Per què les dones tenen més trastorns depressius que els homes?

Des de principis del segle XXI, Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’ha incrementat gairebé un 20% la detecció de depressió a tot el món. Les dones menors de 29 anys i més grans de 55 en són les principals afectades. S’estima que més del 25% presentarà un episodi de depressió major al llarg de la seva vida, davant del 12% dels homes. 

Els estudis epidemiològics mostren sistemàticament que, a partir de la pubertat, els trastorns depressius i els trastorns d’ansietat són de dues a tres vegades més freqüents entre les dones que entre els homes. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, a Espanya, el juliol de 2020, la prevalença de depressió en dones era del 7,15%, davant del 3,5% dels homes. En els episodis depressius greus la diferència encara és més gran: per cada cas greu en homes n’hi ha 3,5 en dones.

Dr. Juan Ángel Bellón Saameño

Metge de família, professor i coordinador

Grup de recerca SAMSERAP (Salud Mental, Servicios y Atención Primaria)

«Les intervencions breus en atenció primària són efectives per prevenir la depressió»

Llegeix més

Tot i que aquestes dades es van replicant en tots els estudis, quan s’estudien subgrups de població socialment homogenis en termes d’educació, cultura, paritat i altres aspectes, no sempre es troben diferències de gènere. Aquesta troballa permet fer algunes consideracions. Si bé la depressió en general és més freqüent en la dona, el predomini femení no sempre és consistent en tots els subtipus depressius. Una altra consideració és que les diferències de gènere són més evidents en mostres comunitàries heterogènies i poden estar absents en mostres de grups socialment homogenis. Per tant, hi ha indicis que sustenten que no és que les dones siguin més propenses a desenvolupar depressió, sinó que les dones experimenten més factors socials precipitants i són més vulnerables a determinats factors socials.

Factors de risc de la depressió i com prevenir-la

Ir al artículo

S’han plantejat diverses hipòtesis per explicar les diferències de gènere en la depressió. Aquestes hipòtesis explicatives no són excloents entre elles i probablement es complementen. Parlem d’hipòtesis biològiques, d’hipòtesis socioculturals i d’hipòtesis que amplifiquen artificialment les diferències de gènere.

Factors biològics que contribueixen a tenir depressió

Els factors biològics que poden contribuir a la vulnerabilitat a la depressió són genètics i hormonals i, en aquests últims, principalment hi estan involucrats els esteroides sexuals. Aquesta hipòtesi hormonal està recolzada per l’increment de trastorns depressius en la pubertat i per la disminució de la incidència en la postmenopausa. També s’ha investigat que podrien haver-hi factors genètics que contribueixin a aquestes diferències entre homes i dones, però fins ara no s’ha trobat cap suport empíric consistent.

La caiguda brusca d’estrògens en sang, experimentada abans de la menstruació, després del part i durant la menopausa, es relaciona amb moments de més vulnerabilitat per tenir depressió, ansietat i altres trastorns psiquiàtrics importants o, fins i tot, per agreujar patologies existents en la dona. És molt important per al tractament dels trastorns mentals en les dones entendre com les hormones sexuals, principalment l’estradiol però també la progesterona,  influeixen en la neurotransmissió, la neuromodulació, la plasticitat sinàptica i la neurodegeneració. Pràcticament, tots els sistemes de neurotransmissors (serotoninèrgics, dopaminèrgics, colinèrgics, gabaèrgics, etc.) responen a estrògens.

Factors socioculturals en la depressió de les dones

Uns altres factors que poden explicar les diferències en la prevalença de la depressió entre homes i dones són els factors socioculturals, que inclouen les desigualtats estructurals de gènere i els factors culturals.

La desigualtat estructural de gènere fa referència a les diferències en l’accés al poder i als recursos entre homes i dones. Entre molts altres, inclou la diferència dels sous, la manca d’educació de les nenes en algunes parts del món, la subrepresentació de les dones en els llocs de decisió i la violència masclista.  La influència de la desigualtat estructural en la diferència de gènere en la depressió pot actuar a través de vies diferents. Per exemple, el poder estructural dels homes ha permès l’assetjament sexual de les dones a la feina i les diferències salarials fan que les dones que pateixen violència per part de la seva parella no es puguin permetre marxar de casa. I hi ha evidència que tant l’assetjament sexual com la violència per part de la parella incrementa el risc de depressió, d’ansietat i de trastorn per estrès posttraumàtic en la persona que n’és víctima.   

No és que les dones siguin més propenses a desenvolupar depressió, sinó que les dones experimenten més factors socials precipitants i són més vulnerables a determinats factors socials.

D’altra banda, els factors culturals són el conjunt de valors, aptituds, teories, ideologies, normes i béns materials creats per l’ésser humà.  El mateix gènere és una construcció cultural que diferencia i configura els rols, les percepcions i els estatus de les dones i dels homes en una societat.  La revolució feminista iniciada durant la segona meitat del segle XX ha fet fer alguns passos necessaris pel que fa als  drets i al  paper de la dona dins de la societat. Però és un fet que, en l’àmbit social i cultural, encara queden moltes qüestions per resoldre; parlem dels estereotips de gènere, els rols socials atribuïts a la dona pel mateix fet de ser-ho. Només néixer, a la nena li arriben missatges de forma més o menys explícita que presenten la imatge ideal de com ha de ser i ha d’actuar la dona. Aquesta elevada exigència a vegades és impossible d’assolir i d’altres entra en conflicte amb els seus anhels.  Aleshores, es troba amb el perill de caure en sentiments de baixa autoestima, culpa, incapacitat, vergonya o, fins i tot, en aïllament i abandonament personal, un anunci de la depressió. Aquesta elevada exigència i l’ideal femení és responsable de molts problemes de salut mental i que trastorns com l’anorèxia i la bulímia siguin fins a sis vegades més freqüents en les dones que en els homes.

A més, a la dona se li atribueix socialment el rol de cuidadora de la família i de la llar, un paper que en moltes ocasions assumeix passant per alt els seus propis desitjos, necessitats o aspiracions.  S’ha comprovat que la incorporació de la dona al món laboral li ha suposat treballar unes 15 hores més a la setmana que l’home. Treballar fora de casa no redueix la implicació domèstica i familiar, fet que comporta una sobrecàrrega d’estrès i menys espai per a la satisfacció de les seves necessitats personals d’oci i autocura  (dieta, activitat física, hores de son, relacions socials), que són protectores de la depressió.

Biaix de gènere en el diagnòstic de la depressió

Uns altres factors que cal tenir en compte a l’hora d’explicar les diferències en la prevalença de la depressió en els homes i les dones són tots aquells que sobreestimen artificialment les diferències de gènere. La hipòtesi dels errors metodològics en la recollida de dades senyala que les diferències de gènere no són reals. No ho són perquè les dones sobreinformen, i els homes reporten menys queixes somàtiques i psíquiques als seus metges i metgesses. La tendència de les dones a referir voluntàriament més símptomes de depressió que els homes, a puntuar més alt en les escales per mesurar els símptomes i a buscar més ajuda mèdica fa que sigui més fàcil que acabin amb aquests diagnòstics i que els metges i metgesses tendeixin a pensar més en el diagnòstic de depressió quan tenen davant una dona.

Un aspecte que pot qüestionar la diferència de gènere en la depressió és la resposta esbiaixada per gènere, és a dir, és menys probable que els homes informin de certs símptomes que es consideren poc masculins. Algunes proves sostenen aquests biaixos. Per exemple, en una mostra comunitària de persones que compleixin criteris per trastorn depressiu major, les dones seran més propenses a informar de més símptomes, com per exemple el plor. El rol masculí penalitza el plor, en canvi, el rol femení no només no el penalitza sinó que el permet o fins i tot l’encoratja.  Els estereotips marquen les feminitats i les masculinitats i, tal com està construïda la masculinitat, promou les desigualtats, l’home dominant, agressiu i insensible, i la dona dèbil, sensible, obedient i delicada.

Un aspecte que pot qüestionar la diferència de gènere en la depressió és la resposta esbiaixada per gènere, és a dir, és menys probable que els homes informin de certs símptomes que es consideren poc masculins.

Un altre biaix de gènere és la presentació diferencial de malalties i trastorns que fa que els símptomes i manifestacions d’una mateixa condició mèdica siguin diferents en els homes i en les dones. En el cas de la depressió, aquesta diferència fa que s’infradiagnostiqui en els homes. Els homes que estan deprimits poden estar irritables o agressius, en lloc de tristos, i tendeixen a passar més hores fora de casa i a consumir més substàncies com l’alcohol. Aquests símptomes no coincideixen amb els que esperem trobar en una persona amb una depressió i, per aquest motiu, reben altres diagnòstics com ara el de trastorn d’ús de substàncies o el trastorn de personalitat.

Sento molta tristesa. Tinc una depressió?

Llegeix més

Algunes hipòtesis per avaluar les diferències de gènere parteixen de l’assumpció que cada categoria de gènere és homogènia, quan realment és heterogènia. Aquesta heterogeneïtat ens la dona la interseccionalitat, que postula que cada persona pertany a múltiples categories socials en funció del gènere, la raça, la classe social, l’orientació sexual, el país d’origen, l’estatus migratori, la professió, el nivell acadèmic, l’aspecte físic, el color de la pell i la fertilitat. I que la intersecció d’aquests factors pot explicar algunes diferències que no només depenen del gènere. Per exemple, la majoria dels estudis epidemiològics analitzen les dades de les diferències de gènere, del nivell educatiu o de l’edat, però no de totes elles conjuntament. Per això, l’anàlisi no és realment interseccional. És diferent ser dona, universitària i jove que ser dona, sense estudis i de mitjana edat. 

En conclusió, les dades epidemiològiques mostren que hi ha més dones que homes amb el diagnòstic de depressió, però a aquestes diferències de gènere en la depressió hi contribueixen factors socioculturals i errors metodològics que sobreestimen la depressió en la dona i la infraestimen en l’home, sense obviar que també hi contribueix una base biològica de la qual encara se’n sap ben poca cosa.