Les dones amb trastorn mental greu tenen pitjor salut física

En les darreres dècades hi ha hagut un creixent interès en l’estudi dels problemes de salut física en dones amb trastorn mental sever (Seeman, 2018). És ben conegut que les dones amb esquizofrènia presenten problemes ginecològics amb més freqüència que les dones que no presenten aquest diagnòstic, però hi ha poca recerca centrada en aquest àmbit (Magnus et al., 2021). En el present article discutirem si les dones amb trastorn mental sever presenten un risc incrementat de problemes de salut física comparat amb les dones sense trastorn mental sever, quins factors són teòricament de risc per presentar problemes de salut general, si es pot intervenir per reduir-los o no, quins programes específics es poden dissenyar per donar una atenció diferencial segons el gènere i quin és el paper dels programes d’hospitalització parcial en el tractament i seguiment d’aquestes dones.

El que sabem fins a data d’avui és que les dones amb trastorn mental han de persistir, en moltes ocasions, en el seu rol de cuidadores dels seus familiars; i sovint es veuen obligades a reduir la seva activitat laboral per tenir cura dels fills, dels pares o d’altres familiars (Ennis et al., 2013). Aquest rol intensiu de cuidadores determina importants conseqüències socio econòmiques. La reducció de la jornada laboral implica, sens dubte, una reducció en els ingressos econòmics, i a la vegada en determina un increment en els nivells d’estrès que han de suportar aquestes dones. Els nivells d’estrès als que ens referim, són sobreafegits a l’estrès propi de la malaltia, i a la vulnerabilitat i estrès que presenten pel fet de presentar un trastorn mental sever.

La davallada en els recursos econòmics que pateixen sovint les dones amb trastorn mental sever amb l’evolució, no només impacta en el nivell socioeconòmic i la capacitat que tenen de tenir cura de la seva pròpia salut mental, sinó que també pot influir en la seva salut general, incloent la salut física i la salut ginecològica.

Per què la dona pateix més trastorns de salut mental?

Ir al artículo

Si bé alguns estudis reporten que les dones busquen ajuda i sol·liciten seguiment i tractament amb més freqüència que els homes, hi ha moltes barreres que dificulten un seguiment regular i freqüent, i sobretot òptim (Ochoa et al., 2012).

Les barreres socials, econòmiques i l’estigma dificulta modificar els factors de risc de malalties com el càncer. Per centrar el tema, i posar un exemple, els usuaris que pateixen una esquizofrènia presenten un risc més elevat de mortalitat per càncer de mama, pulmó i colon, de forma significativa i comparant les xifres amb les de la població general (González-Rodríguez et al., 2020). 

Des de fa anys, aquestes diferències en la mortalitat per càncer han estat atribuïdes als factors de risc potencialment modificables com són els estils de vida i conductes pròpies de la salut: tabaquisme, la dieta rica en greixos i la manca d’activitat física. No obstant això, quan ens centrem en l’esquizofrènia o altres trastorns mental severs, hi ha altres barreres que dificulten el canvi o la reducció dels factors de risc. Aquest barreres poden ser precisament la pobresa o els baixos recursos econòmics, els símptomes cognitius (problemes de memòria atenció, planificació, etc), l’estrès i l’estigma que pateixen. 

Pel que fa al risc de càncer i la mortalitat per càncer hi ha estratègies ben conegudes per a la detecció precoç i la prevenció primària en usuaris amb esquizofrènia o d’altres trastorns mental severs (González-Rodríguez et al., 2020). Quan parlem d’estratègies, ens estem referint a intervencions específiques que es poden dur a terme per modificar alguns estils de vida, i que això pugui reduir els risc de càncer. Per exemple, intervencions dirigides a conductes de salut poden centrar-se en la cessació del consum de tabac que s’associa directament amb risc de càncer de pulmó entre d’altres. Persistir i fer seguiment dels cribratges per a càncers ginecològics (com les mamografies) en dones amb trastorn mental sever, també pot millor la detecció precoç del càncer en aquestes dones. 

Concretament, hi ha estudis previs que apunten que les dones amb trastorn mental sever acudeixen amb menor freqüència als programes de cribratge de càncer i s’adhereixen amb menor freqüència a les consultes ginecològiques. (Lindamer et al., 2003), fet que incrementa el risc de presentar un diagnòstic de càncer més tardà i un increment en la seva mortalitat.

A més, fent referència a l’estigma abans esmentat, alguns assajos clínics en oncologia mèdica exclouen persones amb trastorn mental sever, que precisament presenten un increment en les taxes de mortalitat. Tant és així que, a més, els fàrmacs utilitzats per a tractar alguns càncers no són testats específicament en poblacions amb esquizofrènia o trastorn mental sever, pel que no sabem si aquests usuaris presenten especificitats o diferències en la resposta dels medicaments en comparació amb la resta de la població. Alguns autors ja han fet una crida en aquest sentit i alguns canvis són esperables en aquest sentit (González-Rodríguez et al., 2020).

Quan ens referim a l’impacte de l’estigma sobre la salut física o sobre el risc de càncer o la seva mortalitat, no només ens referim al que hem esmentat abans. És ben conegut que l’esquizofrènia, i d’altres trastorns mental severs són malalties estigmatitzades. Ho són, en part, perquè alguns professionals de la salut no mostren atenció suficient a algunes queixes físiques o no s’ofereixen serveis específics per manca de coneixement (González-Rodríguez et al., 2021a).

Els usuaris amb esquizofrènia presenten sovint problemes de comunicació en l’expressió del dolor o d’alguns símptomes. Fins i tot, s’ha arribat a dir que alguns d’ells presenten una sensibilitat al dolor més baixa, pel que tolerarien millor el dolor i això retardaria els diagnòstics mèdics en alguns casos (González-Rodríguez et al., 2021a).

Conèixer l’expressió diferent dels símptomes en usuaris amb esquizofrènia i aquelles que no la presenten, pot ajudar a millorar la detecció precoç dels símptomes d’algunes malalties mèdiques, no només oncològiques. Això requereix, per suposat, una formació específica per als professionals de la salut..

D’altra banda, cal destacar que la salut general dels homes i les dones (no només oncològica) està influenciada per factors biològics, hormonals, pels rols vitals que assumeixen les persones, els seus estils de vida, les condicions ambientals i de treballs. Tots aquests factors, estan alhora influenciats pel gènere (Castañeda, 2007).

Per exemple, els homes pateixen de malaltia cardíaca de forma més freqüent que les dones; el Parkinson és fins a 1,5 vegades més freqüent en homes que en dones i les malalties del ronyó i del fetge són més freqüents en homes. Les dones, per altra banda, presenten un major risc de presentar infarts cerebrals que els homes, i presenten més risc d’osteoporosis respecte els homes. Quan ens referim a trastorns de salut mental, les dones també presenten majoritàriament un increment en alguns trastorn físics: acne, cicles menstruals irregulars i disminució de la densitat òssia (González-Rodríguez et al., 2021b), així com presenten amb més freqüència augment en nivells de colesterol i diabetis mellitus.      

Les complicacions mèdiques i de diagnòstic tardà s’intensifiquen en la postmenopausa    

La observació de que les dones amb trastorn mental sever presenten major nombre de complicacions mèdiques i un diagnòstic més tardà, s’intensifica quan ens centrem en el grup de dones postmenopàusiques. La menopausa, que és un procés universal que apareix en totes les dones, es caracteritza per una disminució progressiva dels nivells d’hormones sexuals femenines, que es tradueix en una pèrdua en la protecció que presenten les dones (en edat reproductiva) respecte a algunes malalties mèdiques (Brzezinski-Sinai and Brzezinski, 2020).

Malgrat el risc de malalties cardiovasculars incrementa amb l’edat i en ambdós sexes, les dones postmenopàusiques presenten un increment en l’aparició d’aquestes en el moment de la menopausa. Un fenomen semblant succeeix quan ens fixem en els trastorns cerebrals o neurològics en dones amb trastorn mental sever. En el moment de la menopausa, l’aparició de trastorns cognitius i malalties del moviment (com Parkinson) és més freqüent en dones, quan en d’altres èpoques de la vida és més freqüent en homes. Podem deduir, per tant, que les dones amb trastorn mental a la menopausa, són més vulnerables a patir altres trastorns mèdics, mentre que abans de la menopausa (en la vida reproductiva) estaven més protegides per patir aquestes malalties (González-Rodríguez et al., 2021b).

Les dones, en general, també són més susceptibles al desenvolupament de malalties autoimmunes respecte els homes. I a més, algunes malalties autoimmunes es presenten amb més freqüència en usuaris amb esquizofrènia o d’altres trastorns relacionats (Ngo et al., 2014). Aquesta dada fa raonable pensar que les persones amb esquizofrènia, més encara les dones, mereixen una atenció més especialitzada i acurada de la seva salut general més enllà de la salut mental, que és atesa en els nostres dispositius.    

Oferir una proposta d’atenció diferencial a les dones amb trastorn mental sever    

Per garantir una millor salut física en dones amb trastorn mental sever, es realitzen diverses propostes d’intervenció. Equips especialitzats coordinats amb l’atenció primària de salut, formats per professionals de la medicina, infermeria, psicologia i treball socials poden millor la coordinació entre ambdós nivells. Cal reforçar la cooperació entre l’atenció comunitària de salut i l’atenció especialitzada en salut mental. Per exemple, i tornant al cribratge d’alguns càncers, és important que es doni suport i acompanyament a les dones perquè realitzin les proves necessàries per a una detecció precoç.

És necessari assegurar que les usuàries atenen amb èxit a les consultes d’atenció primària i compleixen amb els programes de detecció del càncer de mama entre d’altres. Les infermeres poden ser agents actives per a aquest canvi (González-Rodríguez et al., 2021), des dels dispositius ambulatoris o des de programes d’hospitalització parcial com són els Hospitals de dia. Aquests dispositius, formats per psiquiatres, infermeres, psicòlegs, i d’altres professionals de salut, poden millorar la relació entre els dos equips necessàriament cooperants. Es requereix temps i formació, alhora que esforços en millorar la confiança dels nostres usuaris amb nosaltres mateixos.

El canvi és possible i necessari, i cal incrementar les cures a les nostres usuàries amb trastorn mental. Els programes d’hospitalització parcial poden centrar la coordinació de les cures en salut mental i física, en alguns casos, quan sigui necessària la intervenció intensiva de les nostres usuàries en salut mental (Brown et al., 2015).