Factors de risc de suïcidi en les dones

La conducta suïcida és complexa i normalment hi ha una interacció de múltiples factors que contribueixen en ella. L'experiència del comportament suïcida és única i individual per naturalesa, però hi ha una sèrie de factors biopsicosocials i culturals que influeixen en el risc de suïcidi en les dones, encara que el nivell de recerca sobre les diferències en els factors de risc entre gèneres és encara limitat.

Els factors de risc poden diferenciar-se en els factors distals o de fons, com ara els factors genètics, i els factors proximals, més immediats, com els esdeveniments vitals estressants recents. Aquests factors interactuen amb una confluència de determinants socials, per exemple, la violència de gènere en la parella, la limitació de l'autonomia, de l'equitat econòmica i de la salut, les qüestions d'igualtat en l'ocupació, l'assetjament laboral, els estereotips socials o les normes culturals, entre altres aspectes que també poden impactar en el benestar de les dones.

Una àmplia gamma de factors de risc influeix en la conducta suïcida de les dones. Alguns d'ells s'il·lustren a continuació, seguint el Model Ecològic, que els agrupa en tres àrees: factors de risc individuals; experiències de vida i relacions; i factors socials i comunitaris (Dahlberg & Krug 2002; OMS 2014).

Factors individuals

Entre els factors individuals, hi ha:

• Factors genètics i biològics.
• Sentiments de desesperança.
• Diagnòstics de salut mental i símptomes relacionats (depressió, problemes de conducta alimentària, esquizofrènia, estructura límit de personalitat, estrès posttraumàtic).
• Embaràs no desitjat.
• Depressió postpart.
• Ús nociu de l'alcohol i de substàncies.
• Malaltia o dolor crònic.
• Accés a mitjans letals.
• Conducta suïcida prèvia no fatal.

Trastorns de salut mental: depressió, TLP, conductes autolesives i TCA

Les dones amb antecedents de diagnòstics de trastorns mentals, en particular la depressió, i ansietat tenen més risc de conducta suïcida. No obstant això, no totes les dones que experimenten un patiment mental acaben tenint una conducta suïcida.

Els símptomes de salut mental que experimenten més les dones i que comporten més risc de suïcidi inclouen la depressió i els problemes alimentaris (tant bulímia com anorèxia nerviosa).

La depressió és un problema important per a un nombre significatiu de dones de mitjana edat i grans; la perimenopausa i la menopausa són moments complexos de la vida per a les dones, amb un increment significatiu dels diagnòstics de depressió en aquesta etapa vital (Cohen et al., 2006). Hi ha un debat entre els professionals de la salut sobre si es tracta d'una nova depressió a causa de la menopausa o si es tracta d'una depressió preexistent exacerbada en aquest moment. En aquest grup d'edat, les dones també presenten un nombre més elevat de suïcidis que les dones d'altres edats, incloent-hi les joves (Lawrence et al., 2000).

En l'àmbit de la salut mental, destaquen també les autolesions no suïcides. Aquest comportament pot ser extremadament complex, no ben comprès i molt angoixant per a les persones afectades, la família, les amistats i la comunitat (Lindgren et al., 2004). És un factor de risc per a conductes suïcides i eventuals suïcidis (Ranzcp, 2004) i, igual que les conductes suïcides, és més prevalent entre les dones, especialment entre les més joves. Un gran estudi poblacional (Martin et al., 2010a) va revelar que la prevalença de les autolesions no suïcides era més alta per a les noies en la franja d'edat de 15 a 19 anys, i de 20 a 24 anys, tant en l'últim mes com al llarg de la vida, en comparació amb els homes de les mateixes franges d'edat. Aquest estudi indicava, a més, que l'autolesió coexistia amb pensaments suïcides en el 48,1% de les persones enquestades i va revelar una història d'intents de suïcidi en el 26,3% (Martin et al., 2010). La conducta autolesiva s'utilitza sovint com a mecanisme desadaptatiu d'afrontament (Favarro et al., 2007; Martin et al., 2010).

D'altra banda, el trastorn límit de la personalitat (TLP) és un trastorn mental greu i persistent que preval entre les dones. Entre el 69% i el 80% de les dones amb TLP tenen conductes suïcides, amb una taxa de mortalitat per suïcidi de fins al 9% (Linehan et al., 2006).

Tenint en compte la freqüent coexistència entre l'autolesió i la conducta suïcida en les dones, és imperatiu que s'abordi aquesta temàtica, especialment en el cas de les més joves.

Relació entre embaràs i conducta suïcida

La relació entre l'embaràs i les tendències suïcides és complex, ja que la maternitat generalment proporciona un efecte protector. Tot i així, hi ha dificultats significatives per recopilar dades precises sobre la prevalença de la conducta suïcida i el suïcidi entre les persones gestants en el nostre context.

Les taxes de mortalitat per suïcidi semblen ser més baixes entre les dones embarassades que entre les dones no embarassades (Oates, 2003; Austin, Kildea i Sullivan, 2007). Malgrat el possible factor protector de l'embaràs i la maternitat per en les dones, el suïcidi és una de les principals causes de mort en les dones durant l'embaràs i l'any posterior al part, i un contribuent significatiu a la mortalitat materna indirecta (Austin et al., 2007; Palladino et al., 2011; Humphry, 2011).

La literatura indica que una de cada deu dones desenvolupa depressió durant l'embaràs (prenatal) i una de cada set després del part (postnatal); un 30% de les dones embarassades amb depressió experimenten ideació suïcida (Gold et al., 2012; Melville et al., 2010). Entre els factors associats a la ideació suïcida durant el període prenatal s'inclouen la depressió, l'estrès percebut, el tabaquisme i els problemes de salut mental comuns (Gavin et al., 2011; Huang et al., 2012). Austin et al. (2007) van identificar un perfil de risc exclusiu de les dones en edat fèrtil: dones amb hospitalització psiquiàtrica prèvia sense el seu bebè i trastorns mentals greus d'aparició precoç després del part (psicosi postpart). En dones amb psicosi postpart, el risc de suïcidi va augmentar set vegades l'any posterior al part i disset vegades a llarg termini (Appleby et al., 1998).

Malgrat el possible factor protector de l'embaràs i la maternitat per a les dones, el suïcidi és una de les principals causes de mort en les dones durant l'embaràs i l'any posterior al part.

Un altre factor que pot contribuir a l'aparició de conducta suïcida en aquest període és la violència de gènere en el context de la parella, que també aconsegueix el seu punt màxim durant l'embaràs per una àmplia gamma de raons psicosocials (Martin et al., 2004), enfortint el risc combinat d'embaràs (particularment si no és planificat), violència i tendències suïcides.

L'efecte protector de l'embaràs pot veure's disminuït també en dones menors de vint anys o en els casos en què l'embaràs acaba en mort fetal, avortament espontani, pèrdua d'un fill o quan no és desitjat (Qin et al., 2000; Qin i Mortenson, 2003). Hi ha una associació entre depressió, comportament suïcida i embaràs no desitjat (Bunevicius et al., 2009; Newport et al., 2007).

Malgrat el mite comú, no hi ha una evidència concreta que vinculi l'avortament amb l'impacte en la salut mental (Charles et al., 2008). La probabilitat que una dona experimenti una salut mental empitjorada després d'una interrupció voluntària d'un embaràs sembla que depèn més de factors com l'estat de salut mental preexistent (Robinson et al., 2009), l'ambivalència sobre l'embaràs (Kero, Hogberg & Lalos, 2004) o l'exposició a violència de parella (Taft i Watson, 2008).

Per tant, l'embaràs (i altres esdeveniments cardinals de la vida) pot augmentar, disminuir o no estar relacionat amb el risc de suïcidi depenent de la valència psicològica de l'embaràs per a aquesta dona, dels tipus de xarxes de suport proporcionades durant la gestació i la criança i de la presència coincident de factors de risc subjacents de suïcidi (Phillips, 2014).

Ús de substàncies tòxiques

Finalment, l'ús nociu de l'alcohol i de substàncies es considera també un factor de risc per a la conducta suïcida, i es detecta consum problemàtic d'alcohol en gairebé el 28% de les dones i el 36% dels homes que se suïciden (Carreta et al., 2023).

Experiències de vida i relacions

En el segon grup de factors destaquen els que estan vinculats amb l'experiència de vida i les relacions, entre els quals:

• L'exposició a experiències de criança adverses o conflictes parentals violents.
• Història de violència o suïcidi en la família d'origen .
• Estructures familiars fracturades.
• Relació sentimental actual conflictiva.
• Violència de gènere en el context de parella.
• Abús sexual.
• Subocupació o desocupació.
• Estrès o assetjament laboral.
• Dificultats econòmiques i pobresa.

Violència en el context de la parella

Específicament, la violència de gènere en el context de la parella és un factor que cal tenir en compte. Una revisió de 664 estudis rellevants van demostrar una relació forta i inequívoca entre la violència de gènere en el context de la parella sentimental i les tendències suïcides (McLaughlin et al., 2012).

D'acord amb l'OMS, les estimacions mundials indiquen que propo d'una de cada tres (30%) dones al món han patit violència física o sexual de parella o violència sexual per tercers en algun moment de la seva vida (OMS, 2021).  Aquestes experiències estan relacionades amb conductes suïcides (Oquendo et al., 2007; Curtis, 2006). Les dones que resulten greument ferides en incidents de violència de gènere tenen més probabilitats de reportar depressió, ansietat, abús d'alcohol, problemes alimentaris, estrès posttraumàtic i ideació suïcida (Curtis, 2006).

Una de cada tres (30%) dones al món han patit violència física o sexual de parella o violència sexual per tercers en algun moment de la seva vida; unes experiències relacionades amb la conducta suïcida.

Cal destacar que les dones que han sobreviscut a violències de les seves parelles íntimes tenen gairebé quatre vegades més probabilitats de tenir idees suïcides en comparació amb les dones sense aquests antecedents (Taft 2006), i tenen un risc més alt d'intents de suïcidi (Coker et al., 2002).

Abús sexual infantil

D'altra banda, l'exposició a l'abús sexual infantil pot ser la causa de tenir més vulnerabilitat a psicopatologies posteriors i a esdeveniments vitals adversos. El risc d'ideació i intents de suïcidi augmenta amb la magnitud de l'abús. La ideació suïcida és més comuna entre les dones que han estat agredides sexualment que entre la població general (Stepakoff, 1998), i les supervivents més joves poden estar en particular risc d'intentar suïcidar-se després d'una agressió sexual (Petrak, 2002).

Història de la família d'origen

Dins d'aquest grup de factors de risc, cal assenyalar també la història de violència o suïcidi en la família d'origen, i també el dol per suïcidi. Les dones es veuen significativament afectades pel suïcidi d'algú del seu entorn familiar o social, tanmateix, això sovint es passa per alt en les estratègies de prevenció i postvenció del suïcidi (Pitman et al., 2014). Alguns estudis senyalen que de totes les persones de l'entorn, les parelles de sexe femení i les mares de les persones que moren per suïcidi són els grups amb més risc de presentar conducta suïcida (Agerbo, 2003, 2005). És vital aplicar una lent cultural en considerar i abordar la pèrdua i el dol en els entorns afectius pròxims de les persones que se suïciden.

Factors socials i comunitaris

En el tercer grup de factors, trobem els que són rellevants en l'àmbit comunitari i social, com ara l'assetjament i els crims d'odi, l'aïllament social o geogràfic i els prejudicis culturals sobre el comportament suïcida de les dones.

L'assetjament i el ciberassetjament

Quant a l'assetjament i els crims d'odi, hi ha una complexa relació entre el bullying i el risc de conducta suïcida (Gould et al., 2003). L'assetjament es defineix com la victimització física o emocional contínua d'una persona. La intimidació i la victimització entre parells posa a les adolescents en més risc d'ideació i conducta, especialment quan hi ha una altra psicopatologia (per exemple, depressió o condició dins de l'espectre de l'autisme, entre d'altres) o quan la persona assetjada forma part d'un col·lectiu minoritari (migració, diversitat afectivosexual, etc.) (Van Geel., 2014). No és necessàriament la intimidació per se; hi ha moltes variables mediadores rellevants; la ideació i la conducta suïcida, generalment, no s'atribueix a un únic esdeveniment o factor (Arseneault et al., 2010; Wang et al., 2011).

Assetjar altres persones, i no sols ser victimitzat, s'associa amb depressió, idees i intents suïcides (Kaltiala Heino et al., 2000; Roland, 2002). L'associació més forta entre la participació en l'assetjament i la depressió, ideació i intents suïcides es troba entre les persones que són alhora assetjadors i víctimes (bullyvictims) (Kim & Leventhal, 2008; Klomek et al., 2007).

Com a grup, els adolescents tenen més risc de pensaments i comportaments suïcides, tant si han estat assetjadors com víctimes. Per a les dones, qualsevol participació en l'assetjament s'associa amb resultats adversos. Les dones són, en general, menys assetjadores, però quan ho són, tenen una deterioració més greu que els seus iguals masculins (Kim, et al., 2006; Wasserman et al., 2005).

Assetjar altres persones, i no només ser assetjat, s'associa amb depressió, idees i intents suïcides. Els adolescents tenen més risc de pensaments i comportaments suïcides, tant si han estat assetjadors com víctimes.

Les noies tenen més risc de presentar conducta suïcida en context d'assetjament si pateixen depressió i si consumeixen alcohol, drogues o altres substàncies (Lieberman et al., 2008). a més, la victimització freqüent i sostinguda i des d'etapes primerenques en el temps s'associa amb intents de suïcidi posteriors (Sourander et al., 2005; Klomek et al., 2007, 2008, 2009, 2011).

Malgrat la seva recent prevalença en els mitjans i la societat en general, el ciberassetjament és un concepte relativament nou en l'àmbit de la recerca. Alguns estudis empírics han demostrat una associació entre el ciberassetjament i la psicopatologia i el suïcidi (Klomek et al., 2008; Surander et al., 2010). Un metaanàlisi recent de Van Geels (2014) afirma que els efectes del ciberassetjament són més greus perquè es pot arribar a un públic més ampli a través d'Internet i es pot emmagatzemar material en línia, la qual cosa fa que les víctimes revisquin experiències denigrants amb més freqüència. Es necessiten més estudis longitudinals per examinar l'associació entre el ciberassetjament i el suïcidi.

Tot i així, la recerca sobre aquest tema està augmentant i recolza fermament l'opinió que totes les formes d'assetjament i victimització entre són clars factors de risc de depressió i de tendències suïcides, i han d'abordar-se en tots els entorns.