 anys

Avui es posa en qüestió si «la durada d’una vida es pot redistribuir per donar més temps a cada etapa vital» (Antonio Abellán) quan es parla d’una esperança de vida que aviat pot arribar als 100 anys, segons alguns experts.

En la piràmide de la població, segons dades del 2019, entre les persones més grans de 65 anys, el rang de 65-99 anys representa el 20,10 % del total. Caldria esperar que les malalties cròniques i pròpies d’aquesta edat fossin la causa de mort principal, però les estadístiques en ensenyen una altra realitat. El 2018, les morts per suïcidi a partir dels 65 anys van arribar a 1.129, cosa que representa un 32 % del total de defuncions aquell any (3.539).

Font: INE, 2018 

El suïcidi és la primera causa de mort en el grup d’edat entre 15 i 35 anys, però també ho és en el grup de més grans de 79 anys. La mort per suïcidi d’una persona gran és menys impactant per a la gent que la pèrdua d’algú més jove, sobretot d’adolescents i adults joves. Per aquest motiu, el suïcidi en la població d’edat avançada és un fenomen que sovint s’ignora o es desatén i que atrau menys atenció que el suïcidi en la població més jove (Parra-Uribe, Blasco-Fontecilla i García-Parés, 2017).

En un estudi de seguiment a 5 anys en el nostre entorn (Crestani, Masotti, Corradi, Schirripa i Cecchi, 2019) es va observar que l’edat jove, concretament menys de 20 anys, i la presència de trastorns de la personalitat i consum d’alcohol eren els factors de risc de repetició d’una primera temptativa de suïcidi. En canvi, el consum d’alcohol i l’edat avançada van ser factors de mort per suïcidi.

En les dues etapes amb més canvis vitals de la nostra existència hi ha un risc de vivència de dolor emocional que es pot tornar massa insuportable.

Especialistes en geriatria alerten sobre la qüestió del suïcidi en gent gran i apunten que els trastorns depressius poden estar presents en un 15-25 % dels casos (Forlani, Morri i Ferrari, 2014), cosa que representa una prevalença molt alta.

Conejero i col·l. (2019) detallen una revisió dels factores de risc. En condicions de deteriorament mental, sovint els trastorns depressius poden estar infradiagnosticats, i també s’han observat trastorns d’ansietat comòrbids amb la depressió en una de cada sis persones que moren per suïcidi.

El 45 % (segons estudis notificats a Europa, Austràlia i EUA) havia contactat amb el seu metge d’atenció primària durant el mes previ a la mort per suïcidi i només un 20 % havia rebut assistència de professionals de la salut mental. L’impacte personal de rebre un diagnòstic de demència s’associa a un risc moderat de suïcidi, fins i tot, segons demostra l’experiència, en les persones  a qui s'ha comunicat la sospita clínica de demència.

En una extensa sèrie retrospectiva sobre 538 casos de persones més grans de 60 anys mortes per suïcidi, es va observar que el sexe masculí es correlaciona amb un risc més alt de suïcidi, en una relació home-dona de gairebé 3 a 1 en què el risc més alt de suïcidi apareix entre els 70 i els 79 anys. Es van revelar factors patològics en 427 casos (estat físic per a 194 casos, estat mental per a 233 casos) i la malaltia mental es va relacionar significativament amb el risc suïcida (Parra-Uribe, Blasco-Fontecilla i Garcia-Parés, 2017).

L’atenció primària, clau per a la prevenció

L’entorn social adquireix una significació molt gran per a la persona d’edat que pot presentar alguns patrons de risc: sociodemogràfics específics (aïllament social, estat civil de viudetat, situació de dol) o clínics (demència, deteriorament cognitiu i malaltia física). Per això es proposa, pel que fa a la prevenció, que els equips d’assistència d’atenció primària alertin i tinguin recursos, ja que aquesta població consulta de manera assídua aquests professionals a causa dels seus problemes físics. Cal optimitzar el tractament i l’enfocament terapèutic de l’ansietat i la depressió en aquesta població en què la resposta farmacològica i terapèutica no és sempre l’esperada, a causa d’interaccions amb altres tractaments i dosis o tractaments que potser no són els adequats. La geriatria i la psicogerontologia són especialitats de necessitat vital per abordar de manera integral els problemes físics i emocionals en aquesta etapa de la vida, sobretot els dols, associats a les pèrdues de tota mena que són freqüents i cal afrontar. També cal promoure programes d’interacció social en la comunitat, sobretot entre iguals, i fomentar les alertes que poden contribuir a una prevenció precoç (Conejero, Olié, Courtet i Calati, 2018).

Signes d’alerta que no s’han de normalitzar per motius d’edat:

• Estat d’ànim constantment trist o ansiós.
• Sentiment de «buidor» la major part del temps.
• Pèrdua d’interès o de plaer en els passatemps i les activitats.
• Pessimisme o falta d’esperança.
• Sentiment de culpa, manca d’autoestima i impotència.
• Fatiga o pèrdua d’energia, sensació de moure's o parlar més lentament.
• Dificultat per concentrar-se, recordar detalls o prendre decisions.
• Problemes amb el son, com ara despertar-se molt d’hora o dormir massa.
• Canvis no volguts en la gana o el pes.
• Pensaments sobre la mort o el suïcidi o intents de suïcidi.
• Sensació d’inquietud o irritabilitat.
• Dolors i molèsties físiques, com ara mal de cap, rampes o trastorns digestius sense causa física aparent i que no s’alleugen amb el tractament.

La nostra ajuda pot ser útil:

• Podem oferir suport, mostrar comprensió, tenir paciència i donar ànims.
• Podem ajudar a recordar les cites que té la persona i a organitzar-li la «capsa de pastilles» si és possible, ja que de vegades la gent gran amb depressió no pot pensar amb claredat.
• Mirem de saber com anar a les consultes mèdiques i si la persona hi pot anar acompanyada.
• Parlem-li i escoltem-la amb atenció.
• No passem per alt els comentaris sobre el suïcidi i informem-ne el seu terapeuta o metge.
• Convidem la persona a caminar o a passejar i fem que participi en activitats.
• Recordem-li que, amb el temps i el tractament, la depressió desapareixerà.

No hem de girar l’esquena al problema del suïcidi en la gent gran. L’oportunitat d’ajudar algú que pateix ha de ser una obligació moral, independentment de l’edat que tingui. La mort per suïcidi incompleix «la regla d’or» que Edwin Shneidman ens transmet quan parla d’una bona mort: «que la nostra mort, en la mesura del possible, causi la menor quantitat de dolor als qui ens sobrevisquin» (Shneidman, 1972). La mort per suïcidi no la compleix.

Aquesta experiència és una vivència massa tràgica i traumàtica per a tota la família i les amistats, però sobretot per als joves propers, que rarament seran objecte prioritari d’atencions després d’aquesta dura circumstància, amb les possibles conseqüències incertes en el seu futur.